Existencialisme


Sören Kierkegaard
Friedrich Nietzsche
Martin Heidegger
Jean-Paul Sartre
Karl Jaspers

El terme existencialisme s'ha utilitzat per a designar els autors que han centrat el seu estudi en l'ésser humà com a existent, no com a ésser biològic o psicològic. L'existent és l'ésser que pensa i que s'inclou ell mateix en el pensar.

Els orígens de l'existencialisme es poden situar en Sören Kierkegaard, però figuren com a existencialistes Heidegger i Sartre. Un antecedent de l'existencialisme és la filosofia de l'existència, iniciada per Karl Jaspers.

L'existencialisme és un moviment filosòfic que va tenir com a marc cultural –pessimista, tràgic i destructor– l'Europa d'entreguerres. Amb aquest rerefons, l'existencialisme —que és una filosofia de l'existència– va esdevenir l'expressió radical d'un segle en crisi que, des de Kierkegaard i Nietzsche, contemplava impàvid l'anorreament de tots els valors morals.

L'existencialisme sorgeix, a l'ensems, com una actitud de rebuig de la llarga tradició filosòfica encarnada en el "cogito" cartesià i en la dialèctica de Hegel; com un crit de combat contra el pensament especulatiu, apostant per un pensar de tipus existencial que situï l'home concret al bell mig de la seva pròpia reflexió. Quan l'home arribarà a comprendre que l'existència és contingència radical i finitud irremeiable, que l'existència és "l'ací de l'ésser" i abandonament absolut, haurà desvetllat el misteri de la llibertat. Aquest és l'ésser de l'existència: la llibertat, és a dir, contingència no remissible a valors superiors ni a cap fórmula de transcendència. I aquesta és la meditació de l'existencialisme.

L'existencialisme basa la seva denominació en l'afirmació que l'existència precedeix l'essència i predomina sobre aquesta. La vella pregunta de Parmènides, per a l'ésser té dues línies de resposta fonamentals: la línia idealista–racionalista–essencialista (Plató, Aristòtil, Descartes, Kant, Hegel), per a la qual l'existència no és res més que l'actualitat de l'essència, i aquesta preexisteix al pensament diví o al món de les Idees. L'altra línia la inaugura l'existencialisme contemporani, les arrels del qual hom ha pretès veure en Sòcrates i l'escola estoica; en les Confessions d'Agustí d'Hipona i en els Pensaments de Blaise Pascal, en el franciscanisme.

L'existència precedeix l'essència, significa: l'ésser és l'ací de l'ésser; hi ha una primacia absoluta d'allò existent sobre allò que és, i l'essència de l'home resideix en la seva existència. Allò que defineix l'ésser de l'home és el fet de donar-se com a realitat finita, concreta, espaciotemporal.

Existir és ésser-al-món com a acció, com a corporeïtat, com a esdevenir contingent... Contra la reflexió filosòfica tradicional, l'home no és reductible a animal racional, ni a "zoon politikon", ni a ens biològic, perquè l'home, en rigor, no és cap ens; altrament, és un existent.

Per aquesta raó, l'existencialisme és un humanisme, perquè l'home concret esdevé centre de la reflexió filosòfica, l'ésser del qual consisteix a constituir-se a si mateix. La frase de Kierkegaard: "penso, aleshores no existeixo", és un reconeixement que l'existència i la raó, l'ésser i la veritat, no es poden dissociar perquè són la mateixa cosa. Hem d'acabar amb la dicotomia platònica essència/existència, propugnant la identitat entre el ser i el pensar.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Existencialisme