Sigmund Freud


Sigmund Freud (1856-1939), metge i neuròleg austríac, és el fundador de la psicoanàlisi.









Sigmund Freud va néixer a Freiberg (actual Príbor, República Txeca), el 6 de maig de 1856 i es va educar a la Universitat de Viena. Quan a penes tenia tres anys, la seva família, fugint dels disturbis antisemites que llavors es produïen a Freiberg, es va traslladar a Leipzig. Poc de temps després, la família es va instal·lar a Viena, on Freud va residir la major part de la seva vida.

Encara que la seva ambició des d'infant havia estat dedicar-se a l'exercici del dret, Freud es va decidir a estudiar medicina just abans d'entrar a la Universitat de Viena el 1873. Inspirat per les investigacions científiques del poeta alemany Goethe, va sentir un vehement desig d'estudiar ciències naturals i de resoldre algun dels reptes que en aquell moment afrontaven els investigadors del seu temps.

Ja durant el tercer curs, Freud va començar a investigar sobre el sistema nerviós central dels invertebrats, al laboratori de fisiologia que dirigia el metge alemany Ernst Wilhelm von Brücke. Aquestes investigacions neurològiques van ser tan absorbents que Freud va descuidar les seves obligacions acadèmiques, i va romandre a la facultat tres anys més de l'habitual abans d'obtenir la seva llicenciatura en Medicina.

El 1881, després de fer un any de servei militar obligatori, va finalitzar la seva llicenciatura. No obstant això, no va voler abandonar el treball experimental i va romandre a la universitat com a ajudant al laboratori de fisiologia. El 1883, pressionat per Brücke, es va veure obligat a abandonar la investigació teòrica.

Així, Freud va estar tres anys a l'Hospital General de Viena, dedicant-se successivament a la psiquiatria, la dermatologia i els trastorns nerviosos. L'any 1885, després de la seva designació com a professor adjunt de Neuropatologia a la Universitat de Viena, va deixar el seu treball a l'hospital. A finals del mateix any, rebria una beca del govern per a estudiar a París dinou setmanes al costat del neuròleg Jean Charcot, que aleshores treballava en el tractament de certs trastorns mentals per mitjà de la hipnosi, al manicomi de Salpêtrière del qual era director. Els estudis de Freud amb Charcot, centrats en la histèria, canalitzarien definitivament els seus interessos cap a la psicopatologia, l'estudi científic de les malalties mentals.

El 1886 Freud es va establir com a metge privat a Viena, i es va especialitzar en els trastorns nerviosos. Va sofrir una forta oposició de la classe mèdica vienesa per la seva defensa del punt de vista de Charcot sobre la histèria i l'ús de la hipnosi, llavors considerats com a enfocaments poc ortodoxos. L'enfrontament resultant va retardar l'acceptació de les seves troballes posteriors sobre l'origen de les neurosis.



ELS COMENÇAMENTS DE LA PSICOANÀLISI

El primer treball publicat de Freud sobre psicopatologia, Sobre l'afàsia, va aparèixer el 1891; era un estudi d'aquest trastorn neurològic en el qual la capacitat per a pronunciar paraules o anomenar objectes comuns es perd com a conseqüència d'una malaltia orgànica al cervell. El seu darrer treball sobre neurologia, l'article, ‘Paràlisis cerebrals infantils', va ser escrit per a una enciclopèdia el 1897 només per la insistència de l'editor, perquè en aquell moment Freud estava més ocupat en les explicacions psicològiques de les malalties mentals que no pas en les fisiològiques. Els seus treballs posteriors s'inscriuen enterament en aquest terreny, que ell mateix havia batejat com a psicoanàlisi el 1896.

Aquesta nova orientació de Freud es va donar a conèixer per primera vegada en el seu treball Estudis sobre la histèria (1893), elaborat en col·laboració amb el metge vienès Josef Breuer, que dos anys després es publicaria amb una extensió més gran. Es consideraven els símptomes de la histèria com a manifestacions d'energia emocional no descarregada, associada amb traumes psíquics oblidats. El procediment terapèutic consistia a sumir el pacient en un estat hipnòtic, per a forçar-lo a recordar i reviure l'experiència traumàtica origen del trastorn, amb la qual cosa es descarregarien per catarsi les emocions causants dels símptomes. La publicació d'aquesta obra va marcar el començament de la teoria psicoanalítica, formulada sobre la base de les observacions clíniques.

Durant el període de 1895 a 1900, Freud va desenvolupar molts dels conceptes posteriorment incorporats tant a la pràctica com a la doctrina psicoanalítica. Poc després de la publicació dels estudis sobre la histèria, Freud va abandonar l'ús de la hipnosi com a procediment catàrtic, per a reemplaçar-ho per la investigació del curs espontani de pensaments del pacient —anomenat associació lliure—, com a mètode idoni per a comprendre els processos mentals inconscients que es troben a l'arrel dels trastorns neuròtics.

En les seves observacions clíniques, Freud va trobar evidències dels mecanismes mentals de la repressió i la resistència, i va descriure la primera com un mecanisme inconscient que fa inaccessible a la ment conscient el record de fets dolorosos o traumàtics; i la segona com la defensa inconscient contra l'accessibilitat a la consciència de les experiències reprimides, per a evitar l'ansietat que se'n deriva.

Freud va proposar seguir el curs dels processos inconscients, fent servir les associacions lliures del pacient com a guia per a interpretar els somnis i els lapsus en el llenguatge (a més d'acudits, actes fallits, etc). Per mitjà de l'anàlisi dels somnis va arribar a les seves teories sobre la sexualitat infantil i el complex d'Èdip, que explicaria l'afecció de l'infant al progenitor del sexe contrari, juntament amb els sentiments hostils cap al del mateix sexe (considerat —en principi— un rival). Aquests plantejaments, que feien insistència en la base biològica del comportament humà —particularment el sexe i l'agressivitat—, van ser molt controvertits.

En aquests anys, també va desenvolupar la teoria de la transferència, procés pel qual les actituds emocionals, establertes originalment cap a les figures dels pares durant la infantesa, són transferides en la vida adulta a altres personatges (mestres, autoritats, caps, el mateix psicoanalista, etc.). El final d'aquest període és marcat per l'aparició de la seva obra més important, La interpretació dels somnis (1900 primera edició, que posteriorment el mateix Freud ampliaria). Hi analitza (a més d'alguns somnis dels seus pacients, amics, fills, i fins i tot de personatges famosos) molts dels seus mateixos somnis, registrats durant tres anys d'autoanàlisi iniciats el 1897. Aquest treball exposa tots els conceptes fonamentals en què s'assenten la teoria i la tècnica psicoanalítica.

El 1902 Freud va ser nomenat professor titular de la Universitat de Viena. Tanmateix, aquest honor no era a causa del reconeixement de les seves aportacions, sinó com a resultat dels esforços d'un pacient amb influències. El món mèdic encara contemplava el seu treball amb hostilitat, i els seus següents escrits, Psicopatologia de la vida quotidiana (1904) i Tres assajos per a una teoria sexual (1905), no van fer sinó augmentar aquest antagonisme. Com a conseqüència, Freud va continuar treballant virtualment només, en allò que ell mateix va anomenar "una esplèndida soledat".

No obstant això, cap a 1906, Freud ja tenia un nombre reduït d'alumnes i seguidors entre els quals destacaven els psiquiatres austríacs William Stekel i Alfred Adler, el psicòleg austríac Otto Rank, el psiquiatre nord-americà Abraham Brill, i els psiquiatres suïssos Eugen Bleuler i Carl Jung, a més de l'hongarès Sándor Ferenczi, que es va unir al grup el 1908.



RECONEIXEMENT INTERNACIONAL

El reconeixement creixent del moviment psicoanalític va fer possible de crear el 1910 una organització d'àmbit mundial anomenada Associació Psicoanalítica Internacional. Mentre que el moviment s'estenia, i guanyava adeptes a Europa i els Estats Units, Freud estava preocupat per les dissensions aparegudes entre els components del seu cercle original, sobretot les d'Adler i Jung, cada un dels quals va desenvolupar una base teòrica diferent en desacord amb la tesi de Freud sobre l'origen sexual de les neurosis. Freud es va enfrontar a aquestes postures desenvolupant els seus conceptes bàsics i els seus punts de vista en publicacions i conferències.

Després del començament de la I Guerra Mundial, Freud gairebé va abandonar l'observació clínica i es va concentrar en l'aplicació de les seves teories a la interpretació psicoanalítica de fenòmens socials, com la religió, la mitologia, l'art, la literatura, l'ordre social o la mateixa guerra. El 1923 se li va detectar un càncer a la mandíbula que va necessitar d'un tractament constant i dolorós, per la qual cosa va haver de sotmetre's a diverses operacions quirúrgiques. Tot i aquests patiments, va continuar la seva activitat durant els setze anys següents, escrivint principalment sobre assumptes filosòfics o culturals.

Quan els nazis van ocupar Àustria, el 1938, Freud es va traslladar amb la seva família a Londres, on va morir el 23 de setembre de 1939.

La principal contribució de Freud va ser la creació d'un enfocament radicalment nou en la comprensió de la personalitat humana, en demostrar l'existència i poder de l'inconscient. A més, va fundar una nova disciplina mèdica i va formular procediments terapèutics bàsics que, més o menys modificats encara s'apliquen, en el tractament per mitjà de psicoteràpia de les neurosis (i, parcialment, de les psicosis). Encara que mai va conèixer en vida un reconeixement unànime, i ha estat sovint qüestionat des de llavors, Freud és indubtablement un dels grans pensadors del món contemporani.

Entre altres dels seus treballs caldria destacar Tòtem i Tabú (1913), Més enllà del principi del plaer (1920), Psicologia de masses (1920), El jo i l'allò (1923), El malestar en la cultura (1930), L'avenir d'una il·lusió (1927), Introducció a la psicoanàlisi (1933), i Moisès i el monoteisme (1939).

http://etpclot.fje.edu/docencia/humanitats/pdf/freud.pdf