Parmènides d'Elea (Parménide)


Esquema de la Filosofia antiga



La viva antítesi entre la serena experiència intel·ligible i la canviant experiència dels sentis arriba al seu plantejament definitiu i a solucions contradictòries amb dos filòsofs, dels segle V aC, que han estat anomenats els pares de la metafísica: Heràclit d'Efès i Parmènides d'Elea.

Parmènides d'Elea va ser una mica posterior a Heràclit i, contra el pensament d'aquest, que identifica amb la plebs imprudent i cega, construeix la seva pròpia concepció de l'Univers. “Per tal que alguna cosa flueixi —comença establint— cal que abans existeixi aqueixa alguna cosa, és a dir, un substrat permanent, un ésser en si. La raó em posa en contacte amb aqueixa alguna cosa, amb la immutabilitat de les idees, però, abans de res, amb una idea que és la base de les altres: la idea de l'ésser, per la qual em faig càrrec de tot allò que és. Posteriorment, conec unes altres idees: la d'home, cavall, triangle, justícia, etc. I, després, els sentits m'informen d'un món d'individus tots diferents, canviants, peribles...

Però, això és possible? Per tal que totes aquestes realitats posteriors puguin existir caldrà que l'ésser, al més immediatament i segurament conegut, tingui uns límits possibles, perquè on alguna cosa és il·limitada no hi cap res més. I amb què limitarà l'ésser? Amb l'ésser? En aqueix cas no limitaria, perquè res limita amb ell mateix. Amb el no-ésser? A això respon Parmènides: el no-ésser, no és; és impossible, impensable. Si jo obtinc la idea d'ésser de tot allò que hi ha, amb quin dret parlaré d'alguna cosa desconeguda, incognoscible? Per tant, l'ésser no limita ni amb l'ésser ni amb el no-ésser; això val com dir que no limita, que és il·limitat, infinit. Però si és infinit, és un, perquè no hi ha lloc per a un altres. És, a més, etern, perquè quina cosa el precedirà?, quina cosa el seguirà? L'ésser?, el no-ésser?... És, també, immutable, perquè d'on vindria?, on aniria?... I aquest ésser un, infinit, etern, immutable, és allò que el filòsof d'Elea anomena Déu; fora d'ell no hi ha res.

Així, Parmènides cau en el panteisme: tot allò que existeix és part, manifestació, d'una sola substància, d'un sol ésser, que és Déu. L'existència d'individus i la mutació de les coses són mera aparença, engany dels “ulls cecs, l'oïda sorda, la llengua que és sols un ressò”, propis de la plebs.

http://www.cosmovisions.com/Parmenide.htm
http://www.cosmovisions.com/EcoleEleatique.htm