Citacions de Francesc Pujols
Font: Bladé Desumvila, A.: Fancesc Pujols per ell mateix, ed. Pòrtic. Barcelona, 1967




La veritat
La Mediterrània, element civilitzador
La pèrdua de la fe
La religió al cel, la moral a la terra
La dominació catalana
La raó catalana
Pensaments de Francesc Pujols, caçats al vol



LA VERITAT

[...] Avui, dia 20 de març de 1941, dia equinoccial i d'equilibri planetari, que és quan actua amb més intensitat el procés diastàsic, a primera hora de la tarda, tot passejant pel jardí de Plantes, entre el monument de Rabelais, que recorda l'alegria de la vida, i la tomba de Narcisa, que recorda la tristesa de la mort, he pogut concretar la definició de la Veritat que ballava pel cap dels homes des de fa molts segles i pel meu des de fa més de trenta anys. El platònic sant Agustí va trobar el famós "Verum est quid quod est" —la Veritat és el que és. Els escolàstics aristotèlics van definir-la dient que "Veritas est adequatium intellectus et res" —la Veritat és l'acord entre l'enteniment i les coses—. Totes dues definicions estan molt bé, però jo volia arribar a la definició definitiva i, per a això, em calia conèixer el mecanisme de la Veritat, tal com ja coneixia el de la Bellesa i el del Bé. Com que hi pensava sense parar, aquest matí, treballant al llit, com cada matí, en la cambra dels Set Miralls, comodíssim taller d'idees i on puc aliar, seguint el meu costum, el treball amb el repòs, he repassat la llei de l'escala de la vida per tal de veure com i de quina manera les facultats dels éssers inferiors són desenvolupades pels superiors; aquesta meditació m'ha portat a classificar les bases de les tres potències de l'ànima en forma clara i senzilla: l'ètica és la facultat d'operar per mitjà de les sensacions; l'estètica és la facultat d'operar per mitjà de les sensacions reproduïdes; la dialèctica és la facultat d'operar per mitjà de les imatges transformades o idees. Continuant aquest estudi durant el meu passeig filosòfic d'aquesta tarda al jardí de Plantes, entre les estàtues, les flors i les tombes —el passat, el present i el futur—, la definició de la Veritat se m'ha presentat deductivament i sense forçar la màquina, com un fruit que ens tomba de l'arbre a la butxaca, perquè si l'ètica ens dóna el Bé, que és la separació absoluta, i l'estètica ens dóna la Bellesa, que és la forma que necessita l'organisme separatiu per a assolir la separació, la dialèctica no pot ser altra cosa que la reproducció de la realitat que ens permet de comprendre la veritat de la separació; "ergo", la Veritat és la reproducció de la realitat.

Aquesta definició coincideix (fent-la, però, més concreta, perquè n'explica el mecanisme), amb la cèlebre definició escolàstica i fa veure també que sant Agustí no va definir, pròpiament, la Veritat sinó la realitat que, certament, és el que és, mentre que la Veritat és la reproducció del que és, gràcies a la facultat dialèctica de l'home. Així, després de molts anys d'haver pogut definir el Bé i després d'alguns d'haver definit la Bellesa, he acabat per definir la Veritat. Veritablement es pot dir que l'objecte més alt de la filosofia, és el que costa més de trobar.

 

   LA MEDITERRÀNIA, ELEMENT CIVILITZADOR

Ací, en aquesta terra, en altres temps nostra, a prop de la mar que encara és nostra, he pogut establir noves relacions entre aquesta mar —visible, com una ratlla d'esperança, de l'alt planell del jardí del Peyrou— i la diàstasi universal. D'aquesta mar —vora la qual el vell Egipte va intentar de bastir la primera civilització sistemàtica— va sorgir Grècia que, donant l'art clàssic al món, va satisfer d'una vegada per sempre l'ideal estètic de la Humanitat; d'aquesta mar va néixer Roma, donadora del Dret clàssic amb què va saciar l'ideal ètic dels pobles; d'aquesta mar és filla Catalunya, la terra destinada a fundar el classicisme científic per tal de realitzar l'ideal dialèctic dels homes; d'aquesta mar ha sortit el monoteisme, triomfant arreu del món; d'aquesta mar s'han alçat Alexandre, Anníbal, Cèsar i Napoleó, els quatre genis de la guerra més importants de la Història; d'aquesta mar, en fi, van aixecar el vol Ramon Llull i Ramon Sibiuda, els iniciadors de la tradició filosòfica catalana, que aviat serà universal. Tot això, que forma la part principal del patrimoni de la civilització mediterrània, ha estat possible perquè a les vores d'aqueixa "mar entre terres" s'ha produït la màxima intensitat diastàsica coneguda, en raó dels factors tel·lúrics que influeixen en el procés mitjançant el qual la matèria separa l'esperit d'ella mateixa. Entre aquests factors, derivats de la situació geogràfica, hi ha el clima, que ací és el més benigne del món, sobretot per la seva moderació, tant a l'hivern com a l'estiu, fins al punt que, prop de la nostra mar, les fulles de molts arbres no arriben a caure si no senten l'oreig de la primavera. I és en funció d'aquesta benignitat que, fins ara, únicament la civilització mediterrània ha tingut el privilegi d'arribar al classicisme, és a dir, de produir models eterns en el camp de l'estètica i de l'ètica, mentre es prepara per a donar-los en el camp de la dialèctica, des dels temps en què Ramon Llull —el primer messies de la ciència universal— va venir a Montpeller, on va posar, justament, la primera pedra del classicisme que ens manca, amb la seva obra Ascens i descens de l'enteniment, obra que jo penso coronar, si tinc vida i salut, amb la Pantologia. No deixa de ser significatiu que un altre dels messies científics sorgits de la Mediterrània fou, en el segle passat, el montpellerí Auguste Comte, fundador del sistema positivista, o "religió de la ciència", que és un fruit de la derivació occitana del tronc filosòfic català.

 

   LA PÈRDUA DE LA FE

La veritat no necessita màrtirs, és també essencialment messiànica. Això, però, no m'ha privat mai de ser un home de carn i ossos i, de vegades, amb més carn que ossos. Sensible i sensual fins a l'extrem, a partir de l'edat de catorze anys, em vaig convertir en un monstre de lascívia. La meva fantasia exacerbada em donava tots els mitjans de satisfer la meva sensualitat i els plaers solitaris omplien les meves nits. Aquestes pràctiques delicioses es complicaven amb idees místiques, ja que, a despit [...] de la fe perduda m'havia quedat aquell sentiment que Sant Pau anomena "el temor de Déu", el qual furgava en l'ombra de la meva raó i sostenia una lluita oberta contra els meus instints, de tal manera que, tots els vespres, estirat al llit, abans de lliurar-me a la voluptat, resava. Així, em semblava obtenir una mena d'autorització, o de patent, per a pecar i donar peixet a l'imperatiu categòric, com diria Kant.

 

   LA RELIGIÓ AL CEL, LA MORAL A LA TERRA

Quant a la moral, jo sostenia, i sostinc, que no és tampoc cap conveni, ni tracte, ni mentida, sinó una filla legítima del mateix procés separatiu, que té les seves lleis, les mateixes de la vida, les quals els homes interpreten com poden, d'acord amb llur consciència, en espera del dia en què, gràcies a la ciència, les veuran tan clares com la llum del dia. Poden variar les interpretacions sobre la moral, i varien, en efecte, com demostra la història de les civilitzacions, però el sentiment ètic que ens porta a creure que hi ha coses bones i dolentes, actes de maldat i actes de bondat, és invariable, i no hi ha cap civilització que no el tingui ni cap home normal, per ase que sigui, que no el posseeixi, en la intel·ligència que àdhuc en els salvatges, els primitius, i els infants hi ha rudiments del propi sentiment.

En definitiva, jo volia demostrar [...] que les bases de la religió i de la moral no eren hipotètiques com les de llurs negadors, sinó que s'afincaven en la roca viva de la realitat, tal com l'observació i l'experiència, que és la mare de la ciència, ho palesaven. Jo afirmava també [...] que la religió no solament no és cap farsa, com ha estat dit i repetit, sinó el punt més alt, coronat amb corona d'or, de la veritat, de la mateixa manea que la moral és el fet més anticonvencional que existeix durant la nostra vida, il·luminada gràcies a les seves llums, que són els deures, les virtuts i la justícia. L'única cosa que no es pot fer, quan es coneixen aquests fonaments, és voler convertir la moral en una religió, o al revés. Ensopeguen i tomben en el primer error els qui diuen que l'essència de la religió consisteix a ser moral, o sigui a fer el bé prescindint de l'existència de Déu. En aquest cas la religió deixa de "relligar", fa perdre la creença en l'ànima i l'esperança de la vida futura, de manera que, per dir-ho així, se'n va a l'aigua. L'error invers el cometen els qui afirmen que mentre es cregui en Déu, en l'ànima i en l'altra vida, i es compleixi amb els preceptes de l'Església, ja no cal preocupar-se de res, i si de cas pequen, enganyen la dona, deixen diners al 20 per cent i, en un mot, tiren la capa al toro en qualsevol sentit, després se'n confessen i en paus. Tots dos errors són igualment greus perquè enterboleixen la visió religiosa i la visió moral i d'ací la necessitat, que jo postulava, de no involucrar-les i de destriar-les d'una vegada per sempre a fi de posar-les en el lloc corresponent: la religió al cel, la moral a terra. Així ningú no ens podrà enganyar ni ens donaran mai més gat per llebre. La defensa de la moral és molt convenient perquè ens facilita el procés separatiu que ens porta a l'altra vida, però no hem de perdre de vista que comparada amb la defensa de la religió és una qüestió secundària i, per això, jo vaig acabar la meva conferència amb el crit de: "Senyors: més religió i menys moral", que va fer aixecar dempeus, aplaudint, la sala en ple.

 

   LA DOMINACIÓ CATALANA

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.

I si algú s'estranya que un poble com Catalunya que al costat de les altres nacions no és res ni representa res, perquè no té ni independència política, que és al menys que es pot tnir, i no pesa en el consell dels Estats, amb tot i que les raons catalanes són sempre raons de pes, perquè estan plenes de realitat, sigui una nació que ha d'arribar tan amunt i hagi de dominar el món sense armes, li respondrem que si quan els romans en illo tempore, que deien els llatins, volien dominar la Judea els haguessin dit que vindria dia que els jueus dominarien a ells i a tot Europa i com si això no fos prou a tota Amèrica, que aleshores encara no estava descoberta, estem segurs, com si ho veiéssim, que s'haurien posat a riure i no ho haurien volgut creure encara que els ho haguessin jurat, de manera que el q tres responem catalanització del món, van molt equivocats perquè si diem el que diem ho diem després d'haver regirat el pensament català de dalt a baix i fins al capdavall de tot, tant com l'hagin pogut regirar les rates de biblioteca que claven les dents al cor dels llibres i fan niu entre els fulls i estem convençuts que si l'europeïtzació de Catalunya suposaria la seva desuniversalització, la catalanització d'Europa, que avui és el rovell de l'ou de la civilització, representa la universalització del món i per això creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo fins que el nom de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en les qüestions capitals Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea, que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó i que havia d'acabar a cops de puny i a canonades, com veiem que ha acabat amb la guerra que va començar l'any 14 d'aquest segle, que és una conseqüència lògica de la manca d'una lògica fonamentada en l'estudi natural, prquè si els homes del Nord han estudiat la realitat ha estat sempre portats per l'afany de modificar-la i en ço que fa referència als ideals reals i definitius que toquen de peus a terra els han volgut substituir per ideals irrealitzables que han tingut la pretensió, no solament de tergiversar la realitat, sinó de canviar-la i destruir-la si en la inventiva material que pot modificar aquesta realitat, han fet el que han fet, en la realitat completa no han pogut sortir de les boires i els ha passat com amb les obres del gran poeta dramàtic anglès William Shakespeare, que va deixar les tragèdies que va escriure, embolcallades amb el misteri i barrejades i foses en el món desconegut que ens volta i ens voltarà per sempre, com si les seves tragèdies estiguessin escampades i deixatades en l'ombra de la vida, al revés de les obres dels tràgics grecs, que fent una comparació, que ens vindrà molt bé per a acabar aquest capítol, direm que en comptes de barrejar llurs tragèdies en la gran confusió que ens volta, les van tallar a cops d'escarpra, en ço que en podríem dir la roca viva del misteri, com si fossin escultures, de la mateixa manera que la ciència que es fongui en el tot com una concepció evolucionista o panteista, quedarà marcada i segellada damunt de la realitat com una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals abstractes, per a donar ideals farcits de realitat crua i una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals com els de la civilització del Nord, siguin idealitzacions de la realitat, o més ben dit la realitat omplint les idees, com el que fa botifarres, i així es podrà dir, aquí i a tot arreu, que Catalunya pel fet d'ésser com és un poble sense ideals, perquè d'ideals fora de la realitat no en té, ha dominat totes les civilitzacions conegudes.

Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII.

 

   PENSAMENTS DE FRANCESC PUJOLS CAÇATS AL VOL


Ja ho va dir Plató: si els homes, en comptes de ser, per regla general, pobres i rucs, fossin rics i savis no hi hauria problema.


La superstició —una de les filles més revingudes de la ignorància— porta a creure morals les coses que no ho són i, per tant, a tractar-les moralment, és a dir, a sacrificar-se, o a sacrificar, per elles.


És cert, com ja ha estat dit, que l'home lliure de superstició pot fer el mal amb més facilitat que el supersticiós, però caldria afegir que la força que té aquest darrer per fer el mal és infinitament superior a la de l'altre. El primer, quan fa el mal, generalment, ho sap, mentre que el segon, quan fa el mal, creu fer el bé.


La Humanitat tendeix a la pau, a la higiene i a la ciència. Si no fos així, pitjor per a ella, perquè mentre hi hagi guerra, brutícia i estultícia no haurà acomplit el seu destí, que és la civilització.


Qui no exigeix res a ningú no té per què amagar allò que desitja en el seu fur intern, al revés dels fariseus, que són obligats d'amagar-ho i només ho confessen per una traïció del subconscient, com aquells que diuen: "Jo, si cregués que no hi ha Déu, robaria i mataria", per a significar que els qui no hi creuen són lladres i assassins potencials. No saben que per a molta gent, tant si creu com si no creu, el mal no té cap atractiu. Altrament, no es prodria viure.


Si la mentida no trobés gent disposada a morir i a matar per ella, no subsistiria, al revés de la veritat, la qual posen en perill (si més no, d'enterbolir) els qui moren i maten en nom seu.


Sòcrates ha estat realment l'home més savi del món, tal com va proclamar l'oracle, perquè, tot dient que no sabia res, ensenyava que el primer deure de l'home era de fe la pròpia coneixença, que la causa principal de la maldat humana era la ignorància i que amb la mort no solament no s'hi podia perdre res, sinó que es podia guanyar tot.

 

   LA RAÓ CATALANA

Començarem per dir que la llengua catalana és l'única llengua de les poques que nosaltres coneixem que [...] de parlar i de conversar en diu enraonar, que vol dir enfilar raons com els grans d'un collar i que és el verb que expressa com veritablement el geni català que quan parla no enraona, perquè les paraules catalanes no són com les franceses que fan relliscar el pensament damunt el front com els cabells ni com les italianes que fan cantar les idees, ni com les castellanes que omplen la boca i emborratxen com el vi, sinó que són com els graons d'una escala que serveix per a pujar i baixar la raó, com la famosa escala d'en Sibiuda, i perquè es vegi que aquesta raó típica que ens caracteritza és tan antiga com la nostra història, citarem la profecia que en Pròsper de Bofarull copia en el pròleg de la història dels comtes de Barcelona vindicats, que segons diu és una profecia molt antiga, treta d'una obra coneguda per obra de mossèn Sanct Jordi i de Cavalleria, que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i que entre altres coses que valen la pena d'ésser sabudes pels catalans diu amb paraules textuals, que copiem, que havent estat interrogat un rei got perquè li plaïa més estar a Barcelona que en alguna altra part o lloc, va respondre que perquè aquí s'hi sentia més inclinat a usar de seny, que vol dir fer un bon ús de la raó i que quan li pregunten de què podria provenir aquesta condició respon, amb el llenguatge típic del profeta que fa la profecia, que així devia ésser per especial acte i natura de la terra, segons els seus astròlegs i filosops li havien dit i aconsellat, de manera que aquesta propietat racional del nostre clima, és veu que no solament s'havia observat molts segles enrera, sinó que havia arribat a fer observar degudament de la raó un got, que és tot el que es pot dir, perquè, com hem dit, els gots són els que, cansats i decepcionats de fer funcionar la raó fora de la realitat i veient que no els porta al port de la realitat, fan com hem vist que va fer Duns Scot al segle XIII i Kant al segle XVIII, que tant l'un com l'altre van acabar per negar la raó i declarar que no servia per a res [...].

Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XII.