Proposta de salvació del benasquès

Vista de la vall de BenascEls nous temps són cruels. L'antiga institució familiar pirinenca agonitza. S'imposa la família nuclear, i amb ella la desaparició del contacte directe de tres generacions sota un mateix sostre, que era el caliu de la tradició. La tradició, doncs, ja no es transmet. Això s'agreuja en el cas de les parelles mixtes de benasquesoparlants i castellanoparlants, les quals comporten un monolingüisme familiar castellà. I avui dia, a muntanya, si es fan parelles, la majoria són mixtes... Tot és una cadena. Són nombrosos també els casos de dos pares benasquesoparlants que parlen als seus fills en espanyol per facilitar-los l'educació. Aquests fills comprenen perfectament el català benasquès, però no són capaços d'expressar-s'hi.

Un altre tema: el sector primari, hegemònic adés a la vall de Benasc, avui dia gairebé només és un àlbum de fotos en blanc i negre. A Benasc, per exemple, només hi ha una casa amb vaques. Els grans ramaders benasquesos que firaven a Salàs de Pallars -se suposa que sense canviar de llengua- estan tots enterrats. La reorientació econòmica de la vall tendeix a un monocultiu del turisme i dels sectors que en són subsidiaris. Aquest canvi socioeconòmic implica per força un canvi sociolingüístic. Si la llengua benasquesa no troba el seu lloc en el puixant sector terciari com el tenia -en solitari- en el sector primari, està condemnada a mort. El seu ús està quedant restringit exclusivament a l'àmbit familiar i simbòlic. Descartada la no-oficialitat de l'espanyol, objectiu inabastable fins i tot a Barcelona, la salvació del benasquès passa, com a mínim, per aplicar el bilingüisme espanyol-català benasquès arreu (a la retolació, a les cartes dels restaurants, als hotels, a l'escola, a la premsa i ràdio locals...). Cal que l'espanyol deixi de representar en exclusiva el paper de llengua dels diners, la cultura i la modernitat. I cal que el benasquès deixi d'encarnar l'antigor, la incultura i la pobresa. Tota una utopia actualment, en un moment històric en el qual l'ascens social exigeix com a contraprestació la dimissió lingüística. Per redreçar el català benasquès caldria tenir un model de llengua dignificat, normalitzat, despatuesitzat... I això encara és possible.

Església de Santa Maria la MajorCom salvar, doncs, el benasquès? La manera més ràpida, la injecció de moral i prestigi més efectiva, seria que una pel·lícula en benasquès guanyés l'Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa. Descartat això per improbable, vet aquí un seguit de mesures d'urgència -en cinc anys- que adreço als benasquesos lliures de prejudicis i de pors que vulguin dignificar i salvar la seva llengua, que és la nostra:

1) Donar de baixa el benasquès de la «fabla aragonesa». Tot plegat, no porta ni quinze anys donat d'alta. Això implica també rebutjar l'ortografia de la fabla, que a causa del buscat allunyament de l'etimologia llatina («güen bino de ubas berdes») esdevé grotesca i està mancada de prestigi. L'aragonès és un llit ideal d'agonia, però una pèssima bombolla d'oxigen. Aquesta desvinculació de l'aragonès es fa en una setmana...

2) Una vegada lliure de la rèmora de l'aragonès, el benasquès hauria d'adoptar l'ortografia catalano-occitana. No és cap secret que la llengua de Benasc té més a veure amb la de Tremp o Tarba, que no pas amb la de Barbastre. La chen chobe es rojoveniria molt si passés a ser gent jove. Tindria més futur. Amb l'adopció d'aquesta ortografia, la noble llengua benasquesa es reintegraria a les més prestigiades llengües catalana i occitana, que disposen de càtedres a nombroses universitats del món. No es tracta aquí de ressuscitar velles polèmiques, però el benasquès, amb totes les seves influències gascones, té més de gal·loromànic que no pas d'iberoromànic. L'ortografia catalano-occitana, més gal·loromànica que no pas la de l'aragonès, s'ajusta més a les necessitats del benasquès. L'acceptació d'aquesta ortografia, però, no implica vincular oficialment el benasquès ni amb el català ni amb l'occità. L'objectiu és convertir-lo en una petita llengua autònoma, prenent com a referència l'estatus aranès, que, tot i estar integrat dins de l'occità, manté una existència autònoma a causa de la seva peculiar situació política. L'adopció d'aquesta ortografia es fa en una altra setmana...

3) Un cop assumida la nova ortografia, caldria depurar la llengua dels espanyolismes innecessaris, ço és, d'aquells que tenen o han tingut en un present recent un equivalent benasquès. D'altres caldria benasquesitzar-los. No es pot oblidar que es tracta de convertir una llengua útil per al sector primari en una llengua útil per al sector terciari. I això implica benasquesitzar. El benasquès està actualment en un estatus prefabrià, en un parli i escrigui qui pugui -i com pugui. La vinculació amb la llengua aragonesa no l'ha salvat fins ara de l'anarquia a tots nivells: ortogràfic, morfològic, lèxic, sintàctic... La feblesa de l'aragonès i de la seva difícilment implantable normativa no contribueixen gens a aturar el procés d'empobriment del benasquès. Cal que les autoritats lingüístiques de la vall (Alasets, Guaient, Ferrer) assumeixin com a principal repte la DEPURACIÓ de la seva llengua. No pot ser que un mateix autor en un mateix text escrigui cansaus i cansats, llombrics i llombrigos, reloj i reloche... Quan això passa no estem davant de variacions locals, sinó davant la penetració -sense resistència- de solucions estranyes a la llengua. No es pot obrir més la porta del català benasquès a paraules forasteres que desplacin les autòctones. S'ha d'escriure amb el cor i amb el cap, però també amb una mínima normativa. Aquesta hibridació és, malauradament més pròpia de l'aragonès. El català benasquès ha arribat als temps moderns mínimament compacte, però compacte al cap i a la fi. Una bona tasca depuradora el podria convertir en una llengua mol sonora i bonica, exòtica, i per tant, turística. I el turisme són calés... Aquest criteri depurador va ser el motor del pensament fabrià:

«És indispensable que tinguem una coneixença exacta de tots els castellanismes existents, disposats tothora a eliminar-ne el nombre més gran possible».

Carrer Major de BenascEl mateix s'ha de fer amb el benasquès. ¿I per què castellanismes, i no gasconismes o catalanismes?, podria preguntar algú... Doncs perquè la llengua que a hores d'ara està desnaturalitzant-lo és el castellà. Tota la resta d'aportacions li donen riquesa. Les castellanes no fan més que acostar-lo a la llengua que l'està desplaçant. Recuperar adéu! o aixats! com a salutació de comiat és preferible a mantenir el forasterisme adiós. Depurar, fer una gramàtica i una ortografia unificada per a tots els dialectes locals de la vall. Buscar la solució més genuïna, potser supervivent només a un llogaret i fer-la general per a tots. Si a Sarller es conserva bana en comptes de cuerno, el benasquès oficial ha de potenciar bana i anar arraconant cuerno...

Mentre el benasquès sigui una llengua sense una ortografia unificada i sense un lèxic i una gramàtica fixats, no es podrà implantar a les escoles, ni podrà aspirar als usos oficials. Es continuarà trobant en condicions aclaparadores d'inferioritat en la seva pugna amb la llengua castellana. Caldria una llengua renovada el més allunyada possible de l'espanyol per evitar l'assimilació. Aquest procés de normativització, més llarg, necessitaria d'alguns mesos...

4) Amb una llengua ja dignificada, entrom en el terreny de les reivindicacions, amb el model aranès com a referent. En aquest procés hi hauria diversos passos: el primer, demanar al govern aragonès el reconeixement de l'especificitat del benasquès i la seva condició de llengua diferent de l'aragonès -i si cal, del català. Tot seguit, demanar la modificació de l'Estatut d'Autonomia per reclamar l'estatus de llengua oficial dins d'Aragó, tal com l'aranès el té dins de Catalunya. Aquest procés, polític, por allargar-se ben bé uns 5 anys...

Evidentment, cal ser conscients que ni tan sols una situació a l'aranesa garanteix la supervivència -ni tan sols l'estatus del català! Però almenys dóna alguna possibilitat. Aquesta és la gran diferencia amb l'estatus actual, que no en dóna cap. Ja fa dècades, Manuel Alvar en el seu impecable treball «Problema de lenguas en contacto: la frontera catalana-aragonesa» feia un diagnòstic que, lluny de millorar, s'ha anat agreujant:

«Como lengua de relación extralocal, el castellano cumple con unas condiciones que faltan al ribagorzano. Todas las funciones estatales convergen en prestigio de uno de los sistemas: el castellano es la lengua de la escuela, de la administración, del ejército, de los medios de comunicación... [...] La acción cotidiana en el hogar (periódicos, radio, televisión) y en los contactos sociales socava --y ahora más que antes- la unidad de las hablas locales [jo diria «del català»] en beneficio de la lengua nacional».

El parlar benasquès no por viure només d'un concurs literari a l'any. Té moltes altres necessitats. Si no li són satisfetes pels propis parlants, desapareixerà ben aviat.

Una última cosa. El dia que a Benasc només es parli espanyol, els aragonesistes i els anticatalans, cofois, hauran de tenir una cosa clara: en el futur sempre quedaran catalans que trepitjaran la Vall de Benasc com si fos la seva terra. Catalans que quan facin una ullada a la toponímia del mapa es demanaran, «com és que aquí només es parla espanyol?» La toponímia no menteix. Fins que no la canviïn -ja en tenen pràctica-, hauran de dormir amb un ull obert, vigilant l'est. Quan el benasquès desaparegui, el que haura desaparegut és la manera que tenien a Benasc de parlar català, una variant perifèrica, cada cop més allunyada, però catalana. «Catalán, cuando el benasqués se pierde, algo tuyo se pierde» hauríem pogut dir fa uns anys imitant un espot. Benasc pateix, des de fa mes temps, els mateixos símptomes que ara comença a patir amb força la resta de la llengua catalana: hibridació amb l'espanyol, deserció lingüística, generacions de llengua interrompuda. Aquesta és l'única diferència amb el català, la cronològica. Que ningú no ho dubti. No menyspreem, no ignorem ni mirem per damunt de l'espatlla aquella petita llengua mestissa, perquè és la nostra. Amb ella, a més d'un tros d'ànima, perdrem un esplèndid territori muntanyós. La substitució lingüística que afecta tota la nostra nació és totalment descarada i està ben avançada a Benasc. Que els catalans nacionals ho sàpiguen i actuïn en conseqüència quan hi vagin.



Antoni Babia
La Franja de la Franja
Ed. Empúries
Barcelona, 1997

La Ribagorça