A l'extrem nord-oest, Benasc

Santa Maria de Benasc, mostra del romànic català 
Acabo de visitar la vall de Benasc i, malgrat la bellesa de la comarca, no em puc treure de sobre un cert desassossec per l'existència evident d'un procés de progressiva despersonalització, lligat en gran part a l'augment del turisme. Un procés que contribueix a diluir i a emmascarar moltes de les característiques genuïnament catalanes d'aquesta vall i que en facilita l'absorció. Aquesta qüestió ja va sortir a la llum a través del llibre LA FRANJA DE LA FRANJA, d'Antoni Babia, que afirma que, llevat del benasquès, les parles pirinenques s'han reduït a un nivell quasi relictual, i que un dels grans objectius de determinats cercles aragonesistes és fagocitar el benasquès per desvincular-lo del català. Una tasca facilitada per la desorientació existent entre molts dels qui treballen pel benasquès, que sovint prefereixen vincular-se a l'aragonès –una llengua merament virtual, amb una ortografia sense cap ni peus– en lloc de buscar altres alternatives. No ens hauria d'estranyar, doncs, que el benasquès hagi estat exclòs de la zona catalanoparlant i afegit arbitràriament a la zona aragonesoparlant per la nova llei de llengües aragonesa. Tot i així, les característiques més genuïnes de la vall continuaran sent d'una profunda i innegable catalanitat, malgrat la situació en un extrem del domini lingüístic i una persistent acció castellanitzadora durant centúries, que es remunta a la mateixa creació del bisbat de Barbastre –és il·lustratiu respecte a això contemplar, a l'interior de l'església de Benasc, les inscripcions en català provinents del segle XVI, situades al mur lateral esquerre, prop de la porta d'entrada–. Per acabar només em resta dir a tots els qui pensin visitar la vall que poden parlar-hi en català sense cap problema –és més, convé que ho facin–: i si, a més, tenen la bona voluntat d'aprendre les quatre diferències del benasquès, respecte al català estàndard, encara millor.

Joaquim Torrent
Barcelona


Article publicat al diari AVUI el dia 2 de setembre de 2001
També fou publicat per la revista EL TEMPS.

La Ribagorça