Mestre Eckhart (Maître Eckhart)


Esquema de la filosofia medieval

Johannes Eckhart, conegut com el Mestre Eckhart (1260-1328) va ser un teòleg i místic dominicà alemany d'inspiració neoplatònica.







El Mestre Eckhart va néixer a Hocheim en una família de cavallers. Va entrar a l'orde dels dominicans a l'edat de quinze anys i va continuar els seus estudis teològics com a membre de l'orde. Va obtenir un diploma de mestre de teologia a la universitat de París vers l'any 1300. Hi va ensenyar i va començar a polemitzar amb Joan Duns Escot. Va esdevenir "provincial" (superior) dels dominicans de Saxe. Va ser professor de teologia a París el 1311, i entre 1314 i 1322 va ensenyar i predicar a Estrasburg; també va predicar a Colònia on hom el respectava per les seves capacitats administratives i els seus sermons.

La teologia d'Eckhart s'inspira en la d'un altre dominicà, Tomàs d'Aquino, però aquesta va ser més marcada pel neoplatonisme. Les seves idees sobre la unió de l'ànima amb Déu van abocar en acusacions de panteisme. El 1327, el segon papa d'Avinyó, Joan XXII, va comminar Eckhart a defensar-se ell mateix contra les acusacions d'heretgia. Eckhart va fer una protesta solemne i pública d'ortodòxia el 13 de febrer de 1327 però una butlla papar el 27 de març de 1329 va condemnar vint-i-vuit de les seves proposicions a títol pòstum.

Les obres del mestre Eckhart es reparteixen en dos grups distints, les obres en llatí i les en alemany. Els escrits llatins són de caràcter especulatiu i tècnic. Comprenen essencialment un Tractat de l'oració dominical, dos Comentaris sobre el llibre de les Sentències i Comentaris de l'Escriptura.

L'obra alemanya aplega solament tres petits tractats: els Debats sobre el discerniment espiritual, el Liber benedictus i un Tractat sobre la renúncia.

En teologia, Eckhart estableix en primer lloc una distinció, solament formal, entre la deïtat (Gottheit) i Déu. La "deïtat" és l'essència divina, absoluta, de la qual no podem dir res, sinó la seva unitat. "Déu" és la deïtat que s'engatja en una relació: en primer lloc dins una relació interna i necessària, la processó de les persones divines que constitueix el misteri de la Trinitat, en segon lloc dins una relació externa, que és la de la creació.

La concepció d'Eckhart de la creació s'inspira de la visió platònica. Déu coneix des de tota l'eternitat en el seu Verb les idees de totes les criatures possibles. La creació aleshores és el pas d'aquests ésser de l'univers ideal a l'univers fenomenal de les realitats concretes. Així, l'home és una realitat complexa: en el punt més interior de l'ànima, hi ha present el seu arquetipus etern, pel qual aquesta és lligada a l'essència divina. Nosaltres som davant del fons (grund) de l'ànima, punt central, llum, espurna de la divinitat. Així unida a Déu, l'ànima participa activament i passivament en la divinitat.

Tanmateix, si l'ànima ve de la unitat divina, ella també viu en un món marcat per la multiplicitat. I cal que se'n deslligui. Cal que renunciï a tota voluntat pròpia que la separi de Déu. Així arriba a un desinteressament absolut.

Eckhart va tenir una gran influència sobre el desenvolupament de la llengua alemanya. També va marcar el pensament fins als nostres dies. El seu pensament va ser descobert pell protestantisme liberal i l'idealisme alemany el va elogiar. Els seus conceptes de depuració, negació de la negació i alienació que condueix a l'èxtasi van estar molt presents en la dialèctica presentada a Fenomenologia de l'esperit (1807) per Hegel. Fins i tot, actualment, hom ha recuperat i revisat la seva espiritualitat, propera a la teologia negativa.

http://jm.saliege.com/eckhart.htm
http://www.bldt.net/Om/rubrique.php3?id_rubrique=67