Nicolau de Cusa (Nicolas de Cuse)


Esquema de la filosofia medieval

Kues, Trèveris, Alemanya 1400/1 - Todi, Úmbria, Itàlia 1464

Nom amb què és conegut el filòsof alemany Nikolaus Krebs. Clergue des del 1416. Va estudiar gramàtica a Deventer, filosofia a Heidelberg i dret canònic a Pàdua (1417-23), on es va doctorar, alhora que hi va estudiar matemàtiques i va fer amistat amb Toscanelli. De Roma va passar a Colònia, on en 1425-26 va estudiar teologia amb l'albertinià Eimeric de Campo, provinent de la facultat d'arts de París. És força dubtós que d'allà procedís el lul·lisme d'Eimeric, només documentat des del 1432. A Colònia, Nicolau va trobar el cardenal Orsini, legat pontifici, interessat en la recerca de còdexs d'autors clàssics. Aquell hi va col·laborar en diferents biblioteques, i va descobrir comèdies desconegudes de Plaute i els sis primers llibres de Tàcit; aquestes troballes el van posar en relació amb els humanistes italians.

El 1428 Nicolau ja va fer extrets del Liber contemplationis de Ramon Llull copiats directament a la cartoixa de París. El 1432 va anar al concili de Basilea, com a canonista del comte Ulrich von Manderscheid. De primer es va inclinar cap al conciliarisme, però després va propugnar la plena primacia pontifícia. La seva obra De concordantia catholica (1432-33) és força medieval en la concepció dels dos poders (l'imperi i el papat), però defensa la seva independència mútua. Va formar part de la comissió conciliar que va anar a Constantinoble per promoure la unitat de l'Església grega amb la llatina, unió concordada a Florència el 1439, però de breu durada.

Del 1440 és la seva obra cabdal, De docta ignorantia (expressió d'Agustí d'Hipona i de Bonaventura). En aquesta, i en altres de posteriors —com De coniecturis (1442), Apologia doctae ignorantiae (1449), Idiota (1450), De venatione sapientiae (1462-63)—, defensa que, més que no pas la raó deductiva, és la intuïció de l'intel·lecte allò que ens permet de conèixer Déu —malgrat la diferència essencial entre el seu ésser i el de les creatures—, l'univers i l'home (l'home creat i l'Home-Crist). Les oposicions que es troben en els altres éssers concorden en Déu, de la infinitud del qual tot deriva. En moltes d'aquestes actituds, i en l'ús de figures i de nombres per a l'expressió de les idees, hom troba, ultra la influència del neoplatonisme i de la mística germànica, una clara empremta de Llull, molts escrits del qual ell va extractar o va copiar; d'altres els va comprar ell, o els va rebre en do del lul·lista Fantino Dandolo, bisbe de Pàdua del 1448 al 1458.

Legat d'Eugeni IV a Alemanya el 1441 i nomenat cardenal el 1448 per Nicolau V, aquest el va enviar novament a l'Imperi per promoure la reforma eclesiàstica i la fe catòlica a Alemanya, Bohèmia i els Països Baixos. Bisbe de Brixen (Bressanone) del 1450 fins a la mort, es va enfrontar amb l'emperador Segimon.

Pius II el va cridar a Roma, on va ser vicari del papa. Hi va viure pobrament i va planejar una reforma del clergat romà com a base de la reforma de l'Església universal. També en aquest aspecte, el desig de la unitat dels prínceps cristians després de la presa de Constantinoble pels turcs, en el diàleg De pace fidei (1453), i l'esperança d'una certa concòrdia amb l'islam, en la Cribatio Alcorani (1461), són uns altres trets que l'emparenten amb Ramon Llull.

Nicolau de Cusa va ésser un humanista, més que no pas per l'estil llatí i pel to teologicofilosòfic del seu pensament, més aviat medievals, per les seves recerques dels clàssics llatins i grecs, pel seu acostament a les ciències matemàtiques i físiques i pel seu interès per l'intel·lecte humà. Va deixar tota la seva biblioteca a l'hospital de Kues, que ell va fundar, i va ser enterrat a la seva església titular de Roma, San Pietro in Vinculis.

http://perso.wanadoo.fr/jm.nicolle/cusa/
http://fr.wikipedia.org/wiki/Nicolas_de_Cuse