Plató (Platon)


Esquema de la Filosofia antiga
Biografia


L'empresa de Sòcrates de penetrar amb les armes de la raó en la realitat que ens envolta i ascendir a la contemplació serena de la veritat, guanyà per a la filosofia un dels més grans esperits de la humanitat: Aristoclès, anomenat familiarment pels seus companys Plató (427-347). El seu va ser un esperit de sensibilitat estètica extraordinària, que va saber recobrir el seu pensament amb la bellesa del mite i de la fantasia; conscient, d'altra banda, de la seva condició de filòsof —amant de la saviesa—, sempre va fugir del dogmatisme i del sistema tancat, per atenir-se a l'actitud humil del rapsode i del poeta, que s'expressen per analogies i comparacions. La missió històrica de Plató hauria de consistir a arranjar l'esquinç que havien obert tant Heràclit com Parmènides en la concepció de l'Univers. No, no era possible a l'home de renunciar sense més a una de les seves dues experiències immediates; la dels sentits o la de la raó. Això comportaria renunciar, al mateix temps, a l'acció, perquè tant l'escepticisme d'Heràclit com el panteisme de Parmènides impliquen una actitud quietista.

Ja que Plató ens vol suggerir el seu pensament per mitjà de mites i belles imatges (una mena de paràboles filosòfiques), tractem de descobrir-lo en els seus dos mites més coneguts: el del carro alat, que es troba a la seva obra Fedre o de l'Amor i el de la Caverna, que exposa en el llibre VII de la República o l'Estat. El primer envolta la seva concepció general de l'Univers i el vell problema de la “veritable realitat” de l'arkhé o principi. El segon procura explicar com estan constituïdes les coses concretes, materials, d'aquest món. Tots dos mites es complementen en l'intent de donar una explicació harmònica a la realitat.

“L'ànima —diu en el Fedre— s'assembla a un carro alat guiat per dos corsers, l'un blanc i l'altre negre, regits per un auriga moderador”. El cavall blanc simbolitza l'ànim o tendència noble de l'ànima; el negre, l'apetit o passió baixa; l'auriga, la raó que ha de regir i governar el conjunt. L'ànima així representada vivia en un lloc celest o cel empiri, on va existir pura i benaventurada abans d'encarnar en un cos i descendir en aquest món. En aqueix món o cel de les Idees l'ànima es trobava com en el seu element, sense experimentar la contradicció entre l'experiència sensible i la intel·ligible perquè solament hi existia la visió intel·lectual. L'ànima, en aquest indret celest, contemplava les Idees.

Cal comprendre què entén Plató per Idea, perquè és la base de la seva concepció i difereix de l'accepció corrent. Per a nosaltres, idea és quelcom mental, subjectiu: el concepte, que es pot atribuir a diversos objectes als quals representa en allò que tenen de comú. Per a Plató, Idea és quelcom objectiu: significa etimològicament allò que es veu, és l'universal, l'essència pura desproveïda de qualsevol individualitat material, però existent en si, fora de la ment, com una existència puríssima perfecta, en aquell indret benaventurat on l'ànima va viure en un temps anterior. L'home en si, el cavall en si, la justícia en si, són idees subsistents del cel empiri.

Podem imaginar, per exemple, una casa que ha estat edificada. Sens dubte que, encara que s'hagi realitzat el projecte, la seva realitat sempre serà més imperfecta que el plànol de l'arquitecte que la ideà. Però el plànol també conté les imperfeccions de la matèria en què s'ha plasmat, i serà molt inferior a la idea que va forjar l'arquitecte. Doncs bé, la mateixa idea de l'arquitecte, que es dóna en un cervell material i imperfecte, no ateny tampoc la idea en si, la puresa i perfecció de la qual és per damunt de qualsevol limitació de la matèria. “Aquell indret supracelest —l'indret de les Idees— cap poeta el lloà prou ni hi haurà qui el lloï dignament, perquè l'existència existent en si mateixa, sense color, figura ni tacte, solament la pot contemplar l'enteniment pur”.

Tanmateix, en la vida celestial d'algunes ànimes sobrevé una caiguda. El cavall negre —la passió—, que arrossega el carro traïdorament, en un moment pot més que el blanc —l'ànim esforçat, noble— i fa anar per terra carro i auriga. Trobem ací potser un ressò llunyà de la revelació primitiva del pecat original, tal com es troba en molts dels textos més antics de la humanitat. A conseqüència d'aquesta caiguda l'ànima descendeix en aquest món i s'uneix a un cos, al qual romandrà adherit com l'ostra a la seva petxina. En el seu nou i desventurat estat ha oblidat les Idees que abans va contemplar intuïtivament i directament. Ara haurà de conèixer per mitjà dels sentits corporals, i solament percebrà coses concretes, singulars. Tanmateix, les coses que l'envolten participen —com l'home mateix— en la Idea, encara que per altra banda estiguin individualitzades per la seva inserció en la matèria. I l'ànima, en percebre-les, se sent subjugada, cridada interiorment a la recerca d'alguna cosa molt íntima que aquelles coses li suggereixen. Experimenta una cosa com ara l'estranya emoció que ens envaeix quan ens trobem en un lloc en el qual va passar la nostra infantesa i que, encara que oblidat, evoca en el nostre esperit el record vague i la nostàlgia del passat. Aleshores arrela a l'ànima l'eros (amor), que per a Plató és un impuls contemplatiu. D'ell neix un esforç per recordar, esforç que aconsegueix aflorar a la consciència el record que es trobava latent de “les íntegres, senzilles, immòbils i benaventurades Idees”. El coneixement intel·lectual es realitza així, segons Plató, per recordació (anamnesi).

El segon mite, el de la Caverna, pretén suggerir allò que Plató pensa sobre la naturalesa de les coses concretes, materials, d'aquest món. La condició humana és semblant a la d'uns presoners que, d'ençà de la infantesa, estiguessin encadenats en una caverna fosca, obligats a mirar a la paret del fons. Per davant de la caverna hi ha un camí elevat pel qual circulen éssers diversos. Els resplendors d'una gran foguera projecten sobre el fons de la caverna les ombres vacil·lants dels qui passen davant l'entrada. Els encadenats, que solament coneixen les ombres, donen a aquestes el nom de les coses mateixes i no creuen que hi hagi cap altra realitat que aquesta.

La significació del mite ens ofereix ja dificultat: la foguera és la Idea del Bé, idea fonamental i primera del cel empiri que molts comentaristes identifiquen amb Déu; els éssers que desfilen pel camí són les diverses Idees o arquetipus de les coses, les ombres, de fet, són les coses d'aquest món. La forma d'aquestes ombres, distinta en unes d'altres, prové de les Idees, les coses d'aquest món participen de les Idees i a això deuen les perfeccions, la seva entitat, allò que són. Aquesta idea de participació és fonamental en Plató. Però en les ombres observem de seguida el seu caràcter negatiu; són —diríem— un no ésser; aquest cavall concret, per exemple, participa per una banda de la idea cavall i això li fa ser el que és; però per una altra, es troba inserit en la matèria, i això li fa no ser el cavall-en-si, el cavall perfecte, sinó aquest cavall, individual, imperfecte, temporal, en trànsit continu vers la mort. La matèria és així, per a Plató,  una cosa negativa, fosca i element opac de limitació, d'individualització. Les coses, perquè són materials, són com ombres, imatges dèbils d'allò que els confereix la seva identitat única i feblíssima: la Idea, que és la veritable i subsistent realitat.

L'ètica i la política de Plató són conseqüència de la seva metafísica; el fi darrer de l'ànima que ha caigut i s'ha encarnat en un cos és purificar-se de la matèria i elevar-se a la contemplació pura i serena de les Idees, alliberar-se de les ombres, i cercar allò que és realment. Per aconseguir aquesta purificació que permet l'ascens a la contemplació, cal adquirir i practicar la virtut. Per a Plató, la virtut és l'harmonia de l'ànima, un estat de tensió de les diverses parts de l'ànima i una justa proporció entre elles. A l'ànim o apetit noble correspon la fortalesa, virtut que l'estimula i manté vigorós i esforçat; l'apetit inferior o passió ha de ser refrenat per la temprança; la raó ha de ser guiada per la prudència, virtut del judici recte i ponderat; en conclusió, per a Plató, l'harmonia d'aquestes parts de l'ànima constitueix la virtut de la justícia. Les ànimes que per la virtut i la contemplació ascendeixen a l'esfera intel·ligible, en morir transmigren a éssers superiors, o s'alliberen. Per contra, les que s'enfanguen en els béns i plaers materials, reencarnen en animals inferiors més allunyats del món intel·ligible. Plató hereta dels pitagòrics aquesta idea de la metempsicosi.

En política, Plató suposa que la polis o ciutat ideal s'ha de constituir a imatge de l'home i realitzar en tot allò que pugui la Idea d'home, és a dir, quelcom superior a l'home concret, material. A cada una de les parts de l'ànima correspondrà una classe de la societat: a la passió o apetit inferior, el poble, encarregat dels treballs materials i utilitaris; a l'ànim, els guerrers o defensors; a la raó, els filòsofs, que han de ser els directors de l'Estat. Cada classe ha d'ésser guiada per la virtut corresponent: el poble per la temprança, els guerrers per la fortalesa, els savis per la prudència.

Aquesta idea orgànica i estamental (per classes) de la societat passarà a la societat cristiana de l'edat mitjana, que es construirà d'acord amb aquests cànons, prèviament cristianitzats.

Podem apreciar per mitjà de l'esquema següent l'articulació interna del pensament de Plató en el mite, en psicologia, en ètica i en política:

Mite

Psicologia

Ètica

Política

Cavall negre

Apetit

Temprança

Poble

Cavall blanc

Ànim

Fortalesa

Guerrers

Auriga moderador

Raó

Prudència

Filòsofs

Carro alat

Ànima

Justícia

Ciutat

En conclusió, la filosofia de Plató constitueix un primer i il·lustre esforç per superar l'antagonisme i la parcialitat d'Heràclit i Parmènides. L'experiència sensible i la intel·ligible s'hi salven amb l'admissió de dos móns, encara que un d'ells sigui el veritable i confereixi el seu ésser i sentit a l'altre.

A més a més, l'obra de Plató és una joia estètica i literària de valor universal, potser mai no superada. Bernard Shaw va escriure que ell creia en el progrés absolut de la cultura com una cosa no conclosa. Era un dels pilars del seu pensament. Tanmateix, un dia va abjurar del seu progressisme: havia llegit Plató. Si la humanitat ha produït aquest home fa vint-i-cinc segles, és obligat de confessar que la cultura no ha progressat en tots els seus aspectes.

No obstant això, la concepció filosòfica de Plató deixa plantejats problemes de difícil solució, qüestions difícilment comprensibles que no se sap com s'han d'admetre; abans de res la pluralitat i diversitat de les idees en el cel empiri; si la diferenciació de les coses prové de la matèria, i les idees en aquell indret superior són simples i no materials, de quina manera es diversificaran? Sembla més aviat que aquí tindria raó el vell Parmènides en admetre sols una idea, la d'ésser o Déu. En segon lloc, no sembla fàcilment comprensible la idea de participació; es comprèn molt bé allò que és particular en alguna cosa material, un àpat, per exemple; cada comensal se n'emporta una part i així hi participa. Però en quelcom espiritual, simple, intangible, quina participació hi cap, en un sentit entitatiu, constitutiu de l'ésser? Per darrer, aqueix concepte de matèria, que sembla que és quelcom purament negatiu, mera limitació, com s'ha de concebre? Tot allò que és i actua ha de tenir algun gènere d'entitat.

Aquestes seran les qüestions que Plató —que va fer un pas de gegant en el pensament humà— hagué de deixar plantejades a l'especulació posterior, concretament al seu deixeble Aristòtil.

http://www.cosmovisions.com/Platon.htm

http://etpclot.fje.edu/docencia/humanitats/pdf/plato.pdf