La comarca de la Llitera limita al N amb la Ribagorça, a l’E amb la Noguera al SE i S amb el Segrià i a ponent amb municipis castellanòfons d’Aragó. És constituïda per onze municipis. Tamarit de Llitera és el cap de comarca. Comprèn dues zones ben diferenciades. Al N, l’alta Llitera és accidentada per l’extrem SW del Prepirineu català: serra de la Corrodella (921 m), en relació amb els puigs de Sant Quilis (1 082 m) i el Volterol (855 m). L’eix anticlinal que dibuixen, de base calcària i mesozoica, és reprès paral·lelament per relleus més suaus, formats per gresos oligocènics (el Coscollar, 727 m; el picot de Minquillí; 873; Penya-roia, 703; la la serra del Solà, amb el puig de Sant Salvador, 734 m) i fins pel bombament gipsós de la serra de la Gessa (darrera alineació). La baixa Llitera, ben altrament, és un fragment de la regió fisiogràfica de la Llitera, en forma de triangle invertit, amb la base immediatament al N del canal d’Aragó i Catalunya. Dins la seua uniformitat aparent, es pot destriar la plana horitzontal de peu de muntanya i la superfície d’erosió on s’assenta el canal, que talla els estrats, que cabussen cap al S. El clima es pot definir com a continental, amb mitjanes anuals que oscil·len entre 13° i 14°C i una oscil·lació anual d’uns 20°C. Les precipitacions, de 300 a 400 mm anuals, solen presentar un màxim de primavera a la conca de la Noguera Ribagorçana i de tardor a la conca del Cinca.

La història

A l’època preromana, la Llitera era part del territori dels ilergets. La romanització no hi creà cap nucli urbà. La part S de la comarca era travessada per una ruta important, la via de Lleida a Osca, de la qual es conserven vestigis. La Llitera (que va incloure, fins a la divisió del 1305, totes les terres entre el Segre i el Cinca, al S de les darreres alineacions pre-pirinenques, inclosos els termes de Lleida) va ser inclosa en els límits de la primitiva diòcesi de Lleida, i sota el domini musulmà hi va continuar lligada políticament, igual com la Ribagorça. Amb motiu de la conquesta cristiana, el sector N de la Llitera va ser ocupat, en 1058-63, juntament amb una part de la Ribagorça, pels comtes de Barcelona i d’Urgell. El 1083 el comte Ermengol IV d’Urgell va iniciar  la conquesta de Calassanç, lloc conquerit definitivament pels catalans el 1098.

La Llitera, vinculada políticament i eclesiàsticament a Ribagorça, va ser inclosa en la diòcesi de Lleida arran de la conquesta catalana d’aquesta ciutat, el 1149 i va ser confirmada com a part del Principat de Catalunya, juntament amb Lleida i amb la Ribagorça, al començament del segle XIII. No obstant això, les corts aragoneses van reclamar la Ribagorça i la Llitera el 1300, i el 1305 Jaume II va atribuir a aquell regne una gran part de la Llitera, en establir la frontera entre tots dos estats a la clamor d’Almacelles; també la Ribagorça va ser atribuïda, el 1305, a Aragó; però el 1322, en crear novament el comtat de Ribagorça va sostraure una gran part de les terres annexades el 1305 de l’administració aragonesa, situació que va perdurar, amb més modificacions o menys, fins a la fi del segle XVI.

La part de la Llitera al S del comtat ribagorçà i a l’W de la clamor d’Almacelles va restar, però, des de l’annexió del 1305, sota control aragonès, encara que, de fet, Lleida va continuar exercint-hi la influència econòmica, eclesiàstica i cultural. Només la part més occidental (Estada, Estadella, Fonts, Montsó, l’Almúnia de Sant Joan, Binèfar, Esplucs, Binacet, Albalat de Cinca, Bellver de Cinca, Ossó de Cinca) es va castellanitzar, a partir, probablement, del segle XVII, amb els canvis de població que van ser conseqüència de la guerra dels Segadors. Aquest sector, que actualment no és de llengua catalana, es considera integrat a la comarca aragonesa de la Ribera de Cinca, que té per centre Montsó. A la vall de la Sosa es parla un dialecte de transició, com a les terres més septentrionals de la baixa vall de l’Isàvena.

Durant la Guerra dels Segadors, la Llitera (a l’igual que la resta del Principat de Catalunya) va reconèixer l’autoritat de Lluís XIII de França, comte de Barcelona, però això no va impedir que la vila de Tamarit fos salvatgement destruïda per les tropes franceses (sembla que a causa de l’assassinat d’un cosí del general francès La Mothe) el 1642. Després, la desfeta va ser total i tota la Llitera va ser durament reprimida per les tropes castellanes. El despoblament es va apoderar de la comarca a mitjan segle XVII. Això va comportar conseqüències decisives al sector de Binèfar, repoblat amb gent procedent de l’Alt Aragó, cosa que va produir una ràpida castellanització: Puidemoros (Pueyo de Santa Cruz), Fonts (Fonz), Esplucs (Esplús) i altres llocs van seguir el camí d’aculturació iniciat molt abans per Montsó.

Al començament de la Guerra de Successió es van fixar novament les fronteres del Principat de Catalunya al Cinca, en canvi de pagar a Aragó 200.000 escuts, però la situació va finalitzar amb la desfeta de les armes catalanes. La nova administració borbònica va integrar gairebé tota la Llitera al nou corregiment de Barbastre (tret de Natjà, Sorita, Gavasa, Peralta i Sanui, integrats al corregiment de Benavarri).

La divisió provincial espanyola del 1833 va integrar la Llitera dins la província d’Osca, seguint uns criteris basats en la frontera-desert creada per la Guerra dels Segadors al segle XVII.