El comtat de la Ribagorça

El nucli del comtat de Ribagorça comprenia les conques de l’Éssera i de l’Isàvena i una bona part de la conca de la Noguera Ribagorçana. És probable que el primer comte de Pallars-Ribagorça fos Guillem I de Tolosa (vers el 806). Això no obstant, els primers comtes de Pallars-Ribagorça dels quals es té notícia són Bigó (806-816) i Berenguer I de Tolosa (816-833). Vers el 833 imposà el seu domini polític sobre la regió el comte aragonès Galí II (~833-~848), que seria desposseït per Frèdol I de Tolosa (848-~852). Frèdol fou succeït vers el 852 pel seu germà Ramon I de Tolosa (~852-863) i el fill d’aquest Bernat II de Tolosa (863-~872). La mort violenta del darrer per Bernat III de Tolosa motivà una reacció en terres de Pallars-Ribagorça, on sorgí una dinastia independent amb Ramon II de Pallars-Ribagorça (872-~920), que surt a les Genealogies de Roda com a cap i primer de la sèrie en la família comtal de la regió ribagorçana. A la seva mort,  els seus fills es dividiren l’herència: Isarn I i Llop I obtingueren Pallars, mentre que els altres fills, Unifred I (dit Bernat) i Miró I, s’atribuïren Ribagorça. Unifred I (mort vers el 950), dirigí abans del 916 la conquesta de les terres centrals de Ribagorça envaïdes pels sarraïns de Muhammad al-Tawil el 908. El matrimoni amb Toda, filla del comte aragonès Galí III, facilità l’expansió del domini polític d’Unifred sobre la comarca de Sobrarb. Amb tot, sembla que entre el 943 i el 948, Sobrarb passà al domini de Garcia III de Pamplona. Unifred restaurà i dotà el monestir d’Ovarra i governà conjuntament amb el seu germà Miró I (mort poc després del 954). És probable que ambdós, a la mort de llur germà Ató (~949), bisbe de Pallars-Ribagorça, aconseguissin de crear el bisbat privatiu de Ribagorça (bisbat de Roda). Miró fou casat amb una tal Gemo i tingué un fill, Guillem I (mort poc després del 975), que ja es titulava comte l’any 947. L’oncle de Guillem I, l’esmentat Unifred, tingué tres fills, Ramon, Galí i Ava. Dels tres, Ramon III (mort vers el 960) heretà la dignitat comtal i probablement governà conjuntament amb el seu cosí germà Guillem I. Seguint els passos del seu pare i del seu oncle, Ramon III feu construir i consagrar l’església de Sant Vicenç de Roda (956), que convertí en seu del bisbat ribagorçà, que ocupà aproximadament des del 955 el seu fill Odesind. Del seu matrimoni amb Garsenda de Fesenzac tingué sis fills: Unifred, Arnau, Isarn, Odesind, Ava i Toda. Amb l’excepció d’Odesind, que fou bisbe de Ribagorça, i d’Ava, que es casà amb el comte de Castella Garcia I, els quatre fills restants participaren conjuntament en la successió, sota la direcció de Unifred II (mort vers el 979), que juntament amb els seus germans atorgà un precepte a Alaó (975). Unifred morí sense fills i fou succeït al capdavant del llinatge pel seu germà Arnau I (mort vers el 990), que féu donacions a Lavaix (966 i 988-990). Mort Arnau, els membres restants de la casa de Ribagorça, Garsenda, Isarn i Toda, l’any 990, dotaren el cenobi d’Ovarra amb les viles de Calbera, Castrocit i Morens. El comte Isarn I, darrer descendent masculí legítim del casal ribagorçà, morí lluitant contra els sarraïns probablement a la batalla d’Albesa, pel febrer del 1003. Succeí Isarn al capdavant del comtat la seva germana Toda I, en temps de la qual el cabdill cordovès ‘Abd al-Malik devastà la plana de Ribagorça, prengué la seu de Roda, on feu presoner el bisbe Aimeric, i arribà fins a Rallui i Nocelles (1006). Toda es casà (vers el 1008) amb el comte Sunyer I de Pallars, però aviat restà vídua (1011). Cridà aleshores al govern del comtat el seu nebot Guillem II, fill il·legítim del seu germà Isarn I, que residia a la cort de Castella. Si bé sembla que Guillem II (~1011-17) s’imposà en el comtat amb l’ajuda de tropes castellanes del seu cosí, el comte Sanç I, a la fi morí a mans dels homes de la Vall d’Aran, que refusaven el seu domini (1017). La mort de Guillem II, sense successió directa, fou aprofitada pels sarraïns per infiltrar-se per la regió meridional i central de Ribagorça i cap a Sobrarb, i ocupar les comarques de Roda i de Santa Liestra. Mort Guillem II, els membres més propers del casal ribagorçà eren els fills d’Ava i Garcia I de Castella: l’esmentat comte Sanç I (que morí el mateix any 1017) i Major, muller del comte Ramon IV de Pallars Jussà. Al seu torn Sanç I deixà una filla, també dita Major, casada amb el rei Sanç III de Pamplona. Hi havia, doncs, una neta i una besnéta de Ramon III, Major de Pallars (Major I) i Major de Pamplona (Major II), i ambdues, o, més ben dit, llurs respectius marits, aspiraren a la successió. Fou el rei de Pamplona Sanç III el qui ocupà militarment la part central de Ribagorça, la situada al N del castell de Llaguarres i en foragità els sarraïns (1018). La part nord del comtat, la formada per la vall de Sos i en conjunt per les conques altes de l’Éssera i de l’Isàvena, al N de la serra de Vallabriga i del Turbó, juntament amb tota la conca de la Noguera Ribagorçana, restaren a les mans de Ramon IV de Pallars i de la seva muller Major I. Vers el 1020 Major de Pallars fou repudiada pel seu marit i es retirà al comtat de Ribagorça —a les terres septentrionals—, d’on Ramon IV intentà d’expulsar-la, potser per prendre-li el comtat. Refugiada finalment a la vall de Sos, la comtessa Major I fou desposseïda l’any 1025, en el curs d’una rebel·lió, semblaria que favorable a Sanç III de Pamplona; s’establí aleshores a Castella, on seria abadessa de San Miguel de Pedroso. El 1025 la incorporació de Ribagorça al reialme de Sanç III ja era un fet; només escapava al seu domini la conca de la Noguera Ribagorçana, que restà a les mans de Ramon IV de Pallars Jussà. És probable que aleshores Sanç III confiés el govern de Sobrarb i Ribagorça al seu fill Gonçal. D’aquesta manera, a la mort de Sanç III (1035), restà format, en profit de Gonçal I de Ribagorça, un reialme efímer amb terres de Sobrarb i Ribagorça. Segons que sembla Gonçal regnà fins el 1043 ó 1044; aleshores Sobrarb i Ribagorça foren incorporats, al naixent regne d’Aragó. Continuà vinculat als reis d’Aragó, des de Ramir I, Sanç III, Pere I (que dugué la frontera del comtat fins a Montsó), Alfons I, Ramir II, fins després del matrimoni de Peronella d’Aragó i Ramon Berenguer IV de Barcelona, que passaria a llurs descendents, els sobirans del Casal de Barcelona Alfons I —II de Ribagorça— (1162-96), Pere I —II de Ribagorça— (1196-1213), Jaume I (1213-76), Pere II —III de Ribagorça— (1276-85), Alfons II —III de Ribagorça— (1285-91) i Jaume II (1291-1322).

La formació de la corona catalano-aragonesa, amb els comtats catalans vinculats al Casal de Barcelona, i el regne d’Aragó amb els antics comtats a ell vinculats dinàsticament (Sobrarb i Ribagorça), plantejà el problema dels límits o fronteres entre les dues grans entitats territorials de la corona (el Cinca): Jaume I fixà la frontera al Cinca, incloent, doncs, les terres de l’antic comtat carolingi de Ribagorça, límit que fou mantingut, fins que la cort de Saragossa del 1300 votà un capítol declarant que Ribagorça, Sobrarb i la comarca de la Llitera fins a la clamor d’Almacelles pertanyien al regne d’Aragó. La consegüent protesta dels catalans cristal·litzà a la cort de Barcelona del 1305, on s’aprovà un capítol, contrari al de la cort de Saragossa, que declarava que Catalunya s'estenia de Salses al Cinca. Jaume II no aprovà aquest capítol, però anys després volgué pal·liar els resultats de tal decisió donant Ribagorça, entre Troncet i la Noguera Ribagorçana, amb el títol de comtat i en qualitat de feu honorat, al seu fill l’infant Pere (1322). El comte de Ribagorça hauria de restar vinculat al sobirà de la confederació segons els lligams prevists pels Usatges de Barcelona i els Costums de Catalunya, però hauria d’assistir a les corts d’Aragó. Era una solució incompleta que no satisfeia les reivindicacions dels catalans, els quals continuaren considerant el país fins al Cinca com a català. Titulars del comtat deRibagorça foren Pere IV de Ribagorça (1322-81), Alfons IV de Ribagorça (1381-1412), duc de Gandia i pretendent a la corona en l’interregne de 1410-12, i Alfons V de Ribagorça (1412-24/25), duc de Gandia i també pretendent. Mort sense fills el darrer titular, el comtat revertí a la corona i el comte-rei Alfons el Magnànim el cedí al seu germà, l’infant Joan —Joan I de Ribagorça (1425-58)—, que, en esdevenir rei de Catalunya-Aragó (1458), deixaria el comtat, primer al seu fill, el príncep Ferran de Girona, I de Ribagorça (1458-69), i després al seu altre fill, legitimat, Alfons d’Aragó, duc de Vilafermosa (Alfons VI de Ribagorça, 1469-85).

Els ribagorçans eren feudataris i, bé que en qüestions patrimonials es regien pels costums locals o pels furs d’Aragó, les relacions feudals es regien pels Usatges de Barcelona. El país es governava pel consell general de Ribagorça, format pels procuradors de tots els llocs i les viles, que es reunia anualment a Benavarri, seu del justícia de Ribagorça. Fins el 1571 tot Ribagorça havia depès eclesiàsticament del bisbat de Lleida o de les jurisdiccions exemptes de Sant Victorià d’Assan, de Lavaix i d’Alaó, però en aquella data, tota la vall de l’Éssera, una bona part de la de l’Isàvena i les terres del Cinca al N de Montsó passaren al nou bisbat de Barbastre, fet que accelerà l’aragonització i, després, castellanització del sector oest del país, centrat a Graus. Durant el govern del comte Martí I (1550-81) es produïren contínues revoltes dels ribagorçans, que pretenien de passar a la jurisdicció reial; el 1554 els lletrats de la cort de Felip II de Castella declararen que el feu s’havia extingit, però el tribunal del justícia major d’Aragó defensà els drets del comte. Felip II de Castella volgué restablir l’ordre, però dubtà de reprendre la jurisdicció directa del comtat, cosa que desencadenà una veritable guerra civil entre els partidaris del comte i els partidaris del rei. Finalment, Felip II de Castella optà per obligar a la renúncia del comte Ferran (1591) en canvi d’una compensació econòmica. El 1633, Felip IV de Castella concedí a Graus un segon justícia de Ribagorça, amb jurisdicció separada del de Benavarri.

El 1642, durant la guerra dels Segadors, Benavarri es lliurà a les forces franco-catalanes amb pacte que el comtat s’unís a Catalunya, però aquesta nova unió fou efímera (1642-44). El 1705, al començament de la guerra de Successió, Ribagorça declarà obediència a Carles III al mateix temps que ho feia la resta del Principat, mentre que encara Aragó es trobava de la banda de Felip V. Amb la Nova Planta, Ribagorça esdevingué un corregiment o partit d’Aragó, fins que el 1834 es transformà en partit judicial de Benavarri (desaparegut el 1965 i substituït pels de Barbastre i Boltanya) dins la nova província d’Osca, excepte el sector sud, que fou incorporat als de Tamarit de Llitera i de Barbastre.