Heràclit d’Efès (Héraclite)


Esquema de la Filosofia antiga

La viva antítesi entre la serena experiència intel·ligible i la canviant experiència dels sentits arriba al seu plantejament definitiu i a solucions contradictòries amb dos filòsofs, dels segle V aC, que han estat anomenats els pares de la metafísica: Heràclit d’Efès i Parmènides d’Elea.





Heràclit d’Efès, anomenat l’Obscur, va tenir l’aguda percepció de la variabilitat i fugacitat de tot allò que existeix, de la seva diversitat i perpètua mudança; panta rei, "tot canvia", és la conclusió en què expressa allò que la realitat li ofereix. Res de tot allò que existeix és, al moment següent, igual a si mateix. Ni en el món ni en nosaltres mateixos no hi ha res que es pugui considerar permanent, sinó solament un continu fluir. “L’existència —diu— és el corrent d’un riu, en el qual no podem banyar-nos dos cops a les mateixes aigües.” Si això és així, on para la universalitat dels nostres conceptes, la necessitat de les nostres idees? En res, absolutament; en la vanitat d’un intent impossible, contradictori. Podem veure com corren tumultuosament les aigües d’un riu i com es penetren i fonen entre si contínuament. Però per collir, per captar aqueix corrent hauríem de gelar les aigües i prendre els blocs sòlids. I aleshores hauríem matat el corrent, l’objecte del nostre intent hauria desaparegut. El fet de percebre la realitat en conceptes fixos, immòbils, és com gelar el corrent d’un riu, matar la realitat en allò que té de més purament real. L’home és semblant, amb la seva raó, al llegendari rei Mides, al qual, en el seu afany de riqueses, li va ser concedit el poder de transformar en or tot allò que tocava, i la seva tragèdia davant la realitat viva és semblant a la d’aqueix rei quan va voler abraçar la seva filla. La raó, com un talismà maleït, sols és capaç de crear conceptes estàtics, morts, allò més aliè a la realitat i a la vida mateixa. I com que el filòsof encarna l’ànsia humana de conèixer, de posseir intel·lectualment, hom representa Heràclit plorant, és a dir, com a l’home que plora el seu fracàs, la impossibilitat d’atènyer els seus afanys. Hom diu d’Heràclit que va veure en el foc el principi de totes les coses, però això tan sols és un símbol: el foc no és pròpiament una entitat, sinó una destrucció; representa la naturalesa canviant de les coses, el seu trànsit vertiginós, irreparable, vers el no-res.

La filosofia d’Heràclit

Heràclit critica obertament la religió del seu temps: "El món no va ser fet per cap dels déus". Va fer del foc el principi primordial perquè aquest posseïa els atributs de la matèria més subtil i menys corporal. Però va ser sobretot el filòsof de l’esdevenir, de la lluita dels contraris. La realitat és un flux, un canvi incessant de les coses. Fins i tot allò que ens sembla el més immutable, el més immòbil, a la llarga presenta alteracions: els vivents envelleixen, les roques es troben sotmeses a l’erosió, etc. Aquest és el sentit de la cèlebre fórmula "No ens banyem mai dues vegades en el mateix riu". El món és una mena de camp de batalla on s’enfronten forces oposades. L’oposició dels contraris és la condició de l’esdevenir de les coses però també principi i llei. La lluita dels contraris no és pas una excepció sinó la norma de la vida. L’estat d’estabilitat, de pau, és la confusió de les coses en la turbulència inicial. No obstant això, hi ha una llei de compensació universal perquè la quantitat de matèria d’intercanvi (el foc) resti immutable. Però sense lluita de contraris res no evoluciona ni existeix. "La guerra és el pare de totes les coses" (en grec, guerra té gènere masculí). A part d’això, el conflicte amaga una racionalitat que Heràclit anomena logos i que concep versemblantment com una simple llei natural que regeix la lluita entre els elements.

El pensament d’Heràclit serà reprès pels pensadors moderns, fins i tot si els fragments que ens resten de la seva obra resten sovint enigmàtics.

http://www.cosmovisions.com/Heraclite.htm