Friedrich Nietzsche


Existencialisme
Sören Kierkegaard
Martin Heidegger
Jean-Paul Sartre
Karl Jaspers

 

La vida

Friedrich Nietzsche va néixer a Röcken i va estudiar a la Universitat de Bonn. El 1865, a Leipzig, cursà estudis de filologia i va començar a entusiasmar-se per l'obra d'Arthur Schopenhauer i amb la música; allí va fer amistat amb Richard Wagner. El 1870 va ser nomenat professor de Filologia Clàssica a Basilea. Deixà aquest càrrec el 1878 a causa d'una malaltia greu, després d'haver-se enemistat amb Wagner. Fins al 1889, durant el seu període de màxima activitat literària, passà la major part dels estius a Sils-Maria, i la resta del temps a la Riviera i a diverses ciutats italianes i alemanyes, quasi sempre solitari i sofrint moltes recaigudes. Finalment, la gran depressió nerviosa que tenia des de feia anys li va provocar un sobtat enfosquiment mental i va haver de ser traslladat a la clínica psiquiàtrica de la Universitat de Jena. Va passar la resta dels deu anys a Naumburg i a Weimar, amb la seva mare i la seva germana. va morir l'any 1900.

Entre les seves obres cal esmentar: L'origen de la tragèdia en l'esperit de la música (1872), La filosofia en l'època tràgica dels grecs (1874), Consideracions intempestives (1873-1876). Humà, massa humà (1876-1880), Aurora (1881), La Gaia Ciència (1882), Així parlà Zaratustra (1883), Més enllà del bé i del mal (1886), Genealogia de la moral (1887), El cas Agner (1888) i L'ocàs dels ídols (1889).



La filosofia de Nietzsche

El pensament filosòfic de Nietzsche -d'un marcat caràcter poètic i personal, a causa, en gran mesura, de la seva forma aforística d'escriure- és, fonamentalment, una crítica dels valors tradicionals de la cultura occidental i un intent d'elaborar una nova filosofia com a alternativa a allò que critica. En l'evolució del seu pensament se solen distingir tres períodes, més o menys definits: el primer, que va des dels seus anys d'estudi a Leipzig fins al 1878, es caracteritza pels seus primers treballs d'interpretació i crítica de la cultura i per la seva devoció per Schopenhauer i Wagner; el segon es caracteritza per retre homenatge a la cultura i a l'esperit lliures, en un sentit semblant al de la il·lustració francesa,  tercer s'anomena període de Zaratustra o de la voluntat de poder, en el qual sobresurten les seves tesis sobre el nihilisme, la crítica a tots els valors i l'etern retorn. Són tres períodes totalment distints, però que mantenen un sistema i una perfecta unitat. Aquest sistema resulta més comprensible des de la seva darrera fase, on queden inclosos els moments anteriors, des de l'època de Schopenhaueri i la distinció entre l'esperit apol·lini i el dionisíac -que permeten fomentar la seva crítica a la cultura occidental-, fins els intents per establir una nova taula de valors.



La crítica a la cultura occidental

Apol·lo i Dionís

L'origen de la cultura occidental s'ha de cercar en el món grec, on inicialment es manifesten clarament dos valors complementaris: el valor de la vida, representat en la tragèdia grega per l'esperit dionisíac, que simbolitza el vigor, la font del plaer, la renovació i la destrucció, i queda clarament manifestat en la música i la tragèdia; i el valor de la raó, representat per l'esperit apol·lini, que simbolitza les formes de la raó i l'harmonia, i que es manifesta en l'escultura i l'epopeia. La cultura occidental es fonamenta, per a Nietzsche, en la dissociació dels dos valors i en la submissió del valor de la vida al valor racional. L'instrument d'aquesta dissociació és Sòcrates i a partir d'ell Grècia es presenta com el món de la claredat, on la raó triomfa sobre els instints.

Història d'un error

Nietzsche pensa que el fet de sotmetre la vida a la raó és un error, és com apagar la vida, perquè la racionalitat és alguna cosa derivada de la vida, mentre que la vida no està en funció de cap valor extern a ella mateixa. La cultura occidental, doncs, està viciada des del seu origen. El seu "pecat" ha consistit a instaurar la "racionalitat" costés el que costés. Aquest error dogmàtic s'arrossega des que Plató inventà l'esperit pur i la idea de bé en si mateix. Nietzsche interpreta aquest dogmatisme a tota ultrança com un símptoma de decadència, entesa aquesta com una oposició als valors de la vida que afecta tots els aspectes de la cultura.

La crítica a la cultura occidental

Per tal d'eliminar l'error de base, s'ha de criticar el dogmatisme platònic en tots els àmbits en què es manifesta: el moral, el religiós i el filosòfic.



 

Crítica a la moral

Per a Nietzsche, la moral occidental és antinatural o contra natura, ja que imposa lleis o imperatius categòrics, en contra dels instints primordials de la vida; el seu ideal és fer "l'home bo, modest, diligent i benintencionat", la qual cosa el converteix en esclau d'aquestes virtuts fictícies; com a moral cristiana postula l'existència d'un altre món veritable, el món del més enllà, el món de la perfecció platònica. La conseqüència immediata d'aquest postulat és el menyspreu d'aquest món i de la pròpia vida.

Nietzsche defensa l'altruisme com a norma suprema de comportament, per això menysprea tots els valors del jo, de la vida; considera que les accions més elevades no poden ser obra dels homes, sinó d'un ésser més perfecte que anomena Déu: així se situa l'home entre les coses vulgars i dèbils. En conseqüència, tots els valors de la moral tradicional són ficticis i propis dels febles, per la qual cosa aquesta moral és immoral: "El triomf d'un ideal moral s'aconsegueix amb els mateixos mitjans immorals que qualsevol altre triomf; és a dir, la mentida, la difamació i la injustícia" (La voluntat de poder).



 

Crítica a la religió

La crítica a la religió és complementària de la crítica a la moral: intenta mostrar la seva antinaturalitat i el seu decadentisme. Comença amb una crítica a la idiosincràsia de la religió en general, per entrar després en la crítica a la religió cristiana, que és el model occidental de religió.

Per a Nietzsche, la religió neix de la por que l'home té de si mateix, és com un mecanisme de defensa que permet atribuir el propi destí a un ésser més poderós, Déu. Per això, la religió comporta l'alienació de l'home, perquè li permet d'eludir la responsabilitat personal en els actes suprems, i el degrada a una pura "ficció mesquina".

El cristianisme solament fomenta els valors mesquins: obediència, sacrifici, humilitat..., i s'oposa a tots els valors específics de la "virtut", per la qual cosa cal considerar-lo una moral vulgar.



 

Crítica a la filosofia

Nietzsche critica la metafísica, en els seus aspectes ontològic i epistemològic.

La metafísica tradicional, des de Plató, es fonamenta n un error: la creença en l'existència d'un altre món que és l'antítesi del nostre, un món perfecte, poètic i absolut.

En l'aspecte ontològic, tradicionalment hom ha defensat l'ésser com una cosa estàtica i immutable que, ultra això, no es deixa veure tal com és realment, perquè existeix en el seu propi món real i immutable, diferent del nostre món sensible lligat a l'esdevenir, on tot és aparença i falsedat dels sentits. Aquesta separació entre el món o l'ésser real i l'aparent porta a la creença que la veritable realitat no es pot trobar entre les coses lligades a l'esdevenir, per la qual cosa els filòsofs s'esforcen per acostar-se a l'altre món, per estar en possessió de la veritat, sense adonar-se, diu Nietzsche, que "les característiques que s'han assignat al veritable ésser de les coses són les característiques del no-ser, del no-res..., pel fet de ser una pura il·lusió òptica i moral" (L'ocàs dels ídols).

Amb la crítica a l'epistemologia Nietzsche completa l'anterior. Explica com s'han format els conceptes que impedeixen la interpretació natural de la realitat com a esdevenir i, posteriorment, considera críticament la tendència de les ciències positives a anul·lar les diferències existents entre les coses.

La gènesi dels conceptes: Totes les paraules es converteixen en conceptes des del moment que deixen de servir com a vivència original, única i individual -en la qual tenen el seu origen- i es pretén que serveixin per a explicar una multiplicitat de coses, fets o realitats individuals que, rigorosament parlant, mai no són iguals. Així, per exemple, el concepte de "fulla" s'ha format prescindint arbitràriament de totes les diferències individuals, i ha provocat d'aquesta manera una "imatge de fulla", com si dins la natura existís una forma o model original, en el sentit platònic, que servís per a conèixer totes les fulles. El temps afavoreix l'oblit de l'origen sensible d'aquestes generalitzacions i l'ús i el costum acaben imposant aquestes "metàfores" com a veritat. La formació dels conceptes, doncs, no és un procés lògic, és una acció racional produïda per la capacitat d'abstracció que ens permet generalitzar impressions, convertir-les en conceptes i, després, referir-hi la vida; perquè gràcies a ells es pot afrontar l'esdevenir, creant un ordre nou, controlable, perquè fixa unes lleis i uns límits, i ens permet la supervivència o com diu Nietzsche: "Hem projectat les nostres condicions de supervivència com a atributs del ser. De la circumstància que hem de mantenir-nos fermament lligats a les nostres creences per subsistir n'hem deduït que el món veritable no és mutació i esdevenir, sinó ser" (La voluntat de poder).

Però amb els conceptes no aprehenem la "veritable realitat del ser", que és esdevenir i canvi, perquè el "ser veritable" no és una propietat de la realitat, sinó solament una simple valoració subjectiva de subsistència; per tant, "no existeix realment el pretès món veritable de la filosofia dogmàtica, aquest món és una pura ficció i no és possible conèixer-lo ni demostrar-lo: el món veritable, una idea que ja no serveix per a res, que ja no obliga a res, una idea inútil i supèrflua, aleshores refutada. Suprimim-la!" (L'ocàs dels ídols).

Pel que fa a la ciència, Nietzsche diu que no és una veritable interpretació de la realitat. El seu origen cal cercar-lo en la repugnància que l'intel·lecte sent pel suposat caos del món. Aquesta afirmació general sobre la ciència, però, es converteix en crítica quan s'adreça a un tipus de ciència que basa la seva "metodologia" en el nombre, en la quantitat, i estableix un model matemàtic de la natura que tendeix a anul·lar les diferències realment existents entre les coses.

Nietzsche no ataca la ciència en ella mateixa, sinó una metodologia concreta -la del mecanicisme i la del positivisme de la seva època-, perquè entén que el procés de matematització de la realitat, des del moment que prescindim de les qualitats pròpies de les coses, és la culminació del procés de reducció de la realitat inicial per la metafísica tradicional, que estableix l'existència d'un món modèlic i que tracta el món de l'esdevenir com si fos una aparença que s'ha de reduir al model, començant per la conceptualització de les coses i acabant per la reducció a relacions matemàtiques o numèriques. Nietzsche dirà: "voler reduir totes les qualitats a quantitats és un error i una bogeria".

 

Conclusió

La cultura occidental és una crítica d'aquest món i els seus valors, per la qual cosa n'ha inventat un altre de caràcter veritable, perfecte, racional, en definitiva, diví. "El filòsof, que inventa un món racional on la raó i les funcions lògiques són adequades: d'aquí ve el món veritable. L'home religiós, que inventa un món diví: d'aquí ve el món desnaturalitzat, antinatural. L'home moral, que inventa un món lliure: d'aquí ve el món bo, perfecte, just, sant". (La voluntat de poder).

 

La nova taula de valors

La transmutació dels valors tradicionals

Nietzsche pensa que la cultura occidental ja ha arribat a la seva decadència, a la seva pròpia ruïna. Per això, cal preparar la gran "aurora" de la humanitat, preparar l'emancipació de l'home de tots els valors morals per tornar-li el dret a la vida, a l'existència. El primer pas ha de consistir en una transmutació de tots els valors de la nostra cultura, i tornar a totes les coses considerades "dolentes" per aquesta, l'ànima, la consciència tranquil·la i el sublim dret i privilegi d'existir. Aquesta és la tasca del vitalisme de Nietzsche.

 

El nihilisme

No és una teoria filosòfica concreta ni cap proposició teòrica. El nihilisme, per a Nietzsche, és un moviment propi de la història de la cultura occidental. L'esperit occidental, cansat i exhaurit pels alts, inadequats i ficticis valors del seu "veritable" món, es torna nihilista. És el seu destí. El nihilisme de l'esperit occidental és absolut i radical. Des del moment que es comparen els valors més alts, el veritable món, el món suprasensible i la seva personificació en la divinitat, amb la veritable essència de l'home, es perd la fe en aquests: s'arriba "al convenciment que l'existència és absolutament insostenible, quan es tracta dels valors més alts que es reconeixen; arribem a la conclusió que no tenim cap dret a suposar un més enllà". Aleshores, la cultura resta sense sentit, sense cap guia aparent i amb això s'arriba a la decadència i al pessimisme. El nihilisme és una força destructora i desintegradora de la base de la cultura occidental; és a dir, de Déu, del déu monoteista, el déu de les contraposicions metafísiques entre el bé i el mal, entre món aparent i món ral. Aquest Déu-Un-Totpoderós mor perquè entre tots l'hem assassinat; quan ens adonem d'aquest fet podem superar l'estat nihilista.

El nihilisme és un procés ambivalent i dialèctic. Ambivalent perquè té dues cares: una de negativa, símbol de la decadència i desintegració dels valors, i una altra de positiva, símbol de la voluntat de poder com a característica peculiar de la vida. Dialèctic, perquè es basa en un moviment o força que va des de les coses negatives a les positives. Negar per afirmar, destruir per crear. El moment negatiu correspon a l'enteniment que critica, el positiu al domini dels instints ascendents que simbolitzen la vida. En aquest sentit, la vida és la forma suprema del nihilisme.

 

La nova taula de valors

 

L'home i el superhome

L'home és un ésser miserable i immund que antigament menyspreava la terra i el cos, perquè terra i cos no tenien sentit per a l'ànima. És un ésser a mig fer, un pont entre la bèstia i el superhome. És un animal fonamentalment defectuós; és com una malaltia en l'univers, perquè és l'únic animal que encara no s'ha consolidat. El viure humà comporta un risc greu: o vèncer l'home mitjançant la superació o tornar a l'animalitat primitiva. Aquesta és la raó del seu defecte, tots els animals han produït alguna cosa superior a ells, però l'home es resisteix a evolucionar, a deixar els valors del passat i donar un nou sentit a la humanitat. L'home, però, es diferencia de l'animal perquè mira al futur. És capaç de concebre ideals, fites i destins. Tres han estat les versions de l'ideal humà: l'ideal estètic, que és interpretat com a tragèdia en la qual s'harmonitzen l'embriaguesa desmesurada del viure -esperit dionisíac- amb l'harmonia de les formes i el resplendor de la bellesa -esperit apol·lini-; l'ideal científic, en el qual l'home savi coneix la realitat nua, amb totes les seves misèries, lliure de prejudicis i, per això, afirma enèrgicament la vida; el superhome, que personifica el valor suprem de la vida, la més alta manifestació del qual és la voluntat de poder.

El superhome és l'amor a la vida. L'home és alguna cosa que cal superar. La finalitat d'aquesta superació és arribar al superhome, i el mitjà de superació és la voluntat de poder. Aquesta voluntat, de la mateixa manera que la vida, tendeix a l'expansió, al domini, a l'agressió i a la submissió de totes les coses alienes. Per fer possible aquesta superació, l'home ha d'expulsar Déu del seu si, i d'aquesta manera es convertirà en un ésser amb tot el poder i el domini sobre si mateix i sobre els altres, en el superhome.

El superhome és un ésser superior, lliure dels valors del passat, autònom, agressiu i legislador. Ell és la seva pròpia norma perquè és més enllà del bé i del mal. El superhome és voluntat de domini, voluntat creadora de nous valors. Representa el fi suprem de la humanitat; la vida que meni a ell serà ascendent, i la que n'aparti serà antinatural i descendent.

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/ulti8nl1.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Existencialisme
http://ca.wikipedia.org/wiki/Friedrich_Nietzsche