Estoïcisme (Stoïcisme)


Esquema de la Filosofia antiga
Zenó de Cítion

Després d'Aristòtil, la filosofia grega traspassa els límits de l'àmbit hel·lènic per estendre's per tot el món conegut i civilitzat al llarg de la Mediterrània. Són causa d'aquesta universalització, en primer lloc, l'imperi d'Alexandre, que difon el coneixement de la cultura grega pels pobles conquerits, i la dominació de Roma, més tard, que s'apropia d'aquesta mateixa cultura i la propaga pels dilatats horitzons del seu imperi. Tanmateix, aquesta propagació coincideix amb la decadència de la filosofia grega. De la mateixa manera que l'imperi d'Alexandre representa la mort de l'ambient polític grec, la filosofia postaristotèlica representa l'ocàs del geni filosòfic d'aquell poble; una reducció dels seus límits i de la profunditat dels seus plantejaments.

A Atenes, centre filosòfic que ara irradiarà la seva influència sobre tot el món clàssic, apareixen, juntament a l'Acadèmica i el Liceu, unes altres dues escoles: la del Pòrtic (stoà, estoïcisme) i la del Jardí (epicureisme) que deixaran darrere seu una llarga influència, més gran en el terreny pràctic que en l'especulatiu.



Zenó de Cítion (335 – 263) va ser el fundador d'una nova escola filosòfica els membres de la qual enraonaven entre ells en un pòrtic o galeria decorada amb pintures murals, fet del qual prové el nom d'escola del pòrtic), i el d'estoics que hom donà als seus membres. Però Zenó no va ser més que un entre les diverses figures filosòfiques de l'escola –cap d'elles de primer ordre — que coexisteixen o se succeeixen en el seu si: Cleantes, Paneci, Posidoni... La de més gran relleu, sens dubte, serà Sèneca, que ja correspon a la prolongació romana de l'estoïcisme. La doctrina, per tant, s'ha d'atribuir a l'escola d'una manera genèrica.



La filosofia estoica, com tota filosofia de decadència, comença per una negació, per una actitud negativa. Abans de res, els estoics combaten la creença platònica en un món separat d'idees, i també l'afirmació aristotèlica d'unes essències universals en el si de les coses, i també tots els principis filosòfics: forma, matèria, substàncies, etcètera. Per a ells sols existeixen les coses materials, capaces d'impressionar els nostres sentits. Aquest principi fa que es desentenguin de la metafísica, encara que per tal de ser conseqüents amb el seu postulat materialista han d'admetre coses força menys versemblants que les formes i les essències; així a totes aquelles realitats que es veuen forçats a admetre les hi adjudiquen naturalesa material: Déu i l'ànima, les virtuts, els sentiments i fins i tot les accions com ara caminar, estimar, per a ells tenen un ésser corporal. Per a l'estoïcisme, la realitat material és objecte de la física, però per a ells aquesta física tampoc no té un valor en si, sinó que serveix sols de supòsit previ a l'ètica, que és l'única part de la filosofia cap a la qual mostren veritable interès. L'Univers material està penetrat per una força o hàlit diví, que conceben sota la forma física de foc, de manera que Déu és ànima i raó del món. L'esdevenir universal és, així, necessari, fatal. Ni l'atzar ni la llibertat existeixen més que com aparença o il·lusió. Tot ocorre d'acord amb les rationes seminales o germinatives mitjançant les quals Déu vivifica el món. Per tant, si això és així, l'home s'ha de desentendre d'aqueixa realitat panteística que sols Déu pot comprendre adequadament i s'ha de cenyir a la qüestió de quina actitud ha d'adoptar davant d'allò que de per si és inexorable.

Imaginem-nos que una persona ha contret una malaltia inguarible que, després d'un procés conegut de desintegració orgànica, comporta determinat gènere de mort. Com que havia estudiat medicina, n'ha sabut el diagnòstic, i per això coneix perfectament el procés que li espera necessàriament i el desenllaç irremeiable. Quin serà, en l'aspecte humà i personal, l'única preocupació per a aquesta persona? Com que cal admetre el destí que s'imposa, admetre'l dignament, amb elegància; com diríem encara avui, en el llenguatge corrent, estoicament.

Aquest problema és l'únic que per als estoics ofereix interès; allò que ells anomenen l'actitud del savi, entenent per savi l'home que obra amb consciència del seu destí, de la seva situació en el món. Si la metafísica es dissolia per a ells en física, aquesta es redueix a una ètica o doctrina d'obrar sàviament. És característica general de totes les èpoques de decadència la falta d'interès vers allò especulatiu i metafísic per limitar-se sols a allò pràctic i humà.

El bé suprem per a l'home consisteix, segons els estoics, a viure d'acord amb la natura. La plebs s'afanya darrere les coses, obeeix les seves passions, s'alegra o entristeix per la vària fortuna. Però això és una conducta nècia, oposada al veritable ésser de la natura, ja que tot allò que s'esdevé és l'únic que podria passar, res no es pot evitar ni res s'ha de deplorar. Tot allò que existeix en l'Univers físic pertany enterament a l'esdevenir universal, diví; sols resta un domini a l'home: la seva pròpia interioritat, el seu esperit, la seva llibertat interior. Segons un estoic, el principi de la moralitat rau a distingir allò que depèn de nosaltres d'allò que ens és estrany. Segons Zenó de Cítion, l'home ha d'acceptar aqueixa fatalitat universal, refugiar-se en la seva interioritat, de la qual podrà arribar a ésser amo i senyor, i organitzar-la segons estricta conseqüència. Viure conseqüentment és la forma de respondre amb elegància a aqueixa certesa de la pròpia situació.

Els estoics posteriors representen l'ideal del savi sota el lema de llibertat. Solament el savi, a l'igual que els déus, és lliure. Aquesta llibertat es defineix per relació a dos esclavatges que l'home pot sofrir: els afectes interiors (o passions) i les coses exteriors, la vària fortuna. Les passions són impulsos que a causa de la seva desmesura alteren el solemne ordre universal. Són, d'altra banda, enganyoses, sense objecte, i causes de dolor i de menyspreu de si mateix. El savi les dominarà no desitjant res: aquesta és l'apatia estoica, que s'ha d'aconseguir mitjançant l'austeritat i l'ascetisme. Les coses exteriors, d'altra banda, no depenen de nosaltres ni han d'afectar la nostra serena interioritat: el savi ha d'aconseguir la imperturbabilitat i l'autarquia absolutes. Practicant l'apatia i la impertubabilitat, l'home adquireix la virtut i es converteix en savi. És característic l'orgull estoic, el menyspreu del savi cap a la plebs que corre bojament darrere les ombres d'allò que creu al seu abast, o es mou com un autòmat al servei de les passions. Sols el savi es basta a ell mateix, sols ell aconsegueix l'autarquia. Sols ell, per fi, es penetra amb l'ànima de l'Univers, identificant-se –per via pràctica—amb l'ésser veritable i immutable.

El judici que han merescut els estoics al llarg de la història ha estat molt diferent i extremat. Per a uns (Montesquieu, per exemple) van constituir una secta meravellosa en la qual van brillar a màxima altura les virtuts humanes. Per a altres (Mommsem) van ser uns fariseus que amagaven la supèrbia més refinada sota les aparences de virtut. Finalment, uns altres hi van voler veure una anticipació a moltes idees i a l'esperit del cristianisme.

http://fr.wikipedia.org/wiki/Stoïcisme