Jean-Paul Sartre


Existencialisme
Sören Kierkegaard
Friedrich Nietzsche
Martin Heidegger
Karl Jaspers

Jean-Paul Sartre (1905-1980), filòsof, dramaturg, novel·lista i periodista polític, és un dels principals representants de l'existencialisme.

 

 

 

Sartre va néixer a París el 21 de juny de 1905; va estudiar a l'Escola Normal Superior d'aqueixa ciutat, a la Universitat de Friburg (Suïssa) i a l'Institut Francès de Berlín (Alemanya). Va ensenyar filosofia a diversos liceus d'ençà de 1929 fins al començament de la II   Guerra Mundial, moment en què es va incorporar a l'exèrcit. Des de 1940 fins a 1941 va ser presoner dels alemanys; després de recuperar la llibertat, va fer classes a Neuilly i més tard a París, i va participar a la resistència francesa. Les autoritats alemanyes, que desconeixien les seves activitats secretes, van permetre la representació de la seva obra de teatre antiautoritària Les mosques (1943) i la publicació del seu treball filosòfic més cèlebre L'ésser i el no-res (1943).

Sartre va deixar l'ensenyament el 1945 i va fundar, amb Simone de Beauvoir entre altres, la revista política i literària Les temps modernes, de la qual va ser editor en cap. Hom el va considerar un socialista independent actiu després de 1947, crític tant amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) com amb els Estats Units en els anys de la Guerra freda. En la majoria dels seus escrits del decenni de 1950 hi ha presents qüestions polítiques, com ara les seves denúncies sobre l'actitud repressora i violenta de l'exèrcit francès a Algèria. Va rebutjar el Premi Nobel de Literatura que hom li va concedir el 1964, i va explicar que si l'acceptava comprometria la seva integritat com a escriptor.

Les obres filosòfiques de Sartre conjuguen la fenomenologia d'Edmund Husserl, la metafísica de Georg Wilhelm Friedrich Hegel i Martin Heidegger, i la teoria social de Karl Marx en una visió única anomenada existencialisme. Aquest enfocament, que relaciona la teoria filosòfica amb la vida, la literatura, la psicologia i l'acció política va suscitar un ampli interès popular que va fer de l'existencialisme un moviment mundial.

 

L'ésser i el no-res

En la seva primera obra filosòfica, L'ésser i el no-res (1943), Sartre concebia els humans com a éssers que creen el seu propi món en rebel·lar-se contra l'autoritat i acceptar la responsabilitat personal de les seves accions, sense el suport ni l'auxili de la societat, la moral tradicional o la fe religiosa. En distingir entre l'existència humana i el món no humà, defensava que l'existència dels homes es caracteritza pel no-res, és a dir, per la capacitat per negar i rebel·lar-se. La seva teoria de la psicoanàlisi existencial afirmava la responsabilitat ineludible de tots els individus en adoptar les seves pròpies decisions i feia del reconeixement d'una absoluta llibertat d'elecció la condició necessària de l'autèntica existència humana.

Les obres de teatre i novel·les de Sartre expressen la seva creença que la llibertat i l'acceptació de la responsabilitat personal són els valors principals de la vida i que els individus han de confiar en els seus poders creatius més que no pas en l'autoritat social o religiosa.

 

Crítica de la raó dialèctica

En la seva darrera obra filosòfica, Critique de la raison dialectique (Crítica de la raó dialèctica, 1960), Sartre va traslladar l'èmfasi posat en la llibertat existencialista i la subjectivitat pel determinisme social marxista. Sartre afirma que la influència de la societat moderna sobre l'individu és tan gran que produeix la serialització, cosa que ell interpreta com a pèrdua d'identitat i que és equiparable a l'alienació marxista. El poder individual i la llibertat sols es poden recobrar mitjançant l'acció revolucionària col·lectiva.

Malgrat la seva crida a l'activitat política des d'òptiques marxistes, Sartre mai no es va afiliar al Partit Comunista Francès, i així va conservar la llibertat per criticar obertament les intervencions militars soviètiques a Hongria (1956) i a Txecoslovàquia (1968). Va morir a París el 15 d'abril de 1980.

 

Altres escrits

Altres texts de Sartre són les novel·les La Nàusea (1938) i la sèrie narrativa inacabada Els camins de la llibertat, que comprenen L'edat de la raó (1945), L'ajornament (1945) i La mort en l'ànima (1949); una biografia del controvertit escriptor francès Jean Genet, Sant Genet, comediant i màrtir (1952); les obres teatrals A porta tancada (1944), La puta respectuosa (1946) i Els segrestadors d'Altona (1959); la seva autobiografia, Les paraules (1964) i una biografia de l'autor francès Gustave Flaubert, L'idiota de la família (3 vols., 1971-1972) entre altres molts títols.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Existencialisme
http://ca.wikipedia.org/wiki/Jean-Paul_Sartre