Joan Duns Escot (John Duns Scot)


Esquema de la filosofia medieval

Teòleg i filòsof escocès (Duns, Berwick ~1266 - Colònia 1308), conegut també per Duns Scotus i anomenat Doctor Subtilis.







Duns Scot va ingressar a l'orde de Sant Francesc (1281) i va estudiar a Oxford i a Cambridge, on al cap de poc temps va ser professor. Va obtenir (1305) el grau de magister a París, on va escriure la major part de la seva obra, i el 1307 va ser cridat a Colònia. Hereu d'Agustí, Anselm i Avicenna, i en contrast formal amb Tomàs d'Aquino, va intentar d'establir críticament els límits de la raó humana per tal de delimitar la part del coneixement que correspon a la ciència i el que cal deixar a l'assentiment de la fe. En aquest sentit, tot el que no és demostrable rigorosament pertany al domini de l'arbitrarietat i de la llibertat, és a dir, al domini de la voluntat, ja sigui humana o divina. La teologia, en la mesura que és basada en la fe, no ha d'ésser anomenada ciència, i, a diferència de la metafísica, només representa el saber pràctic: fins i tot les veritats teològiques aparentment més especulatives (i que per a Tomàs d'Aquino eren veritats de raó), veritats pràctiques, objecte de fe i indemostrables.

Duns Escot va postular també l'haecceitas o individualitat, entesa com a formalitat darrera de cada cosa, el realisme dels universals, la univocitat de l'ens, la il·limitació de la voluntat de Déu, només restringida pel principi de contradicció, i, en conseqüència, la fonamentació de la moral en la mateixa voluntat de Déu. Les seves obres principals són: Quaestiones in quattuor libros Sententiarum (Opus oxoniense), Reportata parisiensia (Opus parisiense) i les Quaestiones quodlibetales. També cal esmentar-ne el De primo principio i les Quaestiones in Metaphysicam subtilissimae.



Relació fe–raó
Joan Duns Escot estableix una separació entre la fe i la raó perquè les considera formes de coneixement diferents i disciplines amb objectes d'estudi també diferents. Defensa que les veritats de la fe no són demostrables per mitjà de la raó i que la teologia no es pot considerar una ciència.

Existència de Déu
Proposa la defensa del voluntarisme, en el sentit que és la voluntat la que els porta a Déu i no l'enteniment.



Joan Duns Escot va defensar la teoria de la universalitat de la matèria, presentada en l'obra Mekor Hayim ("Font de vida") del filòsof jueu andalusí Avicebró, la qual Tomàs d'Aquino va combatre violentament.

Joan Duns Scot (ca. 1266-1308)

Teòleg i filòsof escocès, fundador de l'escola escolàstica anomenada escotista. Els seus cohetanis el van anomenar Doctor Subtilis, el "doctor subtil".

Nascut a Duns, Duns Scot entra a l'orde dels franciscans i fa els estudis a les universitats d'Oxford i de París. Entra als Frares menors el 1282, i és ordenat el 1291. A Oxford, i després a París (1302-1303), comenta les Sentències de Pere Llombard. L'any 1303 és expulsat de França per haver refusat de prestar suport a Felip IV en una querella amb el papa Bonifaci VIII. Després d'un breu exili, Duns Scot torna a París on és nomenat doctor en teologia el 1305, i després esdevé regent de l'Escola universitària franciscana. El 1307, és enviat a Colònia on ensenyarà fins a la seva mort.

Les obres principals de Duns Scot són les dues sèries de Comentaris sobre les sentències i els tractats Quaestiones de quodlibet, Qüestions de metafísica i Sobre el primer principi. Va endegar un mètode d'anàlisi complex i enginyós, que va utilitzar especialment en la defensa de la doctrina de la Immaculada Concepció.

Duns Scot analitzael concepte de causalitat per tal d'establir una demostració rigorosa de l'existència de Déu, ésser suprem i infinit. Tanmateix, per conèixer la veritat en tota la seva plenitud i per acomplir el seu destí etern, Duns Scot estima que l'home no s'ha de dedicar a la reflexió o a la filosofia, sinó que ha de fer crida a la revelació divina. La revelació completa i fineix el coneixement natural sense general la més petita contradicció amb aquesta. Per a ell, teologia i filosofia són dues disciplines distintes i independents; tanmateix, són complementàries perquè la teologia utilitza la filosofia com a eina (philosophia ancila theologiae). El primer objecte de la teologia és Déu, considerat des del punt de vista de la seva pròpia natura, mentre que la filosofia es refereix a Déu com a causa primera de les coses. Quant a la qúestió segons la qual la teologia és o no una ciència, Duns Scot s'allunya netament de Tomàs d'Aquino. Mentre que aquest defineix la teologia abans de res com una disciplina especulativa, Duns Scot la considera com una ciència pràctica que s'ocupa de qüestions teòriques en la mesura que aquestes poden contribuir a la salvació de les ànimes mitjançant la revelació. Amb la fe, hom pot atènyer la certesa absoluta que l'ànima humana és incorruptible i immortal; la raó pot produir arguments en favor d'una hipòtesi com aquesta, però no la pot pas demostrar amb rigor.

Com Tomàs d'Aquino, Duns Scot adopta la doctrina del realisme, però les seves vies divergeixen especialment pel que fa a la percepció. Duns Scot creu que l'intel·lecte i també els sentits poden copsar les coses particulars directament i intuïtiva. Tomàs d'Aquino, per la seva banda, defensa que l'intel·lecte no pot comprendre directament la singularitat de les coses materials, sinó solament les naturaleses universals deduïdes de les percepcions sensorials. Duns Scot s'oposa igualment a Averrois pel que fa al problema de la percepció bo i afirmant que les coses particulars contenen en elles mateixes allò que permet de copsar-les com a tals.

Segons Duns Scot, els universals, no tenen existència independent de l'esperit humà, cada cosa particular o "singular" posseeix una natura formalment distinta de la qual participa com les altres coses del mateix gènere. Així, el coneixement de les veritats eternes es fonamenta sobre una base objectiva. Renovador amb la tradició franciscana establerta per sant Bonaventura, Duns Scot posa en valor la llibertat de l'home així com la primacia de la voluntat humana i de l'amor sobre l'intel·lecte. Tanmateix, rebutjant la hipòtesi segons la qual els actesde Déu procedeixen del lliure arbitri diví, afirma que l'existència real de les coses depèn d'una lliure decisió de Déu i que les obligacions morals depenen de la voluntat de Dëu. Segons ell, aquesta voluntat és perfectament lliure i no es troba pas afectada o determinada per motius particulars. Déu fa una acció, no pas perquè Déu vegi que aquesta és bona com ho afirma Tomàs d'Aquino, al contrari, la fa bona fent-la.

Duns Scot és un dels teòlegs i filòsofs medievals més penetrants de l'escolàstica. Diversos segles després de la seva mort, els seus deixebles, els escotistes, s'han trobat engatjats en controvèrsies amb els tomistes, deixebles de Tomàs d'Aquino. Al segle XX, la influència de la filosofia escotista és considerable dins l'Església.

http://www.cosmovisions.com/DunsScot.htm
http://www2.nd.edu/Departments//Maritain/etext/scotism.htm
http://fr.wikipedia.org/wiki/John_Duns_Scot