Georg Wilhelm Friedrich Hegel


L'idealisme alemany
Johann Gottlieb Fichte
Schelling

Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) és el  màxim representant de l'idealisme alemany i un dels teòrics més influents en el pensament universal des del segle XIX.






Vida i obra

Nascut a Stuttgart el 27 d'agost de 1770, fill d'un funcionari de la hisenda pública, Hegel va créixer en un ambient de pietisme protestant i va estudiar els clàssics grecs i llatins mentre va estar al gymnasium de la seva ciutat natal. Animat per son pare perquè es fes pastor protestant, el 1788 va ingressar al seminari de la Universitat de Tubinga, on va fer  amistat amb el poeta Friedrich Hölderlin i el filòsof Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling, de significada filiació romàntica, compartint amb ells el seu entusiasme per la Revolució Francesa i l'antiguitat clàssica. Després de completar un curs de Filosofia i Teologia, i decidir que no volia seguir la carrera religiosa, el 1793 va començar a exercir com a preceptor a Berna (Suïssa). El 1797 va aconseguir un càrrec semblant a Frankfurt, però dos anys més tard son pare va morir, i li va deixar un llegat la quantia econòmica del qual li va permetre abandonar el seu treball com a tutor.

L'any 1801 es va traslladar a la Universitat de Jena, on va estudiar, va escriure i va aconseguir un càrrec com a professor. Allí va concloure la Fenomenologia de l'esperit (1807), una de les seves obres més importants. Va romandre a Jena fins a l'octubre de 1806, quan la ciutat, en el transcurs de les Guerres Napoleòniques, va ser ocupada per les tropes franceses, per la qual cosa es va veure obligat a fugir. Des de 1807 fins a 1809, una vegada esgotades les rendes que li havia proporcionat l'herència paterna, va treballar com a redactor al periòdic Bamberger Zeitung de Baviera. No obstant això, el periodisme no li va agradar i el1809 es va traslladar a Nuremberg on va ser director d'un gymnasium durant huit anys.

Durant els anys que va residir a Nuremberg, Hegel va conèixer Marie von Tucher, amb qui es va casar i va tenir tres fills: una nena (que va morir poc temps després de néixer) i dos nens (Karl i Immanuel). Abans del matrimoni, Hegel havia tingut un fill il·legítim (Ludwig) que acabaria vivint a la llar dels Hegel. Després d'haver treballat en la seva redacció durant set anys, va publicar a Nuremberg un altre dels seus més famosos escrits, Ciència de la Lògica (1812-1816). El 1816 va acceptar la càtedra de Filosofia a la Universitat de Heidelberg i, poc després, va publicar de forma sistemàtica els seus pensaments filosòfics a la seva obra Enciclopèdia de les ciències filosòfiques (1817). El 1818 va ingressar a la Universitat de Berlín, institució en la qual va exposar i va ensenyar el conjunt del seu pensament fins que va morir, el 14 de novembre de 1831.

La darrera  gran obra publicada per Hegel va ser La filosofia del Dret (1821), encara que algunes notes de les seves conferències i classes, juntament amb apunts dels seus alumnes, van ser també publicades després de la seva mort. En el conjunt d'aquests treballs (conegut pel nom genèric de Lliçons o Lliçons de Berlín) es troben Estètica (1832), Lliçons sobre filosofia de la religió (1832), Lliçons d'història de la filosofia (1833-1836) i Lliçons de filosofia de la història (1837).

Molt influït per les idees dels grans pensadors grecs, també va conèixer les obres de l'holandès Baruch Spinoza, de l'escriptor francès Jean-Jacques Rousseau i dels autors alemanys Immanuel Kant, Johann Gottlieb Fichte i Schelling. Encara que força vegades les seves teories van discrepar de les dels esmentats pensadors, la influència que van exercir sobre ell és evident en els seus escrits.

 

Objectiu filosòfic

El propòsit de Hegel va ser elaborar un sistema filosòfic que pogués abraçar les idees dels seus predecessors i crear un marc conceptual sota els termes del qual tant el passat com el futur poguessin és ser entesos des de pressupòsits teòrics racionals. Aquest  propòsit requeria tenir en compte, primerament, la realitat mateixa. Així, Hegel la va concebre com un tot que, amb un caràcter global, constituïa la matèria d'estudi de la filosofia. A aquesta realitat, o procés de desenvolupament total de tot allò que existeix, es va referir com allò absolut, o esperit absolut. Per a Hegel, la comesa de la filosofia és explicar el desenvolupament  de l'esperit absolut. Això implicava, en primer lloc, aclarir l'estructura racional interna de allò absolut; en segon lloc, demostrar de quina forma allò absolut es manifesta en la naturalesa i en la història humana; i en tercer lloc, explicar la naturalesa teleològica de allò absolut, és a dir, mostrar el destí o el propòsit cap al qual es dirigeix.


Dialèctica

Quant  a l'estructura racional de allò absolut, Hegel, seguint el filòsof clàssic grec Parmènides, va afirmar: "el que és racional és real i el que és real és racional". Cal entendre això en els termes de la seva afirmació posterior que allò absolut ha de ser considerat com a pensament, esperit o ment, en un procés de continu autodesenvolupament. La lògica que regeix aquest procés de desenvolupament és la dialèctica. Per si mateixa constitueix un mètode de pensament. El mètode dialèctic es basa en què el moviment, procés o progrés, és el resultat del conflicte entre oposats. De forma tradicional, aquesta dimensió del pensament hegelià s'ha analitzat en termes de tesi, antítesi i síntesi. Tot i que Hegel no va utilitzar els esmentats conceptes, resulten molt útils per a comprendre la seva visió de la dialèctica. La tesi pot ser una idea o un moviment històric. Aquesta  idea o moviment presenta carències que donen lloc a una oposició o antítesi, que genera una conflictivitat interna. Com resultat d'aquest conflicte apareix un tercer punt de vista, una síntesi que supera el conflicte conciliant en un pla superior la veritat continguda en la tesi i l'antítesi. Aquesta síntesi es converteix en una nova tesi que genera una altra antítesi, que dóna  lloc a una nova síntesi, i així es conforma el procés de desenvolupament intel·lectual o històric. Hegel pensava que el mateix  esperit absolut (la suma total de la realitat) es desenvolupa per aquest camí vers un fi darrer o una meta més alta.

Per a Hegel, per tant, la realitat s'entén com allò absolut desplegant-se per la via dialèctica en un procés d'autoevolució. En aquest procés, allò absolut es mostra tant en la naturalesa com en la història de la humanitat. La naturalesa és el pensament absolut, o ésser, que s'objectiva a si mateix sota una aparença material. Les ments finites i la història de la humanitat són el procés d'allò absolut que es manifesta en allò que li és més pròxim, és a dir, l'esperit o la consciència. A la Fenomenologia de l'esperit va assenyalar les perspectives d'aquesta manifestació des dels plans més simples de consciència, a través de l'autoconsciència, fins als punts aconseguits per la raó més avançada.


Autoconeixement d'allò absolut

La meta del procés còsmic dialèctic pot comprendre's millor en l'àmbit de la raó. Conforme la raó finita avança en l'enteniment, allò absolut progressa cap a l'autoconeixement. Així, allò absolut s'arriba a conèixer a través d'una més gran assimilació de la realitat, o de allò absolut, per part de la ment humana. Hegel analitza aquesta progressió humana en l'enteniment en tres aspectes: art, religió i filosofia. L'art atrapa allò absolut per mitjà de formes materials, i interpreta allò  racional a través dels atributs sensibles de la bellesa. L'art es troba, com a concepte, suplantat per la religió, que capta allò absolut per mitjà d'imatges i símbols. La suprema religió per a Hegel és el cristianisme, ja que en el cristianisme allò absolut es manifesta en allò finit i és  reflectit simbòlicament a l'encarnació. La filosofia, no obstant això, representa un concepte més elevat, perquè atrapa allò absolut d'una forma racional. Una vegada que s'ha aconseguit això, allò absolut arriba a l'autoconeixement i el drama còsmic aconsegueix el seu fi i la seva meta. Només en aquest punt, Hegel identifica allò absolut amb Déu: "Déu és Déu", va afirmar, "tan sols en la mesura que  es coneix a si mateix".


Filosofia de la història

En el procés d'anàlisi de la naturalesa de l'esperit absolut, Hegel va fer  contribucions fonamentals en una gran varietat de camps de la reflexió humana, que abasten  la filosofia de la història, l'estètica i l'ètica social. Quant a la història, les seves dues categories explicatives claus són la raó i la llibertat. Defensava que "l'únic pensament que aporta la filosofia... a l'estudi de la història és la idea de raó; perquè la raó és la sobirana del món, la història del món se'ns presenta, per tant, com un procés racional". Com a procés racional, la història és el registre de l'evolució de la llibertat humana, perquè la història humana és una progressió des d'una llibertat menor cap a un estat de llibertat màxima.


Ètica i política

Les seves idees socials i polítiques es mostren de forma més assequible en les seves discussions sobre moralitat (Moralität) i ètica social (Sittlichkei). Quant a la moralitat, el bé i el mal són aspectes que concerneixen la consciència individual, des dels que s'avança fins al nivell de l'ètica social ja que, segons Hegel, el deure no és en essència el producte d'un judici individual. Els individus només són íntegres en la mesura en què mantenen relacions socials, per això l'únic context en què el deure pot existir de fet és en el pla social. Considerava que la pertinença a l'Estat és un dels deures més grans possibles que l'individu ha d'assumir. D'una forma ideal, l'Estat és la manifestació de la voluntat general, que és la més alta expressió de l'esperit ètic. La submissió a aqueixa voluntat general és l'acte propi d'un individu lliure i racional. Hegel apareix així com un filòsof conservador, però no cal deduir per això que la seva obra defensi el totalitarisme ja que també afirmava que la limitació de la llibertat per part de l'Estat és inacceptable en l'ordre moral.


Influència

Quan Hegel va morir era el filòsof alemany més important. Les seves idees estaven molt difoses i els seus estudiants gaudien de gran prestigi intel·lectual. Els seus seguidors es van dividir aviat entre hegelians de dretes i d'esquerres. Des d'un punt de vista teològic i polític, els hegelians de dretes van oferir una interpretació conservadora de la seva obra. Van subratllar la compatibilitat entre la filosofia de Hegel i el cristianisme. Des d'una perspectiva política, eren conservadors. Els hegelians d'esquerres van evolucionar cap a l'ateisme i, en el pla polític, molts d'ells van adoptar postures revolucionàries. En aquest grup esquerrà van figurar Ludwig Feuerbach, Bruno Bauer, Friedrich Engels i Karl Marx. El pensament d'aquests dos darrers va estar molt influït per la idea hegeliana que la història es regeix per un procés dialèctic, però van substituir el seu idealisme filosòfic pel materialisme.

L'idealisme metafísic de Hegel va aconseguir un fort impacte en la filosofia del segle XIX i principis del XX, sobretot en el britànic Francis Herbert Bradley, en teòrics nord-americans com Josiah Royce i en la cultura italiana gràcies a la crítica de Benedetto Croce. També va influir en l'existencialisme a través del filòsof danès Sören Kierkegaard. La fenomenologia ha rebut, d'altra banda, les idees de Hegel sobre la consciència. L'extens i variat impacte del seu pensament a la filosofia occidental evidència la seva profunditat.

http://www.cosmovisions.com/Hegel.htm