Escolàstica
Esquema de la filosofia medieval
Introducció:
Moviment filosòfic i teològic que va intentar utilitzar la raó natural humana,
en particular la filosofia i la ciència d'Aristòtil,
per a comprendre el contingut sobrenatural de la revelació cristiana. Principal
corrent a les escoles i universitats d'Europa durant la edat mitjana (especialment
d'ençà de mitjan segle XI fins a mitjan segle XV), el seu ideal darrer va
ser integrar en un sistema ordenat el saber natural de Grècia i Roma i el
saber religiós del cristianisme. El terme “escolàstica” també s'utilitza,
en un sentit més ampli, per a expressar l'esperit i mètodes característics
d'aqueix moment de la història de la filosofia occidental o qualsevol altre
esperit o actitud semblant vers el saber d'altres èpoques. Originàriament,
“escolàstic” designava els mestres de les escoles monàstiques o catedralícies
medievals, de les quals van sorgir les universitats, però va acabar per aplicar-se
a qualsevol que ensenyés filosofia o teologia a les esmentades escoles o universitats.
Característiques:
Els pensadors escolàstics van defensar una àmplia varietat d'idees tant en
filosofia com en teologia. La unitat de tot el moviment va provenir d'una
sèrie de fites, actituds i mètodes acceptats d'una manera general per tots
els seus membres. La principal preocupació dels escolàstics no va ser conèixer
nous fets sinó integrar el coneixement ja adquirit de forma separada pel raonament
de la filosofia grega i la revelació cristiana. Aquest interès és una de les
diferències més característiques entre l'escolàstica i el pensament modern
des del renaixement.
L'objectiu essencial dels escolàstics va determinar algunes actituds comunes,
de les quals la més important va ser la seva convicció de l'harmonia fonamental
entre raó i revelació. Els escolàstics afirmaven que el mateix Déu era la
font d'ambdós tipus de coneixement i la veritat era un dels seus principals
atributs. No podia contradir-se a Si mateix en aquests dos camins d'expressió.
Qualsevol oposició aparent entre revelació i raó es podia deure o a un ús
incorrecte de la raó o a una interpretació errònia de les paraules de la revelació.
Com que els escolàstics creien que la revelació era l'ensenyament directe
de Déu, aquesta tenia per a ells un grau de veritat i certesa més gran que
la raó natural. En els conflictes entre fe religiosa i raonament filosòfic,
la fe actuava sempre com a àrbitre suprem i la decisió dels teòlegs prevalia
sobre la dels filòsofs. D'ençà de l'inici del segle XIII, el pensament escolàstic
va posar més èmfasi en la independència de la filosofia en el seu àmbit propi.
Malgrat tot, durant el període escolàstic la filosofia va estar al servei
de la teologia, no solament perquè la veritat de la filosofia estava subordinada
a la de la teologia, sinó també perquè els teòlegs utilitzaven la filosofia
per a comprendre i explicar la revelació.
Aquesta postura escolàstica va topar amb l'anomenada “teoria de la doble veritat”
del filòsof i físic andalusí Averrois.
La seva teoria mantenia que la veritat era accessible tant a la teologia com
a la filosofia però que tan sols aquesta darrera la podia aconseguir en la
seva totalitat. Per tant, les anomenades veritats de la teologia servien,
per a la gent comuna, d'expressions imaginatives imperfectes de la veritat
autèntica, només accessible per la filosofia. Averrois defensava que la veritat
filosòfica podia fins i tot contradir, almenys d'una forma verbal, els ensenyaments
de la teologia.
Com a resultat de la seva creença en l'harmonia entre fe i raó, els escolàstics
van intentar determinar l'àmbit precís i les competències de cadascuna d'aquestes
facultats. Molts dels primers escolàstics, com sant Anselm, no ho van aconseguir
i van estar convençuts que la raó podia provar algunes doctrines procedents
de la revelació divina. Més tard, en el moment d'esplendor de l'escolàstica, Tomàs d'Aquino va establir un equilibri entre raó
i revelació. No obstant això, els escolàstics posteriors a sant Tomàs, començant
pel teòleg i filòsof escocès Joan Duns Escot,
van limitar cada vegada més el camp de les veritats capaces de ser provades
a través de la raó i van insistir que moltes doctrines anteriors que hom pensava
havien estat provades per la filosofia havien de ser acceptades sobre la base
única de la fe. Una de les raons d'aquesta limitació va ser que els escolàstics
van aplicar els requisits per a la demostració científica, recollits al principi
en l'Organon d'Aristòtil, d'una manera molt més rigorosa que ho havia
fet qualsevol dels filòsofs anteriors. Aqueixos requisits eren tan estrictes
que el mateix Aristòtil rara vegada va ser capaç d'aplicar-los en detall més
enllà del camp de les matemàtiques. Aquesta tendència va desembocar de forma
teòrica en la pèrdua de confiança en la raó natural humana i en la filosofia,
i així ho van assumir els primers reformadors religiosos protestants, com
Martí Luter.
Una altra actitud comuna entre els escolàstics va ser la seva submissió a
les anomenades autoritats, tant en filosofia com en teologia. Aqueixes autoritats
eren els grans mestres del pensament de Grècia i Roma i els primers Pares
de l'Església. Els escolàstics medievals es van imposar a si mateixos pensar
i escriure per mitjà de l'estudi únic i intensiu dels autors clàssics, a la
cultura i saber dels quals atribuïen certeses immutables. Després d'assolir
la seva plena maduresa de pensament i produir els primers treballs originals
de filosofia, van continuar citant les autoritats per a donar pes a les seves
mateixes opinions, encara que a aquestes darreres hi arribaven en molts casos
de manera independent. Crítiques posteriors van concloure d'aquesta pràctica
que els escolàstics eren mers compiladors o repetidors dels seus mestres.
En realitat, els escolàstics madurs, com Tomàs d'Aquino o Joan Duns Escot,
van ser molt flexibles i independents en la seva utilització dels textos dels
clàssics; sovint a fi d'harmonitzar els textos amb les seves pròpies posicions,
van oferir interpretacions que eren difícilment conciliables amb les intencions
i motius inspiradors en els clàssics. El recurs a la citació d'aquests va
ser, en molts casos, poc més que un ornament estilístic per a començar o finalitzar
l'exposició de les pròpies opinions i intentava demostrar que les idees de
l'exègeta eren continuïtat del passat i no simples novetats. La novetat i
l'originalitat de pensament no eren perseguides de forma deliberada per cap
dels escolàstics, sinó més aviat minimitzades al màxim possible.
Els escolàstics van considerar Aristòtil la màxima autoritat filosòfica, anomenant-lo
de mode habitual El Filòsof. Alguns dels més grans escolàstics, entre ells
sant Tomàs, van conèixer les seves obres a través de traduccions llatines
realitzades a la península Ibèrica. El pensament del teòleg cristià Agustí d'Hipona va ser el seu principal referent teològic, tan sols subordinat
a la Bíblia i als concilis ecumènics de l'Església. Els escolàstics es van
adherir amb major intensitat i sense cap crítica a les doctrines emeses per
la jerarquia eclesiàstica en admetre les opinions d'Aristòtil en matèria de
ciències empíriques, com la física, l'astronomia i la biologia. La seva acceptació
sense crítica va debilitar l'escolàstica i va ser una de les principals raons
del seu desdenyós rebuig per part dels investigadors i savis del renaixement
i temps posteriors.
Mètodes:
Un dels principals mètodes de l'escolàstica va ser l'ús de la lògica i del
vocabulari filosòfic d'Aristòtil en l'ensenyament, la demostració i la discussió.
Un altre important mètode va ser ensenyar un text per mitjà d'un comentari
d'alguna autoritat acceptada. En filosofia, aqueixa autoritat era atribuïda
d'una manera gairebé mecànic i procedimental a Aristòtil. En teologia, els
textos principals van ser la Bíblia i el Sententiarum libri quatuor (Quatre llibres de sentències) del teòleg i prelat italià del segle XII Pere Llombard, una recopilació de les opinions dels primers Pares de l'Església
sobre problemes de teologia. Els primers escolàstics van començar assumint
com a ortodòxia intel·lectual el contingut dels textos que estaven comentant.
A poc a poc, a mesura que la pràctica de la lectura va anar desenvolupant el seu
propi poder de crítica, van introduir molts comentaris suplementaris sobre
alguns punts que el mateix text no cobria o no havia resolt de forma adequada.
A partir del segle XIII, aquests comentaris suplementaris, que expressaven
el pensament personal dels mestres, es van convertir en la part més àmplia
i transcendent dels textos, resultant així que l'explicació literal del text
era reduïda a un simple passatge de cada exegesi.
A més a més dels comentaris, va ser important la tècnica de la discussió per
mitjà del debat públic. Cada professor d'una universitat medieval havia de
comparèixer diverses vegades a l'any davant del cos docent i els alumnes,
reunits en assemblea, en un debat per a defensar els punts crucials dels seus
propis ensenyaments enfront de tot aquell que els posés en dubte. Les idees
de la lògica aristotèlica s'empraven tant en la defensa com en l'atac. Al
segle XIII el debat públic es va convertir en un instrument educatiu flexible
per a estimular, provar i comunicar el progrés del pensament en la filosofia
i en la teologia. Tanmateix, des de mitjan segle XIV, la vitalitat del debat
públic va decaure i es va convertir en un rígid formalisme. Els participants
se sentien menys interessats en el contingut real que en petits punts de la
lògica i nímies subtileses del pensament. Aquest tipus degradat de debat va
influir molt en la ulterior mala reputació de l'escolàstica i va determinar
que molts pensadors moderns el consideressin un mer mecanisme lògic pedant
i artificial.
Entre els autors més representatius de la primera escolàstica (segles IX al XII) es troben Anselm de Canterbury; el filòsof i teòleg Pere Abelard, i Roscelin de Compiègne, considerat el fundador del nominalisme. Pel que fa a pensadors jueus del mateix període, el filòsof i físic jueu andalusí Maimònides va intentar harmonitzar la filosofia aristotèlica amb la revelació divina del judaisme, emparat per un esperit semblant al dels escolàstics cristians. L'alta escolàstica va conèixer la seva edat d'or durant el segle XIII, quan van aparèixer algunes de les més insignes figures del moviment: Tomàs d'Aquino, autor de l'obra cimera de l'escolasticisme, la monumental Summa Theologiae (1265-1273); el filòsof i teòleg alemany Albert Magne, membre, a l'igual que Tomàs d'Aquino, de l'orde de Predicadors; el monjo i filòsof anglès Roger Bacon; el religiós i teòleg italià Bonaventura; Joan Duns Escot (franciscà com els dos anteriors); i el teòleg flamenc Enric de Gant.
El nominalisme es va convertir
en l'escola filosòfica dominant del segle XIV, quan l'escolàstica va començar
a declinar. El nominalista més important va ser el filòsof anglès Guillem
d'Ockham, un gran lògic que va atacar tots els sistemes filosòfics dels
escolàstics precedents en defensar que la raó humana i la
filosofia natural tenien un camp d'acció força més limitat del que els seus
antecessors havien establert.
http://www.cosmovisions.com/scolastique.htm
http://fr.wikipedia.org/wiki/Scolastique