Inmanuel Kant


La Il·lustració

INTRODUCCIÓ

Kant és un personatge il·lustrat del segle XVIII. La Il·lustració va ser un període històric que es caracteritzà per la crítica a l'edat mitjana, considerada com una època d'ignorància. Va ser un fenomen cultural i polític que pretenia que l'home assolís l'autonomia en tots els àmbits de la seva vida i sense cap tipus de coacció. Partia del fet que l'home té raó, la qual ha d'alliberar-lo dels seus prejudicis.



Kant vol aconseguir que l'home sigui lliure, que sigui autònom. L'autonomia de l'home s'ha de fonamentar en la raó humana; és a dir, l'ús adequat de la raó condueix a l'autonomia humana.

Els antecedents filosòfics de què parteix Kant són l'empirisme i el racionalisme, que ell intentarà de superar amb l'idealisme transcendental, concepció segons la qual tot coneixement es fonamenta en les idees, sense, però, entendre que aquestes siguin fonament de la realitat. Kant no va defensar, doncs, l'idealisme metafísic; considerava que la raó condiciona tot el saber, el qual per tal de poder ser científic ha de respondre a l'aplicació dels principis de la raó a l'experiència.



SENTIT DE LA FILOSOFIA PER A KANT

La filosofia s'ha de proposar:

Establir els principis i límits des dels quals i dins dels quals és possible un coneixement científic de la natura. És a dir, respondre a la pregunta què puc conèixer? (teoria del coneixement, Crítica de la Raó Pura).

Establir i justificar els principis de l'acció i les condicions de la llibertat. És a dir, respondre a la pregunta què he de fer? (ètica, Crítica de la Raó Pràctica i Fonamentació de la metafísica dels costums).

Traçar el destí darrer de l'home i les condicions i possibilitats de la seva realització. És a dir, respondre a la pregunta què m'és permès d'esperar? (religió, Crítica del Judici).

Aquestes tres preguntes no estan inconnexes, sinó que sorgeixen dels fins essencials de la raó. Per això, les tres preguntes s'han d'encloure en una quarta: què és l'home? La història, diu Kant, respon aquesta pregunta fonamental.

La filosofia és per a Kant "la ciència de la relació de tots els coneixements als fins essencials de la vida humana". És a dir, la filosofia ha d'adequar tots els coneixements a allò que la raó humana necessita per naturalesa. Per tot això, Kant diu que la filosofia no és res més que una antropologia (estudi de l'home).



LA CRÍTICA

En Kant la paraula crítica és fonamental. En el cas de Kant, criticar vol dir analitzar les condicions de possibilitat i els límits de la raó humana.

La raó humana té dues vessants o dimensions: la raó pura (els coneixements) i la raó pràctica (les accions). Quan vull entendre una cosa aplico la raó pura o teòrica, que em permet tenir coneixement sobre la realitat. Quan faig una acció o prenc una decisió aplico la raó pràctica.

Quan Kant fa la crítica de la raó pura analitza què necessita l'home perquè pugui tenir coneixement. Però aquesta crítica ha de tenir presents els límits del coneixement: a partir de quins mitjans es coneix i què es pot conèixer? La raó pràctica té a veure amb la llibertat.

La filosofia és la ciència que relaciona tots els coneixements un cop ha dut a terme una crítica de la raó humana. Això implica: a) descobrir els principis que regeixen el coneixement de la naturalesa, b) descobrir les lleis que regulen l'acció humana i c) descobrir els fins darrers de la raó i les condicions en què poden ser assolits. Aquestes tres qüestions es relacionen amb les tres preguntes a què ha de respondre la filosofia, i tenen un paral·lelisme en el coneixement, l'ètica i la religió.

L'objectiu de la crítica a la raó és aconseguir que es realitzi la llibertat, tant en l'ordre social com en la consciència individual. És a dir, que els governs permetin la llibertat i que les persones no tinguin prejudicis o coaccions.

La filosofia s'ha d'ocupar de criticar les males interpretacions de la raó i de rebutjar el mal ús que se'n fa, i per altra banda ha de projectar un estat nou de la humanitat en llibertat. La filosofia ha de descobrir i establir quins són els principis, les lleis i els fins darrers que la raó imposa des d'ella mateixa i d'acord amb la seva naturalesa.



RESPOSTA A LA PREGUNTA QUÈ ÉS LA IL·LUSTRACIÓ

Aquest opuscle va ser una de les primeres obres de Kant. És una de les millors síntesis que s'han fet sobre els valors il·lustrats: responsabilitat de l'home per escollir el seu destí sense que hi hagi intromissions extrahumanes, sobretot religioses, lluita contra l'obscurantisme i l'autoritarisme, satisfacció pel fet de poder gaudir d'una nova llibertat. Algunes de les seves frases, com ara "atreveix-te a pensar", "minoria d'edat de l'home", són conegudes arreu i citades com expressió encertada que resum una manera de pensar liberal i compromesa.

La Il·lustració permet als homes de sortir de la seva minoria d'edat. Aquesta minoria d'edat és la incapacitat de servir-se de l'enteniment sense la tutela d'un altre.

Els homes són "culpables" (responsables) de la seva minoria d'edat perquè són ganduls i pusil·lànimes, ja que per mandra decideixen no pensar perquè és una tasca feixuga. Aquesta mandra facilita que hi hagi tants tutors (gent capaç de manar), els quals tornen estúpids els homes i els convencen que pensar és feixuc i sobretot perillós.

Per alliberar-se de la minoria d'edat convé afaiçonar l'esperit (cal raonar més) i atrevir-se a caminar sol (metàfora de pensar per un mateix).

Per il·lustrar-se un mateix cal que hi hagi llibertat per trencar el jou de la minoria d'edat i estendre una estima racional del valor propi que tothom té i de la vocació per pensar.

La Il·lustració s'assoleix de manera lenta i sense violències, perquè cal temps per reformar la manera de pensar dels homes.

Kant diu que la seva època no és una època il·lustrada, però sí que és una època d'Il·lustració. És a dir, és una època d'Il·lustració perquè n'ha començat el procés, però no és una època il·lustrada perquè arreu hi ha restricció de la llibertat. Kant pensa en una Il·lustració universal, per a la qual, diu que encara falta molt. L'objectiu és que tothom pugui arribar a pensar per ell mateix. La raó és perquè tothom l'exerceixi de manera autònoma i lliure.

Kant es preocupa perquè la Il·lustració serveixi perquè els homes s'alliberin de la minoria d'edat, especialment en assumptes de religió. Amb la religió es poden controlar les accions humanes, i per contra, en les arts i en les ciències cap governant intenta erigir-se en tutor dels seus súbdits.

Cal difondre la inclinació i vocació del pensar lliure perquè això repercuteix a poc a poc sobre els sentiments i permet que, de mica en mica, l'home tingui més llibertat d'actuar. Si un home raona les seves creences seran millors i les seves accions seran més lliures.

Si la Il·lustració; arriba al govern es retornarà la dignitat a l'home, el qual ha estat considerat com una màquina, perquè no se li respectava la seva dignitat.




EL PLANTEJAMENT DE LA CRÍTICA DE LA RAÓ PURA

En aquesta obra Kant exposa la seva teoria del coneixement. Per respondre la pregunta què puc conèixer? caldrà assenyalar els principis que fan possible un coneixement científic de la natura i, per altra banda, establir els límits des dels quals és possible el coneixement científic de la natura.

Perquè es produeixi un coneixent científic de l'experiència (de la natura) calen les aportacions de les dues facultats de coneixement de l'home: la sensibilitat i l'enteniment.

La sensibilitat és la capacitat de captar perceptivament el món que ens envolta. És una facultat receptiva. Rep intuïcions sensibles (impressions) que provenen de l'exterior.

L'enteniment és la capacitat de conèixer el món percebut, capacitat de representar-nos conceptes. És una facultat activa. Crea espontàniament conceptes que no provenen de l'experiència, però que solament tenen aplicació legítima en l'experiència.

L'idealisme transcendental analitza el subjecte i les seves condicions universals i necessàries (condicions a priori).

Kant es pregunta si la metafísica pot ser considerada com una ciència i perquè la metafísica ocupa un rang inferior a les altres ciències. Kant diu que no s'observa un progrés en la metafísica, perquè encara es tracten els mateixos temes de l'època de Plató i Aristòtil i que entre els metafísics no es produeixen els acords que hi ha entre els científics.



CLASSIFICACIÓ DELS JUDICIS

Una ciència és un coneixement format a partir d'una sèrie de judicis. Judici vol dir la unió lògica entre predicat i subjecte. Els coneixements s'exposen amb els judicis. Kant investiga les característiques dels judicis científics.

Si la informació del predicat és inclosa dins el subjecte, tenim un judici analític. Ex.: Un triangle té tres costats. La bola és rodona.

Els judicis analítics s'obtenen per descomposició dels seus elements. Són universals, necessaris i no extensius (no amplien el nostre coneixement i no fan progressar la ciència).

Si la informació del predicat no és inclosa dins el subjecte, tenim un judici sintètic. Ex.: El sistema solar té nou planetes. La bola és d'or.

Els judicis sintètics s'obtenen per la unió dels seus elements. No són universals, no són necessaris i són extensius (amplien el nostre coneixement i fan progressar la ciència).

Si la seva veritat o falsedat és coneguda amb independència de qualsevol experiència, tenim un judici a priori, i és universal i necessari. Ex.: Un triangle té tres angles.

Si la seva veritat o falsedat és coneguda a partir d'una experiència prèvia, tenim un judici a posteriori, i no és universal i no és necessari. Ex.: Al febrer acostuma a nevar.

Si combinem ambdues classificacions veurem que hi ha quatre tipus possibles de judicis:

Els judicis sintètics a priori són els únics que fan progressar la ciència. Són judicis extensius i universals i necessaris. Per tant, demanar-se com és possible la ciència és demanar-se com són possibles els judicis sintètics a priori.

Hume vinculava els judicis analítics amb els judicis a priori i, d'altra banda, vinculava els judicis sintètics amb els judicis a posteriori. Els judicis a priori permeten tenir coneixement de relacions d'idees. Són el tipus de coneixement vàlid que trobem en la matemàtica. Els judicis a posteriori permeten tenir coneixement de qüestions de fet i es fonamenten en el principi de causalitat.



L'ESTÈTICA TRANSCENDENTAL

L'estètica transcendental és la primera part de la Crítica de la Raó Pura. Estudia els elements a priori de la sensibilitat. Analitza la sensibilitat i les condicions a priori que la fan possible en l'home i investiga les condicions que calen d'entrada perquè l'home tingui sensacions.

La sensibilitat porta a terme una activitat pròpia, que és condició prèvia de la sensació: ordena allò percebut dins l'espai i el temps.



Espai i temps, formes a priori de la sensibilitat

Kant diu que espai i temps són condicions universals i necessàries (a priori) del coneixement sensible. Els objectes no es poden conèixer fora de l'espai i el temps, ja que sempre que coneixem un objecte a través de l'experiència ho fem tenint com a referència un espai i un temps.

Kant distingeix entre sensibilitat externa (allò que John Locke anomenava "sensació") i sensibilitat interna ("reflexió" per a Locke). La sensibilitat externa està sotmesa a les formes d'espai i temps (colors, sons, etc., es perceben en l'espai i en el temps). La sensibilitat interna només està sotmesa a la forma del temps (les nostres vivències, sensacions, records, etc., se succeeixen en el temps).

L'espai i el temps són les formes a priori de la sensibilitat i són intuïcions pures. Per ells mateixos no tenen contingut ni matèria, i han de ser omplerts per les sensacions. Per si mateixos no conformarien cap sensació, i sense aquestes no podríem percebre l'espai ni el temps. Sense l'espai i el temps no hi hauria sensacions. No podem ni concebre les percepcions al marge de l'espai i el temps. Són les condicions prèvies que fan possible intuir els continguts del fenomen. Sols podem tenir experiències sensibles de les coses situant-les en un marc d'espai i de temps; per la qual cosa, espai i temps són els a priori de la sensibilitat.



Els judicis sintètics a priori en la matemàtica

L'espai i el temps, com a intuïcions pures, possibiliten els judicis sintètics a priori de la matemàtica. La intuïció pura espacial és la condició que possibilita la geometria, i la intuïció pura temporal fa possibles els judicis sintètics a priori de l'aritmètica. Els judicis de la geometria són científics perquè es basen en la determinació de les propietats de l'espai. De l'aritmètica sorgeixen judicis sintètics a priori perquè es basa en la determinació de les propietats del temps.

Com que espai i temps són condicions a priori de l'experiència, els judicis de la matemàtica són independents de tota experiència particular i són universals. I ja que tots els objectes de la nostra experiència es donen en un espai i un temps, en tots ells s'acompleixen necessàriament els judicis de la matemàtica.



L'ANALÍTICA TRANSCENDENTAL

L'Analítica Transcendental és la segona part de la Crítica de la Raó Pura. Fa un estudi crític de l'enteniment, el qual és la facultat de representar-nos allò que coneixem mitjançant conceptes. El concepte és la representació abstracta, no intuïció, que es refereix a alguna realitat coneguda.

Percebre intuïcions sensibles és la funció pròpia de la sensibilitat (funció receptiva). Comprendre allò percebut és la funció pròpia del coneixement (funció creadora). La sensibilitat percep intuïcions sensibles estructurades sota les formes a priori d'espai i temps. L'enteniment ha de comprendre el que ha percebut la sensibilitat sota les formes d'espai i temps.



Conceptes empírics i categories

El coneixement inclou conceptes, amb els quals realitzem la funció de comprendre, i judicis, amb els quals expressem el coneixement. Perquè hi hagi coneixement d'un fenomen, aquest s'ha de referir a un concepte.

Els conceptes poden ser a posteriori o empírics (taronja) o a priori o categories, que són conceptes purs sense contingut. Els conceptes empírics (casa, gos) procedeixen de l'experiència i són a posteriori. Els conceptes purs (causa, necessitat) no procedeixen de l'experiència i són a priori.

L'enteniment es caracteritza per la seva espontaneïtat, perquè produeix espontàniament certs conceptes sense derivar-los de l'experiència. Les categories estan buides i s'han d'omplir amb les dades que provenen de la sensibilitat. Només tenen validesa quan són aplicades als fenòmens, a allò donat en l'experiència.

Sota la influència de Hume, Kant va arribar a les següents conclusions pel que fa als conceptes que l'enteniment posseeix sense que derivin de l'experiència: que l'enteniment els utilitza per conèixer els objectes de l'experiència, per ordenar-los i unificar-los, i que no es poden utilitzar legítimament per referir-se a res de què no tenim experiència sensible. El concepte de substància que ens és imprescindible per unificar un conjunt de qualitats sensibles (colors, etc.) no té sentit aplicat, per exemple, a Déu, del qual no tenim experiència sensible.



Les categories segons Kant i Aristòtil

Per a Aristòtil, "categoria" designa una de les formes possibles de parlar d'un objecte. Així, d'alguna cosa podem dir, què és? (substància), on és? (posició) i com és? (qualitats). Les categories són formes d'adjudicar predicats a un subjecte.

En Kant les categories són conceptes purs de l'enteniment, formes a priori, que condicionen la possibilitat de l'experiència i que representen les funcions essencials del pensament. Les categories no són conceptes, no tenen contingut i estan buides. Són formes d'organitzar allò percebut, per tal que pugui ser pensat i puguem identificar objectes, però per si mateixes no refereixen cap coneixement sobre el contingut del fenomen. Kant les anomena conceptes purs.

Segons Kant hi ha dotze categories o conceptes a priori gràcies als quals podem formular dotze modalitats de judicis sintètics a priori. Una d'aquestes categories és el principi de causalitat.



Diferència entre el pensament de Kant i el dels empiristes

La diferència fonamental entre Kant i l'empirisme és que mentre que per als empiristes tots els nostres conceptes provenen de l'experiència, per a Kant, el nostre enteniment posseeix conceptes que no provenen de l'experiència, encara que solament tinguin aplicació vàlida dintre d'aquesta. Un d'aquests conceptes és el principi de causalitat.

Per a Hume el principi causal no seria mai a priori, perquè és una connexió psicològica i no necessària, perquè no hi ha una impressió del lligam entre la causa i l'efecte. Però per a Kant, aquest principi és una connexió necessària, universal i a priori. Per a Kant, els conceptes de causa i efecte són anteriors a l'experiència, són a priori, i tenen una aplicació vàlida sobre l'experiència. Per a Kant, el principi de causalitat és un concepte pur. No tenim experiència del lligam entre causa i efecte, perquè el principi de causalitat és anterior, a priori, de l'experiència.

Els límits del coneixement: el noümen

Segons Kant, l'home té una estructura subjectiva determinada (limitada). Perquè puguem conèixer calen les formes a priori de la sensibilitat i de l'enteniment: La sensibilitat rep intuïcions sensibles sota els a priori d'espai i temps. L'enteniment comprèn les intuïcions sensibles rebudes per la sensibilitat sota les formes d'espai i temps, mitjançant les categories o conceptes a priori.

Kant analitza l'estructura subjectiva de l'home. És a dir, analitza com està constituïda la ment del subjecte humà per tal que aquest subjecte humà pugui conèixer allò que l'envolta. Segons Kant, l'estructura subjectiva de l'home és tal que l'home només pot conèixer si vincula la informació rebuda per la sensibilitat sota les formes de l'espai i el temps amb la informació elaborada per l'enteniment mitjançant les categories. Això comporta que el coneixement humà està limitat a allò que podem percebre sempre que estigui situat dins un espai i un temps.

Kant fa servir el concepte de fenomen per parlar de la realitat tal com se'ns apareix, tal com és per a nosaltres, segons les nostres estructures subjectives de coneixement. Tot el coneixement humà és fenomènic i està condicionat i limitat per les formes a priori de la sensibilitat i per les de l'enteniment.

Kant utilitza el concepte de noümen o "cosa en si" per parlar de la realitat en si mateixa, independentment de les estructures subjectives de coneixement. No coneixem en què consisteix el noümen: quan la raó coneix, ho fa aplicant l'espai i el temps i les categories, ja que no podem conèixer de cap altra manera; però aleshores transformem la realitat que ja no és noümen sinó fenomen, ja no és la realitat en si mateixa sinó la realitat tal i com se'ns apareix a nosaltres.

Sabem que el noümen existeix, però no sabem què és: es troba més enllà de l'espai i del temps i de les categories i per tant més enllà de la nostra forma de conèixer. El noümen ni pot ser percebut ni pot ser conegut.

El noümen és l'aspecte de la realitat que mai no podrem conèixer. No el podem percebre perquè la realitat està constituïda de tal manera que no es deixa aprehendre per l'estructura subjectiva de coneixement de l'home (sensibilitat i enteniment). Tan sols una estructura subjectiva de coneixement sense limitacions podria aprehendre el noümen. Tot allò que no es deixa sotmetre a les formes d'espai i temps o a les categories forma part del noümen.



El procés de coneixement segons Kant i Aristòtil

Per a Aristòtil, conèixer era reproduir la realitat. L'objecte desprèn efluvis que fan impacte sobre la consciència humana. La imatge mental que tenim de l'objecte és una representació d'ell tal com és en si mateix. Per tant, el subjecte capta la realitat tal com és.

Per a Kant, conèixer és adaptar la realitat a allò que podem conèixer. Sempre que coneixem, inevitablement transformem la realitat, perquè l'adaptem a les formes a priori de les nostres facultats de coneixement. Allò que capta la sensibilitat se sotmet a l'espai i al temps, i allò que capta l'enteniment se sotmet a la categoria.

Segons Kant, el subjecte rep intuïcions sensibles de l'objecte. El subjecte, que és actiu, perquè té sensibilitat i enteniment, organitza aquestes intuïcions segons les formes a priori de la sensibilitat i elabora un concepte per aplicar aquestes intuïcions sensibles. Això implica que l'objecte per ell mateix és d'una manera determinada i que el coneixem segons la nostra estructura subjectiva de coneixement.



Els judicis sintètics a priori en física

El principi de causalitat, "tot allò que comença a existir té una causa", està basat en la categoria de causa, la qual és un concepte pur que no prové de l'experiència.

El principi de causa és a priori de l'experiència i s'hi aplica. Aleshores, la validesa del principi no depèn de l'experiència i, per tant, és a priori. Com que les categories es poden aplicar a tots els fenòmens que l'enteniment coneix, la categoria de causa es podrà aplicar a tots els fenòmens, per la qual cosa els judicis que s'hi basen són universals i necessaris.



LA DIALÈCTICA TRANSCENDENTAL

En la tercera part de la Crítica de la Raó Pura, Kant s'ocupa de la possibilitat de la metafísica, i també de la naturalesa i funcionament de la raó. La dialèctica transcendental és una crítica de l'enteniment i de la raó en la seva pretensió d'arribar al coneixement de les coses en si, d'allò que és més enllà de l'experiència.

Segons Kant, la metafísica, entesa com un conjunt de proposicions o judicis pel que fa a les realitats que són més enllà de l'experiència, és impossible, ja que les categories sols es poden usar legítimament en la seva aplicació als fenòmens, a allò donat en l'experiència. L'aplicació de les categories més enllà de l'experiència és, per tant, il·legítima i origina errors i il·lusions.

Per a Kant la metafísica consistiria en una suposada ciència que parlés del noümen. Però aquest coneixement és impossible: no hi ha ciència de la realitat més enllà del fenomen, ni el noümen pot ser conegut mitjançant categories.

L'aplicació de les categories més enllà de l'experiència, encara que és il·legítima, també és inevitable, d'acord amb la naturalesa de la raó. La raó tendeix a cercar allò incondicionat, i per tant tendeix inevitablement a estendre el seu coneixement més enllà de l'experiència, a fer-se preguntes i formular respostes sobre Déu, l'ànima i el món.


La raó i la metafísica

La raó connecta uns judicis amb uns altres i forma raonaments. La raó cerca de trobar judicis cada cop més generals, capaços d'incloure una multiplicitat de judicis particulars als quals serveix de fonament. El judici "tots els animals són mortals" inclou una multiplicitats de judicis i els serveix de fonament ("els homes són mortals", "les guineus són mortals", etc.); el judici "tots els vivents són mortals" encara inclou més judicis i els serveix de fonament (a més a més dels anteriors, inclou i fonamenta els relatius als vivents no animals, com ara "els pins són mortals".

La raó, per naturalesa, tendeix a trobar judicis, lleis, hipòtesis cada cop més generals i que incloguin i expliquin un més gran nombre de fenòmens. Així és com es construeix la ciència. Aquest és el funcionament de la raó com a conseqüència de la seva tendència natural a cercar condicions cada cop més generals i, en darrer terme, allò incondicionat.

La raó ens impulsa a trobar lleis, condicions cada vegada més generals i capaces d'explicar un més gran nombre de fenòmens. Aquesta tendència és necessària, transcendental. La raó tendeix a cercar una explicació darrera dels fenòmens. Mentre que aquesta cerca es manté dins els límits de l'experiència, la tendència és eficaç i amplia el nostre coneixement.

Aquesta tendència de la raó mena inevitablement a traspassar les tanques de l'experiència, a la recerca d'allò incondicionat, és a dir, a la recerca de la causa darrera (= causa primera) dels fenòmens. La recerca d'allò incondicionat dels fenòmens psíquics o mentals origina la idea d'ànima. La dels fenòmens físics origina la idea de món. I la recerca d'allò incondicionat dels fenòmens físics i psíquics origina la idea de Déu. Déu, ànima i món són idees o il·lusions de la raó ja que no tenim intuïcions sensibles a què puguem referir aquests conceptes. No proporcionen coneixement objectiu, però expressen l'ideal de la raó de trobar lleis i principis cada vegada més generals que englobin i unifiquin el saber humà.



L'ÈTICA KANTIANA

L'ètica kantiana és exposada en les obres Crítica de la raó pràctica i Fonamentació de la metafísica dels costums.

La raó pura o raó teòrica permet adquirir coneixements científics. Respon a la pregunta què puc conèixer? i s'ocupa del SER (la realitat). El coneixement científic es formula amb JUDICIS (sintètics a priori).

La raó pràctica ens permet tenir un coneixement ètic o moral. Respon a la pregunta què he de fer? i s'ocupa de l'HA DE SER (com ha de ser la conducta humana). Els continguts de l'ètica es formulen amb IMPERATIUS (categòrics).

Kant provoca un gir copernicà dins l'àmbit de l'ètica. L'ètica kantiana és una ètica formal mentre que totes les ètiques anteriors són ètiques materials.

 

Ètica material

Una ètica material és una ètica amb contingut, perquè estableix un bé suprem i diu allò que cal fer per aconseguir-lo. És a dir:

Exposa que hi ha uns béns o valors per a l'home, d'entre els quals destaca el bé suprem (pot ser el plaer, la felicitat, Déu...). I afirma que l'actuació humana s'ha de dirigir a aconseguir aquest bé suprem, la consecució del qual és el darrer fi de l'home. Diu quin és el bé suprem i a més estableix unes normes que cal seguir per aconseguir-lo.

Kant rebutja l'ètica material perquè:

És empírica, és a posteriori, perquè a partir de les experiències sensibles de cada persona es formula l'imperatiu o precepte.

Els seus imperatius són hipotètics o condicionals, de l'estil "si vols A, fes B", en els quals el fi està supeditat al mitjà per aconseguir-lo. Això vol dir que no valen absolutament, sinó sols d'una manera condicional, com a mitjans per aconseguir un cert fi.

Els imperatius hipotètics es formulen amb condicions. Són aquells que s'obeeixen per aconseguir una altra cosa, que és el que es vol. Seguir la norma per aconseguir el fi és la condició per obtenir-lo. Poden ser problemàtics, que estableixen la bondat de l'acció per aconseguir un propòsit possible ("Convé ser famós per a ser ric"), i assertòrics, que representen la necessitat pràctica de l'acció com a mitjà per fonamentar la felicitat ("Si vols ser feliç, tingues amics"). En els imperatius hipotètics assertòrics es parla de la necessitat de la felicitat, mentre que en els problemàtics es parla de la bondat o conveniència de l'acció per aconseguir un propòsit.

És heterònoma. L'home rep els preceptes des de fora de la pròpia raó. Les ètiques materials són heterònomes, segons Kant, perquè la voluntat és determinada a obrar d'aquesta manera o de l'altra segons el desig o inclinació.

Una ètica fonamentada en el desig té com a base els sentits, i per això no pot ser universal. Una ètica heterònoma és relativista. És una ètica a posteriori de l'experiència.

Segons Kant, l'ètica que ha de fonamentar les accions humanes ha de ser racional, i els seus principis han de sorgir de la raó humana.

Una ètica universal i racional ha de ser a priori (no empírica), els seus imperatius han de ser categòrics (no hipotètics) i ha de ser autònoma, és a dir, el subjecte ha de determinar-se a si mateix a obrar, ha de donar-se a si mateix la llei.

Una ètica estrictament universal i racional no pot ser material. Ha de ser, per tant, formal.


Ètica formal

La nova ètica que proposa Kant és una ètica formal. Kant vol que l'home sigui lliure i que no es deixi condicionar. Per això, vol crear una ètica universal i racional vàlida per a tothom. Aquesta ètica ha de ser una ètica buida de contingut: no ha d'establir cap bé o fi que hagi de ser perseguit i tampoc no ens ha de dir allò que hem de fer. Ha de ser una ètica formal, a priori de l'experiència, no s'ha de fonamentar en res que s'hagi pogut experimentar amb els sentits.

Perquè una ètica sigui universal no es pot formular amb imperatius hipotètics que no tindrien valor universal. S'ha de amb imperatius que no estableixen condicions, els imperatius categòrics. Un imperatiu categòric és una llei moral o ètica que imposa una norma de conducta de manera absoluta sense cap tipus de condició.

Kant diu: "actua de tal manera que la teva conducta pugui valer com a norma universal". Això vol dir que has d'actuar sota el principi que la teva actuació pugui ser la de tots els homes, com si la teva actuació hagués de ser una llei universal. És a dir, fes allò que voldries que tothom fes. Per aquest motiu, l'ètica de Kant s'anomena raó pràctica.

En una ètica material el desig mana sobre la voluntat. En una ètica formal la raó governa la voluntat de l'home i decideix els principis que es volen seguir. Per això, l'ètica formal és autònoma, perquè l'home des de la pròpia raó decideix els principis que vol seguir.

L'ètica formal es basa en el deure: ja que l'ètica formal no ens diu allò que hem de fer, sinó com hem d'obrar. Som nosaltres, cadascú, els que hem d'omplir aquest contingut que està buit. I per a Kant, l'única norma de moralitat és el deure, actuar d'acord a la llei.

Kant distingeix tres tipus d'accions: a) contràries al deure, b) d'acord amb el deure i c) per deure.

Segons Kant, un home actua moralment quan actua per deure, ja que no actua per cap fi: és el deure pel deure. El valor moral d'una acció no es troba, per tant, ni en el fi ni en els mitjans, sinó en el mòbil que determina la seva acció.




Fonamentació de la Metafísica dels Costums


http://www.cosmovisions.com/Kant.htm