Epicur (Épicure)


Esquema de la Filosofia antiga
Epicureisme

L'epicureisme va ser iniciat per Epicur de Samos (341-270 aC), que va fundar l'escola anomenada El Jardí.









Epicur (341-207) va fundar a Atenes una altra escola filosòfica contemporània de la del Pòrtic. La va instal·lar al jardí de casa seva, fet del qual prové el nom amb que se la va conèixer. La seva significació s'assembla força a l'estoica, encara que en el llenguatge d'avui dia s'entengui —i no pas sense fonament— per epicuri alguna cosa oposada a estoic. Si aquest evoca ascetisme, aquell suggereix una idea de refinament en el plaer. Ens serà fàcil de comprendre com s'agermanen i s'oposen alhora totes dues escoles.

Epicur comparteix amb els estoics l'aversió a les entitats metafísiques de Plató i d'Aristòtil, i no admet sinó la realitat material i sensible. Això fa que prescindeixi del plànol metafísic i es limiti al cosmològic o físic. Aquí admet una concepció més lògica que la dels estoics dins el seu principi materialista. No és que totes les coses hagin d'ésser concebudes amb una naturalesa material, sinó que no existeix cap més realitat que els àtoms o partícules indivisibles de matèria que, sotmeses a una causalitat cega i necessària, produeixen tot allò que existeix. Concepció aquesta que renova la  teoria anomenada atomisme que va iniciar Demòcrit. Nosaltres imaginem el món construït segons un pla intel·ligent i suposem que en obrar ho fem en vista d'un fi i lliurement. Res més purament il·lusori. Si els flocs de neu posseïssin consciència podrien imaginar, en la seva caiguda pausada, que cauen a causa de la seva mateixa espontaneïtat. El món és una immensa estructura d'àtoms materials sotmesa a lleis necessàries, com pot ser la pluja o la neu.

Amb això, Epicur passa al problema pràctic de l'actitud que l'home ha d'adoptar davant d'aquest esdevenir necessari. La física no constitueix per a ell més que una avantsala de l'ètica, tal com passava als estoics. Però de seguida se li planteja una greu dificultat per conciliar aquesta concepció física de l'Univers amb la possibilitat d'una ètica. Qualsevol ètica es proposa establir unes normes —d'obligació o de consell— per a l'ordenament de la conducta. Això representa la possibilitat en el subjecte moral —l'home— de seguir-les, d'ajustar-hi els seus actes; això és la llibertat. Si tot —fins i tot l'home— és de naturalesa material i respon a lleis necessàries, quin objecte o utilitat podran tenir unes normes morals? Aquells que actuen d'aqueixa manera —o aquells que actuen d'aqueixa altra— ho faran perquè així resulta  de la causalitat universal. Uns seran plebs, per exemple, i els altres savis, irremeiablement, per necessitat física. Però que no es prediqui a ningú que obri d'una altra manera, perquè qualsevol autodeterminació és impossible. Doncs bé, per tal de conciliar la concepció determinista amb la possibilitat d'una ètica, Epicur defensa una teoria que anomena el clinamen, o lleugera inclinació dels àtoms en la seva caiguda. Un home que cau des de dalt d'una casa no pot, certament, evitar la caiguda un cop l'ha iniciada, però pot imprimir un moviment al seu cos que el faci caure més ençà o més enllà, en una postura o en una altra. Epicur suposa que una cosa semblant pot esdevenir als àtoms materials que integren la nostra ànima, i en això pretén fundar la possibilitat d'una actuació moral i d'una ètica. Però això és de fet un subterfugi basat en una mera comparació, ja que el determinisme universal o ho és realment, o, si té l'error més lleuger, desapareix com a tal i s'ha d'admetre la indeterminació i la llibertat per restringit que sigui el seu camp.

Establertes aquestes premisses, Epicur es demana quin serà el fi que l'home pot assolit i ha d'assolir en aquesta vida, és a dir, la direcció en què l'home ha d'aconseguir aquesta desviació o clinamen en el seu caure al llarg de l'existència. I la resposta no li ofereix cap dubte: és un fet d'experiència evident, que tots els homes han tendit sempre, conscientment o inconscient, encertadament o errònia, vers el plaer. Per a Epicur això és un fet indubtable que s'ha d'admetre sense més. És cert que els homes treballen i cerquen coses que no són el plaer mateix, però es tracta solament de mitjans per mantenir la vida —condició del plaer futur— o per procurar-se fonts de plaer. Tot en la vida de l'home té valor de mitjà, menys el plaer, que té valor de fi. La dificultat fonamental amb que topen els homes per tal de dur una vida serena i veritablement natural que cerqui directament el plaer que, en el fons, tots cerquen, rau en un temor que els persegueix tota la vida: el que naix de la creença en la justícia de Déu i en el més enllà. Però en aquesta estructura material regida per causalitat mecànica no hi ha lloc per a l'acció dels déus. Aquests existeixen, segons Epicur, però duen una existència feliç en l'Olimp llunyà, i no s'amoïnen per res del que fan els homes. L'ànima, per altra banda, és una mena de bombolla material que es dissol en el no-res en morir l'home. Tampoc no s'ha de témer la mort, perquè mentre vivim aquesta no és present, i quan arriba, nosaltres ja no hi som.

Sembla, doncs, que el camí del plaer és obert per a l'home i desembrossat de qualsevol entrebanc religiós o filosòfic. Epicur comença així fent oberta professió del més alegre hedonisme, que és aquella doctrina ètica que estableix el plaer (hedoné) com a valor suprem. Però vet aquí que, tot seguit, s'ha d'enfrontar amb la terrible antítesi de tot hedonisme: qualsevol ètica, per tal que ho sigui, ha de pretendre donar unes normes amb caràcter general i imperatiu; però el plaer és un fet subjectiu, que es realitza en la intimitat del subjecte sense que cada home pugui tenir experiència més que del propi. Imaginem que ordenem o aconsellem a un home que, per tal d'aconseguir una vida de plaer, s'abstingui de drogues, com ara l'opi. Però ell respon: el plaer d'un moment que em dóna l'opi per a mi és superior a tots els plaers que em podria oferir una llarga vida; per la meva part, el canvio amb gust i ningú no me'n pot discutir el dret, perquè el plaer és meu i només jo puc conèixer-lo i valorar-lo. Això és incontestable des del punt de vista purament hedonista, i, per això, qualsevol ètica d'aquest gènere s'ha d'enfrontar, abans de res, amb el problema d'objectivar el plaer, fer-ne alguna cosa objectiva que pugui erigir-se en fi concret i norma per a tothom.

Així, Epicur divideix, en primer lloc, els plaers possibles en plaers corporals i plaers espirituals. Quins seran els superiors i, per tant, els desitjables? D'antuvi, Epicur es decideix pels espirituals, perquè es poden portar a voluntat i, per tant, subjecten l'home a les coses exteriors i a la variable fortuna. Però els plaers espirituals consisteixen per a Epicur a recordar, imaginar o projectar situacions de plaer, i això no és possible, és clar, si no existeixen prèviament unes autèntiques i originals situacions de plaer. Aquestes no poden consistir sinó en els plaers del cos.

A continuació divideix els plaers en plaers en repòs i plaers en moviment. Són en repòs aquells plaers que advenen a l'ànima com una cosa natural a la seva activitat, com la satisfacció d'una necessitat, el fàcil i grat exercici de les seves operacions. Són en moviment aquells altres que l'ànima experimenta com una cosa sobreafegida a la seva naturalesa, una cosa que cal cercar a l'exterior perquè no resulta de la seva normal activitat. El plaer de reposar després de la fatiga, el fet de beure aigua amb set, són típics plaers en repòs. Les drogues, beure begudes alcohòliques, són exemples de plaers en moviment. Epicur opta decididament pels plaers en repòs, perquè a la llarga els plaers en moviment produeixen dolor, i, convertir-los en hàbit sotmet  l'ànima a les coses exteriors i l'esclavitza. I aquí, el viratge i la conclusió sorprenent de l'hedonisme epicuri: si els plaers espirituals s'acaben reduint als corporals i si en aquests només s'han d'admetre com a tals els plaers en repòs, resultarà que l'únic fi de la vida és el plaer derivat de satisfer les necessitats més elementals de la natura. Fet que exigeix de l'home un abstencionisme ascètic, una estricta austeritat. El savi epicuri, haurà de tenir les mateixes característiques de l'estoic. El sistema que va començar proclamant un alegre hedonisme, el culte alegre i sense entrebancs del plaer, acaba en un rigorós ascetisme. Més encara: com que el savi epicuri no té aquella visió panteística d'un món inflamat per l'esperit diví, que posseïa l'estoic, no troba un veritable i il·lusionat objectiu a aquesta vida escèptica a què l'ha conduït el seu mateix sistema, i tampoc no el troba, per tant, a la vida mateixa. Per això, pocs panegiristes han cantat la mort i el suïcidi com ho va fer Epicur.

Així, el mateix desenvolupament de l'ètica epicúria demostra com l'hedonisme condueix per ell mateix a la desesperació i al no-res. Com que no es pot fundar una moral sobre el plaer, que és solament una reacció, un to afectiu, que acompanya els actes, però que mai  no és una realitat en ella mateixa que hom pugui cercar com a objectiu darrer. El plaer, com la caça, apareix molts cops en el nostre camí quan no el cerquem, però gairebé mai no ho fa si anem a cercar-lo.

Finalment, pel que fa a la política, Epicur opina que la participació en la vida pública és impròpia del savi, perquè ni sol ser compatible amb l'existència plaentera ni val la pena dins de l'ideal ascètic i mínim de cada vida. Per això, Epicur estima que la tirania és el govern més desitjable, perquè estalvia a tots els ciutadans la preocupació de les coses públiques, ja que se'n fa càrrec una sola persona. Aquesta apatia ver tot allò que surti  de la pròpia vida i de la seva més útil organització és un signe més de la decadència que representen aquests sistemes filosòfics, i també de la passiva actitud del poble grec que, dominat primer per Alexandre de Macedònia i ocupat després per Roma, ja es trobava gairebé al final de la seva tasca històrica.

No obstant això, el tipus humà del savi estoic i epicuri no deixa de posseir una certa grandesa. S'hi expressa el cansament decadent del fet de viure, la vellesa digna i orgullosa d'una cultura il·lustre. En aquesta retirada a posicions mínimes, però autàrquiques i plenes de serenitat, es revela un cop més l'íntima genialitat de l'esperit grec.

Pot ser un encarnament típic de l'esperit estoic aquell savi que prenia plàcidament el sol damunt una porta de Salònica quan es presentà davant ell, atret per la fama de la seva virtut i saviesa, el mateix rei Alexandre. “Demana'm el que vulguis —va oferir el monarca al savi, que ni tan sols s'havia incorporat—, i t'ho concediré ara mateix.” “Aleshores, feu-me mercè —contestà aquest— de fer-vos enrere una mica, senyor, que em tapeu el sol.”

Epicur

Epicur (341-270 aC), filòsof grec, fundador de l’escola del “Jardí”, que la posteritat coneixerà amb el nom d’epicureisme.

 

Nascut a l’illa de Samos d’una família atenesa, Epicurs es va formar amb son pare, mestre d’escola, i es va interessar per la filosofia d’ençà que tenia dotze anys, segons es diu, seguint, especialment, l’ensenyament de Pàmfil i de Nausífan. Quant tenia divuit anys, va anar a Atenes per fer el servei militar i hi va restar dos anys, durant els quals va escoltar Xénocrat a l’Acadèmia. Hom ignora precisament què va fer Epicur durant els anys següents, però se sap que va fundar una escola a Mitilene, a l’illa de Lesbos, vers l’any 311 i, dos o tres anys més tard, que en va assumir la direcció d’una altra a Làmpsac. De tornada a Atenes el 306, s’hi va instal·lar definitivament, i va professar la seva doctrina a deixebles fidels. Els cursos tenien lloc al jardí de casa seva, per la qual cosa l’escola d’Epicur va ser anomenada “el Jardí”. Hi van fer cap estudiants vinguts de tota Grècia i d’Àsia Menor, atrets tant per l’encant de la personalitat d’Epicur com pels seus ensenyaments. D’altra banda, l’escola d’Atenes conservarà lligams estrets amb els altres centres epicurians, a Mitinene i a Làmpsac, mantinguts gràcies a una abundant relació epistolar del Mestre.

De fet, Epicur va ser un autor prolífic. Segons la seva biografia relatada per Diògenes Laerci, va deixar tres-cents manuscrits, trenta set dels quals sobre la física i nombroses obres sobre l’amor, la justícia, els déus, etc. De tots aquests escrits, solament tres cartes i un nombre de fragments curts han estat conservats dins la biografia de Diògenes Laerci. Les fons principals d’informació i de discussió que es refereixen al sistema d’Epicur són els escrits de Ciceró, Sèneca, Plutarc i Lucreci, el poema del qual De rerum natura (De la naturalesa de les coses) exposa l’epicureisme.

La doctrina ètica que va ensenyar Epicur preconitza essencialment la recerca de la felicitat, a la qual hom pot accedir valorant qualitats morals com ara l’amistat i l’ajut mutu. Fonamentat sobre la frugalitat, el desinterès per la política, la igualtat, el sistema filosòfic epicurià proclama finalment el dret de filosofar, atorgat a tothom, tan se val que sigui home, dona, ric, pobre o esclau.