Tomàs d'Aquino (saint Thomas d'Aquin)


Esquema de la filosofia medieval
Escolasticisme

Tomàs d'Aquino va néixer al castell de Roccassecca, prop d'Aquino,  el 1225, i va morir a Fossanova el 1274. Teòleg i filòsof, és conegut també pels títols de Doctor comú i Doctor angèlic.





L'any 1243, Tomàs va ingressar, contra la voluntat de la seva família, a l'orde de predicadors. Deixeble d'Albert Magne a París i a Colònia (1245-48 i 1248-52), va iniciar després el seu ensenyament a París, que interrompé durant la seva estada a Itàlia (1259-68), al servei de la cúria pontifícia; a partir del 1272 va ensenyar a Nàpols. va morir mentre era en camí per assistir al concili de Lió. Canonitzat el 1323 i proclamat doctor de l'Església el 1567 i patró de les escoles catòliques el 1880, és el representant més característic de l'escolàstica. 

És autor de nombroses obres filosòfiques, exegètiques i teològiques que van des de la lectura de texts bàsics a la controvèrsia pública i a les summes. Entre les primeres cal assenyalar la interpretació literària i conceptual del Llibre de les Sentències de Pere Llombard i les d'Aristòtil, Boeci i el Pseudo-Dionís i, sobretot, els comentaris bíblics. 

D'una investigació més rigorosa i crítica procedeixen les quaestiones, respecte a les quals, a causa de la divergència d'interpretacions i solucions, es va organitzar la quaestio disputata, l'acte universitari per excel·lència. Al marge del seu ensenyament, Tomàs va escriure dues summes, la Summa contra gentiles (1259-64), anàlisi crítica de les filosofies i teologies anteriors, i la Summa theologica (1267-74), el prestigiós abast de la qual es mesura tant per les articulacions de la seva visió cristiana del món i de l'home com per les determinacions particulars dels problemes tractats; és una empresa de conceptualització en la qual tenen lloc les opcions religioses i filosòfiques més personals. 

La significació de Tomàs d'Aquino en la història del pensament occidental és determinada sobretot per la inspiració general d'aquesta empresa teològica, caracteritzada per una confiança activa en la raó i per una referència constant a la natura (hom hi reconeix la impregnació de la cultura grega); d'aquí prové un optimisme sorprenent en comparació de la teologia augustiniana, aleshores dominant, més reservada respecte a les possibilitats de l'home i de la raó, polaritzada per una necessària referència a les ‘‘idees'' divines, no sense perjudici de l'autonomia de les realitats terrestres. 

Segons Tomàs, si la paraula de Déu és enunciada en termes i conceptes humans, és en la lògica d'aquesta humanització que la raó humana, sense irreverència envers el misteri transcendent, posa en joc els seus recursos, en una elaboració activa, conscient i orgànica, fins al punt de constituir, en el sentit aristotèlic de la paraula (no en el sentit modern), una ‘‘ciència'' sobre Déu. Aquesta orientació va provocar una resistència en nombrosos col·legues, resistència que no es pot reduir a una querella de professors.

La filosofia de Tomàs d'Aquino

A l'època de Tomàs d'Aquino, l'Occident redescobreix les obres d'Aristòtil que s'han traduit de l'àrab al llatí. És doncs d'un text llatí, traduït de l'àrab, el qual al mateix temps és una traducció del grec, d'on s'inspira Tomàs.

Tomàs no triarà pas entre el cristianisme que veu en la fe la font principal del coneixement i la raó aristotèlica, sinó que s'estimarà més fer la síntesi de tots dos.

Així, Tomàs, unint coneixement i raó, separa els dos dominis, el de les veritats de la raó i el de les veritats de la fe.

La fe és una adhesió ferma i total a la paraula de Déu. No és una embranzida cega de la sensibilitat, ni sacrifici de l'intel·lecte.

La Raó és un llum natural que prové de Déu: il·lumina l'esperit humà i sosté l'autoritat de la fe.

Fe i Raó són d'acord l'una amb l'altra. La fe aporta veritats inaccessibles a la raó, que aquesta conforta (però que no desmostra pas), explicant-ne el contingut mitjançant l'ensenyament.

A la filosofia d'Aristòtil, Tomàs afegeix la idea d'un Déu creador, la creença en la immortalitat de l'ànima i en la llibertat de l'home. A la distinció forma / matèria, Tomàs afegeix la idea d'existència, l'acte pel qual una realitat és. Si en les diverses substàncies essència i existència es distingeixen, aquestes es confonen en Déu.

La moral de Tomàs d'Aquino és molt propera de la d'Aristòril, especialment la distinció entre la justícia distributiva que tracta de repartir els béns segons les qualitats de cadascun i la justícia commutativa que regula els intercanvis econòmics de manera igualitària. A partir del segle XVI, el tomisme esdevé la doctrina oficial de l'església catòlica. L'escolàstica, és a dir la filosofia i la teologia ensenyades a l'edat mitjana a Europa, serà fortament influenciada pel tomisme des del segle XIII.


http://www.cosmovisions.com/Thomas.htm
http://www.cosmovisions.com/Thomisme.htm
http://www2.nd.edu/Departments//Maritain/etext/staamp0.htm
http://www.thomas-d-aquin.com/
http://fr.wikipedia.org/wiki/Thomas_d'Aquin
http://fr.wikipedia.org/wiki/Thomisme