El racionalisme


Racionalisme
René Descartes
Nicolas Malebranche
Baruch Spinoza
G. W. Leibniz
Chistian von Wolff

Característiques generals

El Racionalisme és la teoria filosòfica que inaugura la modernitat. En certa manera, tots els filòsofs posteriors són més o més deutors de les seves tesis. Però d'una manera més restringida, s'anomena “racionalisme” el corrent filosòfic del s. XVII al qual pertanyen fonamentalment Descartes, Spinoza, Malebranche i Leibniz; tot i que la relació d'aquest darrer autor amb el pensament cartesià és prou ambigua.

Habitualment es tendeix a contraposar a l'empirisme que és un corrent filosòfic fonamentalment britànic de finals s. XVII i XVIII al qual pertanyen Locke, Berkeley i Hume.

El racionalisme es pot definir globalment com la filosofia que defensa l'autosuficiència de la raó com font de coneixement. Segons Hegel, aquesta autosuficiència es pot entendre de dues maneres:

  1. Negativament: És l'afirmació que l'exercici de la raó no pot veure's limitat per cap instància superior (ni per la religió, ni per la tradició, ni per l'autoritat política,... etc.). Significa un trencament radical amb la concepció filosòfica medieval que subordinava la raó a la fe.

  2. Positivament: El racionalisme diu que a la raó –i només a ella– li pertoca jutjar sobre la veritat. La raó és autònoma i autosuficient. Tota veritat ha de ser racional. Només la raó pot donar-se lleis a sí mateixa.

Més concretament, “racionalista” és el filòsof que defensa sis tesis bàsiques:

1.- Confiança en la raó:

És un element bàsic que el racionalisme recull de l'herència cultural del Renaixement. Després d'un període medieval en què la raó es va subordinar a la fe, el Renaixement va defensar l'autonomia de la raó, per sobre de la tradició religiosa. La raó té un caire objectiu, universal i necessari, que la fe i la tradició no tenen. La raó és el fonament també de la ciència i és l'instrument a partir del qual l'home pot dominar el món.

2.- Minusvaloració del coneixement sensible:

Aquesta qüestió enceta la polèmica entre racionalisme i empirisme. Els racionalistes consideren que els sentits ens poden enganyar (donar informació falsa, p. ex. els miratges). La sensibilitat no té el caire universal i necessari de la raó i, per tant, no és una bona guia de l'acció humana.

La polèmica entre Racionalisme i Empirisme arranca del fet que per els empiristes britànics la sensibilitat (experiència sensible) està en la base de la raó mentre que pels racionalistes la raó humana és autosuficient.

3.- L'innatisme:

És l'afirmació segons la qual en la raó humana hi ha idees innates, que neixen i es desenvolupen amb nosaltres. Són universals (les tenim tots els humans – sempre i ja) i són el fonament de qualsevol raonament.

Plató ja havia defensat que en l'ànima hi ha un coneixement innat de les Idees. Descartes segueix la tradició de Plató i Sant Agustí (a través de Sant Anselm) i considera que les idees Innates són evidents per si mateixes.

Les idees innates centrals per a Descartes són:

"Jo penso" = “Jo existeixo”
Idea de Déu
Idea de Món

L'existència d'idees innates un tema polèmic perquè els empiristes les neguen radicalment. Segons l'empirisme no tenim idees innates sinó que la ment és una Tabula rasa [llenç en blanc]. Això vol dir que quan naixem, naixem en blanc, la ment és com un quadre en blanc o una capsa buida que es va omplint a còpia d'experiències. És l'experiència l'únic instrument de coneixement. Mentre les idees innates dels racionalistes són iguals en tothom, l'experiència és particular i subjectiva. Per això hom diu que el racionalisme tendeix al dogmatisme i l'empirisme (sobretot Hume) tendeix a l'escepticisme.

4.- La matemàtica com a model de ciència:

La matemàtica ja havia estat proposada per Plató, com a ciència model, perquè és l'única que té com a guia la demostració i només accepta veritats universals i calculables. Al diàleg Teetet, (190 b-c) Sòcrates diu que ni tan sols en somnis ningú gosaria afirmar que el parell és imparell. La matemàtica té un caire necessari, objectiu, indiscutible. No és ciència de l'opinió sinó del raonament. Descartes recull aquesta tradició. A més, la matemàtica ha estat també el model de ciència de Galileu. Si ell ha pogut explicar el món d'una manera racional, universal i necessària, qualsevol que raoni segons el model matemàtic, també ho podrà fer.

Amb les matemàtiques disposem d'una imatge del món objectiva i que es pot reduir a fórmules que la raó pot comprendre.

Descartes arribarà a dir que les regles del mètode filosòfic han de ser tan clares com les de les matemàtiques i Leibniz afegeix: Vindrà un dia que els homes ja no discutiran més; s'asseuran al voltant d'una taula i diran : "calculem!".

5.- La centralitat del mètode:

Pensar correctament és “pensar ordenadament”. Si ens equivoquem en el raonament és perquè no ho fem amb mètode, és a dir, amb ordre, pas per pas. Etimològicament, la paraula “mètode”, que ve del grec, significa “camí cap a...”. Un mètode és un camí per arribar a la veritat. Els racionalistes diuen que si Galileu i la ciència física han superat el model medieval de la naturalesa és perquè han pensat amb regla, amb mesura, pas a pas, sense confondre desig i realitat. Convé recordar que quan Descartes parla de mètode, no distingeix entre el de les ciències físiques i el de la filosofia, sinó que considera, totes dues formes de coneixement com eines de coneixement igualment vàlides i que han de basar-se en els mateixos principis.

6.- La lluita contra l'escepticisme:

La raó té un caire alhora objectiu (pot superar el dubte) i necessari (no pot ser que no existeixi, sense caure en contradiccions). Per a Descartes, el problema de la filosofia és mostrar la necessitat de la raó contra qualsevol dubte escèptic. Quan l'escèptic dubta de tot fa emprant la raó –i en conseqüència es contradiu. En un món escèptic no hi hauria veritat possible o –alternativament– no hi hauria possibilitat de coneixement racional. En conseqüència no hi hauria ciència, ni saber rigorós. Tots els racionalistes lluiten contra l'escepticisme perquè consideren que en un món escèptic no hi hauria autonomia de la raó.

7.- La racionalitat del món:

Si la raó és l'instrument que té l'home per conèixer el món és perquè el món mateix és racional. El món podria ser un atzar; podria haver-hi un univers sense cap mena de regles, però observem que en la Física hi ha lleis universals i necessàries. Per tant, entre el món i l'home hi ha un element en comú: ambdós són racionals. Tots dos són expressió d'una raó i és per això que l'home pot conèixer objectivament.



Font: www.alcoberro.info