El neoplatonisme


Esquema de la Filosofia antiga
Plotí
Filó d'Alexandria
Procle
Jàmblic
Porfiri de Tir

El neoplatonisme és la denominació col·lectiva de les doctrines filosòfiques i religioses d'una escola heterogènia de pensadors especulatius que va cercar de desenvolupar i sintetitzar les idees metafísiques de Plató sobretot en allò que s'ha relacionat amb la seva teoria de les formes. Aquesta síntesi es va produir de manera especial a Alexandria amb el judaisme hel·lenista, exemplificat pel filòsof Filó d'Alexandria, entre altres tendències. La doctrina va conservar en essència el seu caràcter grec. Per extensió, el terme es va aplicar a teories metafísiques semblants exposades durant l'edat mitjana, el renaixement i en èpoques modernes.



La doctrina neoplatònica

El neoplatonisme és una variant de monisme idealista per al qual la realitat darrera de l'univers era l'Ú, perfecte, incognoscible i infinit. D'aquest Ú emanen diversos plans de realitat, i el nous (intel·ligència pura) és el més elevat. Del nous deriva l'ànima universal, l'activitat creadora del qual origina les ànimes inferiors dels éssers humans. L'ànima universal es concep com una imatge del nous, de la mateixa manera que el nous és una imatge de l'Ú; així, tant el nous com l'ànima universal, malgrat la seva diferenciació, són de la mateixa substància, és a dir que són consubstancials amb l'Ú.

L'ànima universal, no obstant això, en constituir-se com un pont entre el nous i el món material, té l'opció de preservar la seva integritat i imatge de perfecció o bé de ser sensual i corrupta completament. La mateixa elecció està oberta a cada una de les ànimes inferiors. Quan, per la ignorància de la seva veritable naturalesa i identitat, l'ànima humana experimenta un fals sentit de distància i independència, es torna presumida d'una manera manifesta i cau en hàbits sensuals i depravats. El neoplatonisme manté que la salvació d'aqueixa ànima és possible gràcies a la virtut de la llibertat de la voluntat que li va permetre elegir el seu camí de pecat. L'ànima ha d'invertir aqueix curs, traçant en sentit contrari els passos successius de la seva degeneració, fins a unir-se una altra vegada amb l'origen del seu ésser. La reunió veritable es consuma a través d'una experiència mística en la qual l'ànima coneix un èxtasi total.

En un sentit doctrinal, el neoplatonisme es caracteritza per l'oposició categòrica que es planteja entre l'espiritualitat i la carnalitat, elaborada a partir del dualisme platònic d'idea i matèria, oposició que es produeix per mitjà de la hipòtesi metafísica d'agents mediadors, el nous i l'ànima universal, que transmeten el poder diví de l'Ú a tot, per mitjà d'una aversió al món dels sentits, i per la necessitat de l'alliberament d'una vida de sensacions a través d'una rigorosa disciplina ascètica.

Història

El neoplatonisme va nàixer a Alexandria, Egipte, al segle II dC. El seu fundador i principal representant va ser el filòsof Plotí, que va portar la doctrina neoplatònica a Roma, on va crear una escola. La seva obra més important Les Ennèades, conté una exposició àmplia de la metafísica neoplatònica.

Els elements de l'ascetisme i d'allò no mundà en el neoplatonisme van interessar molt els pares i doctors de l'església cristiana. El prelat cristià, Agustí, en les seves Confessions, va reconèixer la contribució del neoplatonisme al cristianisme i va indicar la gran influència exercida per les seves doctrines en el seu propi pensament religiós. Encara que alguns teòlegs i filòsofs medievals, entre els quals destaca el místic alemany Johannes Eckhart, van estar molt influenciats pel neoplatonisme, el dogmatisme catòlic va condemnar els seus dogmes perquè no eren ortodoxos. No obstant això, al segle XV, el neoplatonisme va ser acceptat de manera més general. El filòsof especulatiu catòlic alemany Nicolau de Cusa i altres místics van cercar de superar el dubte entorn de les limitacions del coneixement per mitjà de l'adopció de la teoria de la intuïció humana directa de Déu, una teoria que s'acosta a la doctrina neoplatònica segons la qual l'ànima, en un estat d'èxtasi, té la capacitat de transcendir totes les limitacions finites.

http://www.kheper.auz.com/topics/Neoplatonism/Neoplatonism-history-of.htm
http://www.kheper.auz.com/topics/Neoplatonism/
http://www.utm.edu/research/iep/n/neoplato.htm