Plató (Platon)


Esquema de la Filosofia antiga


Plató va néixer a Atenes el 428/427 aC i hi va morir el 348/347 aC. Fill de família aristòcrata per part de mare, va prendre part (409 aC) en la guerra del Peloponès. Després, va intentar de participar en política, però aviat se'n va decebre per culpa dels excessos dels oligarques. Havent rebut una acurada educació artística i gimnàstica, es va decantar cap a la filosofia des que va conèixer Sòcrates, el 408 aC. A la mort d'aquest (399 aC) durant el període democràtic, va fugir d'Atenes amb altres condeixebles i es va refugiar a Mègara, amb Euclides. Mentrestant va escriure els seus primers diàlegs. A la Magna Grècia, va entrar en contacte amb Arquites de Tàrent i els cercles pitagòrics. Després es dirigí a Sicília, per dues vegades, on Dió, cunyat de Dionisi I, va acceptar les seves doctrines amb entusiasme i va intentar, sense èxit, aplicar-les a la política. Entre aquests dos viatges es va estar a Atenes i hi va fundar l'Acadèmia. Els seus darrers anys va viure lliurat a la composició dels Diàlegs i a l'ensenyament a l'Acadèmia. 

La seva obra ha estat transmesa tradicionalment agrupada en nou tetralogies que inclouen l'Apologia o Defensa de Sòcrates, les Cartes i 34 Diàlegs. En la filosofia de Plató s'hi poden reconèixer diferents etapes: la d'una primera influència socràtica, la discussió amb els sofistes, la de la teoria de les idees, la de la República, la de la tardana influència de Parmènides (que comporta una certa autocrítica de la teoria de les idees), la d'una darrera preocupació cosmològica, d'arrel pitagòrica, i la de les dues obres inacabades: el Críties, que havia d'explicar la història d'un estat ideal, i les Lleis. Una recta comprensió de l'obra platònica no pot oblidar que tota la teoria hi és elaborada per ésser duta a la pràctica. D'altra banda, Plató tampoc no és un pensador aïllat, ans ha recollit l'aportació dels seus antecessors (va conèixer amb tota seguretat les doctrines d'Anaxàgores, Demòcrit i Empèdocles, a més de la de Sòcrates, Parmènides i els pitagòrics) i sobre ella ha elaborat la seva pròpia filosofia. 

Els valors que fonamenten l'areté, el comportament just i recte, mai no apareixen en el món sensible d'una manera pura i perfecta; hom ha de suposar-los com a existents en una forma especial en un món –el de les idees– que transcendeix el dels sentits. La veritable existència correspon, doncs, a les idees, i les coses només tenen consistència en la mesura que participen d'aquestes i de llur existència transcendent. Tanmateix, la influència de Parmènides va fer que Plató ampliés l'àmbit del transcendent en el sentit que són tots els éssers, i no sols els valors, els qui participen de les idees. La unitat de l'ésser –defensada ja per Parmènides– es converteix també en una tesi fonamental de Plató. El mitjà que estableix de connexió entre el món de les idees i el sensible és l'ànima, entesa com a principi i font de tot moviment, i en les seves dues dimensions, la còsmica i la humana, la qual només pot assolir la contemplació de les idees mitjançant un esforç filosòfic. Expressió plàstica de la diferent condició que el filòsof, apte per a la política, assoleix, en relació amb l'home comú, és la cèlebre paràbola del mite de la caverna. 

D'altra banda, la imatge de l'ànima humana com a empresonada en la tomba del cos expressa típicament la situació en què es troba de primer i connaturalment tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per això mateix, com impedit d'un comportament recte, necessari, d'altra banda, per assolir la purificació de l'ànima).