Segle de les Llums o Il·lustració



Segle de les Llums o Il·lustració és el tTerme utilitzat per a descriure les tendències en el pensament i la literatura a Europa i a tota Amèrica durant el segle XVIII prèvies a la Revolució Francesa. La frase va ser emprada molt sovint pels mateixos escriptors daquest període, convençuts que emergien de segles de foscor i ignorància cap a una nova edat il·luminada per la raó, la ciència i el respecte a la Humanitat.

 

Els precursors de la Il·lustració es poden remuntare al segle XVII i fins i tot abans. Abasten les aportacions de grans racionalistes com René Descartes i Baruch Spinoza, els filòsofs polítics Thomas Hobbes i John Locke i alguns pensadors escèptics francesos de la categoria de Pierre Bayle o Jean Antoine Condorcet. No obstant això, una altra base important va ser la confiança engendrada pels nous descobriments científics, i també l'esperit de relativisme cultural fomentat per l'exploració del món no conegut.

Sobre les suposicions i creences bàsiques comunes a filòsofs pensadors daquest període, potser la més important va ser una fe constant en el poder de la raó humana. L'època va experimentar l'impacte intel·lectual causat per lexposició de la teoria de la gravitació universal d'Isaac Newton. Si la Humanitat podia resoldre les lleis de lUnivers, les mateixes lleis de Déu, el camí també estava obert per a descobrir les lleis que subjeuen al conjunt de la naturalesa i la societat. Es va arribar a assumir que per mitjà d'un ús assenyat de la raó, seria possible un progrés il·limitat —progrés en coneixements, en èxits tècnics i les seves conseqüències també en valors morals—. D'acord amb la filosofia de Locke, els autors del segle XVIII creien que el coneixement no és innat, sinó que procedeix només de l'experiència i l'observació guiades per la raó. A través duna educació apropiada, la Humanitat podia ser modificada, canviada la seva naturalesa per a millorar. Es va atorgar un gran valor al descobriment de la veritat a través de l'observació de la naturalesa, més que per mitjà de l'estudi de les fonts autoritzades, com Aristòtil i la Bíblia. Encara que veien l'Església —especialment l'Església catòlica— com la principal força que havia esclavitzat la intel·ligència humana en el passat, la majoria dels pensadors de la Il·lustració no va renunciar del tot a la religió. Van optar més per una forma de deisme, acceptant l'existència de Déu i de l'altra vida, però rebutjant les complexitats de la teologia cristiana. Creien que les aspiracions humanes no haurien de centrar-se en la vida futura, sinó més aviat en els mitjans per millorar les condicions de l'existència terrena. La felicitat mundana, per tant, va ser anteposada a la salvació religiosa. Res es va atacar amb més intensitat i energia que la doctrina de l'Església, amb tota la seva història, riquesa, poder polític i supressió del lliure exercici de la raó.

Més que un conjunt d'idees fixes, la Il·lustració implicava una actitud, un mètode de pensament. Dacord amb el filòsof Immanuel Kant, el lema de l'època havia de ser “atrevir-se a conèixer”. Va sorgir un desig de reexaminar i qüestionar les idees i els valors rebuts, d'explorar noves idees en direccions molt diferents; d'ací les inconsistències i contradiccions que sovint apareixen en els escrits dels pensadors del segle XVIII. Molts defensors de la Il·lustració no van ser filòsofs segons l'accepció convencional i acceptada de la paraula; van ser vulgaritzadors compromesos en un esforç per guanyar adeptes. Els agradava referir-se a ells mateixos com el “partit de la Humanitat”, i en un intent d'orientar l'opinió pública al seu favor, van imprimir pamflets, fullets anònims i van crear gran nombre de periòdics i diaris.

França va conèixer, més que cap altre Estat, un desenvolupament excel·lent de les idees il·lustrades i el nombre més gran de propagandistes daquestes. Va ser allà on el filòsof, polític i jurista Charles-Louis de Montesquieu, un dels primers representants del moviment, va començar a publicar diverses obres satíriques contra les institucions existents, així com el seu monumental estudi de les institucions polítiques, L'esperit de les lleis (1748). Va ser a París on Denis Diderot, autor de força pamflets filosòfics, va endegar l'edició de l'Enciclopèdia (1751-1772). Aquesta obra, en què van col·laborar nombrosos autors, va ser concebuda com un compendi de tots els coneixements i al mateix temps com una arma polèmica, en presentar les posicions de la Il·lustració i atacar els seus oponents. Sens dubte, el més influent i representatiu dels escriptors francesos va ser Voltaire. Va iniciar la seva carrera com a dramaturg i poeta, però és més conegut pels seus prolífics pamflets, assaigs, sàtires i novel·les curtes, en què va popularitzar la ciència i la filosofia de la seva època, i per la seva voluminosa correspondència amb escriptors i monarques de tot Europa. Van gaudir de prestigi les obres de Jean-Jacques Rousseau, el Contracte social, de les quals (1762), l'Emili, o l'educació (1762) i Confessions (1782) tindrien una gran influència en posteriors teories polítiques i educatives i van servir com a impuls literari al romanticisme del segle XIX. La Il·lustració va ser també un moviment cosmopolita i antinacionalista amb nombrosos representants en altres països. Kant a Alemanya, David Hume a Escòcia, Cesare Beccaria a Itàlia i Benjamin Franklin i Thomas Jefferson a les colònies britàniques van mantenir un estret contacte amb els il·lustrats francesos, però van ser importants exponents del moviment.