Sòcrates (Socrate)


Esquema de la Filosofia antiga
Biografia
Escoles socràtiques menors

Dins el si del moviment dels  sofistes apareix una figura que va sotragar profundament aquell ambient, i que és inspiradora i mestra dels més grans filòsofs grecs de l'Edat d'Or: Sòcrates (469-399). Aquest filòsof no va escriure cap obra, ni tampoc no va tenir un cercle permanent on exposés i sistematitzés el seu pensament; ell negava la seva inclusió entre els sofistes “perquè no cobrava per ensenyar”. Sòcrates únicament va parlar; parlà amb els seus amics, amb els conciutadans, lliurement, amb l'espontaneïtat del diàleg. Per això sabem molt poc de manera concloent sobre la seva personalitat. A més a més, els deixebles que ens en parlen —Xenofont i Plató— són, cadascú a causa del seu estil, mals biògrafs. L'un per defecte i l'altre per excés. Xenofont no veu en Sòcrates més que el ciutadà honorable i just —una mena de burgès exemplar—, que va ser condemnat injustament per la ciutat i que acceptar la mort amb insuperable enteresa. Plató, per contra, veu la profunditat de la posició del mestre, però en els Diàlegs, dels quals Sòcrates és protagonista, barreja el seu propi pensament amb el del mestre, sense que resulti fàcil de delimitar què correspon a un i a l'altre.

En parlar dels primers filòsofs vam dir que “el poble grec va descobrir la raó”. Doncs bé, aquesta significació dels grecs s'encarna pròpiament en la figura de Sòcrates. Sòcrates va afirmar la raó com a mitjà adequat per penetrar la realitat. I va haver de defensar aquesta afirmació enfront de dues classes de contradictors. Primerament, contra els sofistes: la raó ben dirigida serveix per donar a llum la realitat, no és una llanterna màgica que forgi visions a caprici sense relació amb allò que és. Després contra els irracionalistes, contra els filisteus de la cultura. Molta gent a Atenes, com a tot arreu, passava per especialista o professional en una matèria sense que una veritable comprensió d'aquesta cimentés aquell conjunt de coneixements. Sabien coses perquè les hi havien ensenyat, però per poc que hom gratés en el seu saber descobriria de seguida que estava muntat en l'aire. En el fonts, tots aquests, a l'igual que els pobles orientals i els bàrbars, sabien d'una manera irracional, basada en la revelació o el mite.

Sòcrates passejava pels carrers d'Atenes i ensopegava, per exemple, amb un militar o amb un retòric. Els feia una pregunta sobre qualsevol qüestió relacionada amb la seva professió. Aquests donaven una resposta més o menys encertada; aleshores Sòcrates els demanava un aclariment sobre els fonaments en què basaven la resposta, demanant-los, simplement, per què? Sovint, els interrogats no resistien dues d'aquestes preguntes i començaven a divagar o a donar respostes buides. No posseïen una veritable ciència perquè no l'havien adquirida mitjançant l'exercici de la raó, sinó per autoritat o per memòria.

Sòcrates arriba a aquesta experiència valent-se del primer aspecte del seu mètode, que s'ha anomenat ironia. Per a la segona experiència es val de la maièutica, nom que prové de l'ofici de la seva mare, que era llevadora; això és, “art de donar a llum”. Sòcrates interroga un esclau —l'home més ignorant—, i mitjançant preguntes graduades que l'obliguen a pensar per ell mateix, fa aflorar la veritat i arriba a resultats molt superiors als que va obtenir amb els homes més cultes.

La ignorància és, doncs, el punt de partida en la nostra recerca de la veritat. “Solament sé que no sé res, però encara supero la generalitat dels homes que tampoc no saben això”. Després, la recerca mateixa s'ha de realitzar amb la pròpia vis intel·lectual de cadascú, amb la raó, que és l'instrument de penetrar en la realitat. El resultat d'aquesta recerca racional és la troballa de la veritat —veritat diàfana, evident, cimentada. Aquesta veritat no és creació de la ment ni de la seva habilitat dialèctica, sinó descobriment (aletheia). Aquesta troballa és una aventura de la ment que, lluny d'admetre ídols falsos i estranys, ha de seguir el seu propi impuls (geni o dimoni —daimon— interior). D'aquí prové el lema que Sòcrates adoptà per al seu pensament, pres del frontispici del temple d'Apol·lo a Delfos: “Coneix-te a tu mateix”.

Ombres més grans encara que les que envolten la seva obra i personalitat cobreixen les causes de la seva mort. Sabem que el tribunal d'Atenes el condemnà a beure un got de cicuta, i que els motius oficials van ser impietat i corrupció del jovent. Màrtir, segons uns, de la claredat interna i de la lluita racional contra el mite; introductor, segons els altres, de formes refinades de sexualitat, el cert és que, amb la seva ironia metòdica, no devia tenir molt propícies les classes cultes ni els valors consagrats socialment. L'acte final de la seva vida en què refusa escapar de la presó —i de la mort— que li oferien els deixebles, i el seu famós “discurs de les Lleis” en què explica aquesta decisió, ens aclareixen alguna cosa sobre el sentit de la seva mort: ell mor en defensa de les Lleis, és a dir, de l'ordre polític i religiós d'Atenes sota l'empara del qual ha viscut i hi van viure els seus pares. Si, fugint, donés públic testimoni de desobediència al Tribunal d'Atenes, es faria mereixedor de la sentència dictada. Lluny d'aparèixer com un rebel o un enemic de les lleis, lliura la seva vida per defensar-les contra els seus veritables enemics: d'una banda, contra aquells qui amb la seva peresa mental les converteixen en rutina i decadència; de l'altra, contra els impius que extingeixen els seus fonaments morals i religiosos (és a dir, els sofistes).

Les seves conegudes paraules haurien pogut servir d'epitafi a Sòcrates: “Déu em va posar sobre la ciutat com al tàvec sobre el cavall, per tal que no s'adormi ni s'abalteixi”.

http://www.cosmovisions.com/Socrate.htm