Nominalisme


Esquema de la filosofia medieval

Per al nominalisme, els conceptes no tenen cap valor representatiu d'allò essencial supraindividual. Els conceptes sols posseeixen un valor significatiu d'un conjunt d'individus considerats indistintament: de manera semblant a com un nom constitueix un signe verbal d'una pluralitat d'éssers sense que guardi cap semblança amb ells.

El nominalisme representa una valoració gairebé exclusiva del coneixement sensitiu, per tal com aquest és el que copsa distintament i clarament allò individual, que és l'única realitat existent, i també una oposició tancada a tota metafísica realista de les essències. Per això es troba, més o menys explícit, a les filosofies empiristes de totes les èpoques, tant en l'estoïcisme i l'epicureisme antics, com en l'empirisme anglès dels segles XVII i XVIII, en el positivisme del segle XIX i en les filosofies analítiques del segle XX.

Tanmateix, el nominalisme sorgeix a l'edat mitjana com una de les solucions al famós problema dels universals, el plantejament del qual Boeci havia transmès a les escoles, en les quals va suscitar un interès apassionat, sobretot a les darreries del segle XI. És aleshores quan apareix el primer defensor important de la tesi nominalista, Roscelin de Campiègne, qui, segons el testimoni dels seus coetanis, no es limitava a comparar la universalitat dels conceptes amb la dels mots, sinó que arribava a identificar-los, i així reduïa el concepte a un mer flatus vocis. Aquesta postura extremada (el pensament intel·lectual no seria més que el llenguatge verbal interioritzat) no la va defensar cap altre pensador medieval. El seu deixeble, Pere Abelard, va defensar un nominalisme mitigat, que reconeixia al concepte universal una entitat distinta de la paraula, encara que vinculada a aquesta com la significació adjunta i expressiva de "l'estat" —no de l'essència— comuna a un determinat grup d'individus semblants.

Amb Guillem d'Occam, aquest nominalisme acaba d'alliberar-se conscientment de qualsevol rastre de realisme metafísic i es complementa amb una doctrina lògica força elaborada de la suposició. El nominalisme d'Occam es va estendre ràpidament per totes les universitats europees, i va rivalitzar en acceptació amb l'escotisme i el tomisme. Els seus principals representants (Joan de Mirecourt, Nicolau d'Autrecurt, Albert de Saxònia, Nicolau d'Oresme, Joan Buridan) van desenvolupar una crítica audaç tant dels vells conceptes de la metafísica escolàstica tradicional com de la física aristotèl·lica. A través de Gabriel Biel (mort el 1495), la influència del nominalisme arriba fins al món renaixentista, i es projecta igualment sobre la "nuova scienza", la Reforma i l'empirisme modern.

Nominalisme (del llatí, nominalis, ‘de o pertanyent als noms’)

En la filosofia escolàstica medieval, doctrina segons la qual les abstraccions, conegudes com universals, no tenen una realitat essencial o substantiva, perquè tan sols els objectes individuals tenen una existència real. Aquests universals (com ara animal, nació, bellesa i cercle) eren considerats només noms, d’ací el terme nominalisme. Per exemple, el nom cercle s’aplica a coses que són rodones i per tant és una denominació general, però no hi ha cap identitat concreta amb una essència separada de rodonesa que correspongui a aqueix nom. La doctrina nominalista s’oposa a la teoria filosòfica definida com realisme extrem, segons la qual els conceptes universals tenen una existència real i independent anterior a, i a banda de, els objectes particulars.

El nominalisme va evolucionar a partir de la tesi d’Aristòtil que tota realitat consisteix en matèries individuals; la teoria extrema del realisme va ser enunciada per primera vegada per Plató en la seva doctrina de les idees universals arquetípiques. La controvèrsia nominalisme-realisme es va fer ostensible sobretot en els segles XI i XII; la posició nominalista va ser comentada per Roscelin de Compiègne, i la realista per Bernat de Chartres i Guillem de Champeaux, defensors de l’escolàstica.

El problema entre nominalisme i realisme no era solament filosòfic sinó també teològic, ja que Roscelin defensava que la Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant), concebuda en la teologia tradicional de l’Església com constitutiva d’una unitat de naturalesa divina, no pot ser entesa —d’acord amb el mètode individualizador del nominalisme— sinó com tres déus distints i separats, doctrina coneguda com triteisme. Per tant l’Església es va oposar tenaçment al nominalisme. Les implicacions per a l’ètica també van tenir un gran abast. Si no hi ha una naturalesa comuna per a tots els individus, llavors no hi ha cap llei natural que governi tot el món; els actes són bons o dolents pel que fa a la moral només perquè Déu els ha disposat o prohibit.

Una teoria intermèdia entre el nominalisme i el realisme és la del conceptualisme, segons la qual els universals, encara que no tenen una existència real o en substància, sí que existeixen com a idees o conceptes a la ment i són, per tant, una miqueta més que simples noms. Una altra teoria alternativa és el realisme moderat que situa els universals a la ment però admet també un substrat real en els objectes particulars. La defensa del nominalisme assumida pel filòsof escolàstic anglès del segle XIV Guillem d’Ockham va aplanar el camí d’algunes teories nominalistes modernes com l’instrumentalisme, el pragmatisme, la semàntica i el positivisme lògic.

http://fr.wikipedia.org/wiki/Nominalisme