Bonaventura (saint Bonaventure)


Esquema de la filosofia medieval


Sant Bonaventura (c. 1217-1274), religiós i teòleg toscà, general dels franciscans. Cèlebre pels seus escrits espirituals que els van convertir en un dels teòlegs medievals més destacats, va ser declarat Doctor de l'Església. També va rebre el sobrenom de Doctor Seràfic.





 

El nom veritable de Bonaventura era Giovanni Fidanza. Va néixer a Bagnorea (Toscana) el 1221. Va ingressar a l'orde franciscà (1238) i va rebre el nom de "Bonaventura". Va anar a París per estudiar a la universitat i va ser deixeble d'Alexandre de Hales. Es va llicenciar el 1248 i va continuar a París, però llavors com a professor, ocupant la càtedra d'Alexandre d'Hales que estava reservada per als franciscans. Davant de les violentes disputes generades per aquells que s'oposaven al fet que religiosos regulars ocupessin càtedres universitàries, el mateix Papa el va confirmar en el càrrec, al costat de Tomàs d'Aquino. Elegit el 1257 superior de l'orde franciscà, va haver d'abandonar la universitat per ocupar aqueix càrrec fins al 1273, any que el papa Gregori X el va nomenar cardenal bisbe d'Albano. Va col·laborar en la preparació del segon Concili de Lió, ciutat on va morir el 1274.

Entre les seves obres destaquen el Comentari a les Sentències i l'Itinerari de l'ànima cap a Déu.

Bonaventura és conscientment conservador en les seves doctrines: "No m'he proposat de seguir nous camins i opinions sinó utilitzar les comunes i provades." Sigui com vulgui, no vacil·la a acceptar de les doctrines noves tot allò que li cal per tal de completar les antigues. Tot mantenint-se dins la tradició augustiniana, hi integra Aristòtil (especialment la seva filosofia científica i no tant la seva metafísica).

Per la fe tenim un coneixement incommovible, segur, més segur que qualsevol coneixement de raó. I l'acte de fe no és primàriament un acte de raó, perquè es dirigeix a un objecte que supera la nostra raó, sinó un acte d'amor. Però, justament, qui estima desitja conèixer allò que estima. Per això, l'especulació filosòfica brolla de l'amor que vol gaudir d'una manera més plena d'aquell qui estima. No neix de la recerca d'una més gran seguretat, perquè la fe és ja la més gran seguretat en aquesta vida; ni d'un exercici de pura especulació; sinó del cor de l'home que estima Déu i vol per això conèixer-lo.

El pecat ha provocat la ignorància de l'esperit i la concupiscència de la carn. Per això, si bé hem estat  fets per a estimar i contemplar Déu, això avui ens resulta impossible sense l'esforç de la nostra voluntat i la gràcia divina. El camí a la saviesa comença per l'oració, demanant a Déu la seva gràcia i la seva llum. Només si vivim en gràcia tindrem rectitud en els nostres fets i claredat en els nostres pensaments. Oració i vida de gràcia (santedat de vida) són indispensables per posar-nos en camí a la veritable saviesa, ens obren la "via il·luminativa" ja que ens permeten de  captar el sentit profund de les coses, que és Déu mateix; perquè cada cosa representa el seu creador i ens invita a elevar-nos cap a ell. Per descomptat que això no implica una confusió entre Déu i les coses. Déu és infinit i cap cosa finita el pot expressar plenament. Més aviat cal pensar que les coses són signes del seu creador, un llenguatge a través del qual aquest recorda a l'home que l'estima. La "via il·luminativa" serà per tant aqueix itinerari que transitarà l'ànima per a elevar-se des de la contemplació de les coses creades al creador.

Les vies per a demostrar l'existència de Déu es multipliquen gairebé a l'infinit en Bonaventura, perquè cada cosa ens parla del creador. Per a qui té l'esperit i el cor purificats per la gràcia de Déu i la santedat de vida, totes les coses manifesten la presència del seu creador. Que Déu existeix, "l'esplendor de les coses ens ho revela si no estem sords; cal estar mut, en fi, per a no lloar Déu en cadascun dels seus efectes, i boig per a no reconèixer el primer principi tenint tants indicis". Ara, com que Bonaventura considera (seguint Agustí d'Hipona) que l'itinerari espiritual condueix de les coses a l'ànima, en l'ànima troba proves més fortes encara de l'existència de Déu que aquelles que parteixen del coneixement del món sensible. Perquè mentre que en les coses trobem "vestigis" de Déu (en la mesura que Ell n'és la causa), en la nostra ànima en trobem la "imatge" (en la mesura que  Ell n'és causa i objecte).

En tots els nostres actes de coneixement hi és implícita la idea d'allò perfecte i d'allò absolut. Gràcies a ella comprenem els objectes particulars com imperfectes i relatius. Déu és allò primer conegut. Si penetrem prou  en el nostre interior trobarem Déu. Tenim la seva imatge naturalment infusa, i per aquesta via podem conèixer-lo sense recórrer als sentits externs. Pensant així, era lògic que Bonaventura s'adherís a l'argument ontològic d'Anselm de Canterbury. Cal aclarir que Bonaventura no considera que tinguem el coneixement clar d'allò que Déu és, però sí el coneixement que existeix.

Transitant el seu itinerari espiritual, i després d'haver passat de la contemplació de les coses a la de la nostra pròpia ànima, ens queda encara elevar-nos fins a Déu, aconseguint el goig d'estar a la seva presència. Però aquest àmbit supera allò que podem expressar amb paraules, és poc el que en podem dir. Aquí la filosofia es veu superada per la mística. En la darrera etapa de l'itinerari ja no som conduïts per l'enteniment sinó pel cor.

L'ànima és al mateix temps una substància intel·ligible que, per ser tal, subsisteix el cos, i la forma del cos a què dóna vida.

Quant al coneixement, distingeix entre el sensible, que versa sobre allò exterior i allò inferior, i el coneixement d'allò intel·ligible, referit a allò interior i superior. El coneixement sensible comença amb una acció exercida per un objecte sobre un òrgan sensorial. Davant d'aqueixa acció, l'ànima reacciona formulant un judici. L'intel·lecte abstrau de les imatges sensibles allò universal, seleccionant i agrupant les dades comunes. Amb el coneixement d'allò intel·ligible passa una cosa ben diferent:  és guiat per una llum interior, i gràcies a ell trobem veritats i principis innats en l'home que no provenen dels sentits, sinó de la il·luminació immediata de les Idees divines sobre el nostre intel·lecte (reprèn la Teoria de la Il·luminació d'Agustí). Bonaventura comprèn en clau aristotèlica el coneixement sensible i en clau platònica el coneixement de l'ànima i de Déu.

El món procedeix de Déu però no per necessitat sinó per una decisió lliure. Aristòtil i Averrois defensen que l'Univers és etern. Bonaventura s'oposa a la Teoria de la Creació Eterna o fora del temps ja que la considera contradictòria.

Tot ésser creat és un compost d'essència i existència que no té en si la raó de la seva existència. També és un compost de matèria i forma. Però com que Bonaventura aclareix que la matèria no és necessàriament corpòria, hem d'entendre més aviat que tot ésser és un compost de potència i acte, amb la qual cosa s'explicaria la seva afirmació que els àngels i l'ànima humana tenen una "matèria espiritual".

Defensa la tesi de la "pluralitat de les formes", segons la qual tot ésser posseeix tantes formes com propietats tingui. Aquesta multiplicitat de formes es troba ordenada jeràrquicament en cada cosa per tal de mantenir-ne la unitat.

http://www.cosmovisions.com/Bonaventure.htm
http://fr.wikipedia.org/wiki/Bonaventure_de_Bagnorea