Epicureisme (Épicurisme)


Esquema de la Filosofia antiga

L'epicureisme va ser iniciat per Epicur de Samos (341-270 aC), que va fundar l'escola anomenada El Jardí.









Els epicureistes defensen una física materialista que recull l'atomisme de Demòcrit. L'univers està constituït per àtoms i buit. Els àtoms es mouen en sentit vertical, però tenen la capacitat de desviar-se de la trajectòria inicial (declinatio), topen entre ells i originen les substàncies. Els xocs es produeixen a l'atzar, sense una causa que els determini, amb la qual cosa accepten la llibertat a l'Univers.

La finalitat de la conducta moral és la felicitat, la qual resideix en el plaer, que és "principi i fi d'una vida feliç". La persona cerca el plaer i defuig el dolor, però plaer i dolor mantenen una relació dialèctica perquè l'un segueix l'altre; d'aquí que l'ideal del savi consisteix no pas a seguir el plaer més gran, perquè comportarà un dolor més gran, sinó a assolir un equilibri de plaers, un estat d'ataràxia, de tranquil·litat d'ànim o d'absència de torbació. A l'obra Carta a Meneceu, Epicur exposa quines són les causes de la infelicitat humana: la por als deus, al destí, al dolor i a la mort, i justifica que no hem de deixar que ens angoixin.

Epicureisme

L'epicureisme és el sistema de filosofia basat sobretot en els ensenyaments del filòsof grec Epicur.

La doctrina més coneguda, però al mateix temps la més discutida pels moderns tractadistes de l'epicureisme és que el plaer constitueix el bé suprem i la fita més important de la vida. Es prefereixen els plaers intel·lectuals als sensuals, que tendeixen a pertorbar la pau de l'esperit. La veritable felicitat, segons va ensenyar Epicur, consisteix en la serenitat que resulta del domini de la por, és a dir, dels déus, de la mort i de la vida futura. El fi últím de tota l'especulació epicúria sobre la naturalesa és eliminar aquests temors.

La física epicúria és atomista, en la tradició dels filòsofs grecs Leucip i Demòcrit. Epicur va considerar que l'univers era infinit i etern i que consistia solament en cossos i espai. Quant als cossos, alguns són compostos i altres són àtoms, o indivisibles, elements estables de què estan formats els compostos. El món, tal com és vist per l'ull humà, es nodreix de les rotacions, col·lisions i agregacions d'aquests àtoms, que des d'una perspectiva individual només posseeixen forma, grandària i pes.

En biologia, Epicur va anticipar la doctrina moderna de la selecció natural. Va afirmar que les forces naturals donen origen a organismes de diferents classes i que només les classes capaces de superar-se a si mateixes i reproduir-se han sobreviscut.

La psicologia epicúria és materialista en alt grau. Defensa que les sensacions són provocades per un continu flux d'imatges o 'ídols' abandonades pels cossos i impressionades en els sentits. Considera que totes les sensacions són fiables d'una forma absoluta, l'error sorgeix quan la sensació està interpretada de manera impròpia. Creu que l'ànima està composta de petites partícules distribuïdes per tot el cos. Epicur va ensenyar que la dissolució del cos en la mort condueix a la dissolució de l'ànima, que no pot existir fora del cos; i per això no hi ha vida futura possible. Atès que la mort significa l'extinció total, no té sentit ni per als vius ni per als morts, perquè "quan som, la mort no és, i quan som morts, no som".

Les virtuts cardinals del sistema d'ètica epicuri són la justícia, l'honestedat i la prudència, o l'equilibri entre el plaer i el patiment. Epicur preferia l'amistat a l'amor, ja que l'amistat era menys intranquil·litzadora que l'amor. El seu hedonisme personal va mostrar que només a través del domini de si mateix, la moderació i la indiferència pot un aconseguir el tipus de tranquil·litat que constitueix la felicitat veritable. Tot i el seu materialisme, Epicur creia en la llibertat de la voluntat. Va suggerir que fins i tot els àtoms són lliures i es mouen de tant en tant amb total espontaneïtat; la seva idea s'assembla al principi d'incertesa de la mecànica quàntica.

Epicur no va negar l'existència de déus, però va mantenir amb força que com "éssers feliços i imperibles" podien no tenir res a veure amb els assumptes humans, encara que gaudissin contemplant la vida dels bons mortals. La veritable religió descansa en una contemplació semblant per part dels humans de les vides ideals dels déus elevats i invisibles.

Els ensenyaments d'Epicur van ser establerts amb tanta fermesa i els seus seguidors els van venerar tant, que les seves doctrines, a diferència de les de l'estoïcisme, el seu principal rival filosòfic, van restar intactes com una tradició viva. No obstant això, l'epicureisme va caure en descrèdit sobretot per culpa de la confusió, que encara persisteix, entre els seus principis i els de l'hedonisme sensual proclamat amb anterioritat pels cirenaics. Malgrat tot, la filosofia epicúria va tenir força deixebles distingits: entre els grecs el gramàtic Apol·lodor d'Atenes i entre els romans el poeta Horaci, l'estadista Plini el Jove i sobretot el poeta Lucreci. El poema De rerum natura (De la naturalesa de les coses) de Lucreci és la principal font de coneixement de l'epicureisme. Va desaparèixer com a escola a principis del segle IV dC. Va renéixer all segle XVII de la mà del filòsof francès Pierre Gassendi. D'aleshores ençà, l'epicureisme ha atret nombrosos seguidors i es considera una de les escoles de filosofia i ètica més influents de tots els temps.