OSASUNA- ZARAGOZA 1-1
Segueix la ratxa pamplonesa després de canviar el nom de Sadar pel carlí “Reyno de Navarra”. Així, després de guanyar els nou primers partits a casa, ja en fa tres que els navarresos no són capaços d’endur-se els tres punts. En aquesta ocasió va ser el Zaragoza de Victor el que, tot i la ressaca de la pallissa copera als galàctics, es va poder fer amb un punt d’or després d’un matx molt disputat entre dos equips cridats a dir moltes coses enguany.
ESPAÑOL- RACING 0-2
Després del procés electoral, torna la tranquilitat a la casa perica. Així, el típic partit del Diumenge a les cinc a un desert Lluís Companys contra un rival dels que inviten a quedar-se al sofà fent la siesta, partits que sempre acaben dos a zero a favor dels locals. Extranyament, en aquest cas van ser els visitants els que es van endur els tres punts, però l’ordre dels factors no altera el resultat del producte, que no és un altre que el fet que totes dues aficions no hauran de tornar a patir la visió de l’equip rival més cops aquesta temporada.
CADIZ- SEVILLA 0-4
Contundent victòria del Sevilla a Cadiz, almenys des de cert punt de vista. Un quatre zero és aparentment un resultat contundent, és cert, però… n’estem realment segurs? Si al final del partit surt un aficionat local i, davant els aplaudiments dels seus companys de seient, sosté convençut que es tracta d’un resultat sensacional ple de possibilitats i que suposa un pas en la direcció correcta, podrem estar segurs de que no té raó? O per dir-ho en altres paraules: és més honrat el nét d’un anarquista andalús que va venir a Catalunya als seixanta, o un nacionalista convergent que diu que un 0-4 –nació, drets, poder judicial i finançament- és un resultat de collons?
AT. MADRID- ERREALA 1-0
El “Patético” segueix llençat, i en aquesta ocasió va ser capaç de reafirmar llurs opcions europees amb un poc a res contra una Erreala que es va defensar amb cert ordre però va semblar en tot moment més preoucpada d’aspectes aliens al joc com treves, excarceracions, amnisties, visites a l’audiència nacional, etc.
MALLORCA- GETAFE 1-1
Torna el Mallorca a Son Moix
Contra el Getafe de Schuster
Al final empat a poc,
I vet-ho aquí una rima difícil.
Més que difícil, emperò,
És una rima estúpida
Com estúpids són aquest tipus de partits que no interessen a ningú exceptuant les gents necessitades d’una total manca d’emocions degut a problemes més o menys greus d’inestabilitats emocionals.
VALENCIA- BARÇA 1-0
Disputat partir entre els dos màxims aspirants a la segona posició, un cop la premsa nacional de la nació de Madrid ha consensuat que el “Millor Equip de l’Univers” ha reaccionat i torna a aspirar a tot, començant per una remuntada màgica a
la Copa
contra el potent Zaragoza. Els 90 minuts van servir per veure una errada clau del porter blaugrana Valdés, el nivell exacte de qualitat de la lliga de les estrelles i, pel mateix preu, un recital de faltes d’Albelda i unes gotetes de blaverisme d’aquest no-nacionalista que tant els agrada als nostres estimats veïns de sota de l’Ebre.
ALAVÉS- MÁLAGA 3-2
Partit sense interès a Mendizorroza, on els de Piterman segueixen en ratxa i han abandonat la zona de descens després del canvi d’entrenador. El Málaga, que també ha canviat d’entrenador, segueix a la zona de descens. En el fons, estàvem davand d’un derbi entre equips que comparteixen el color blanc-i-blau, amb tot el que això suposa. És molt demanar que el repeteixin l’any que ve a les dotza del migdia d’un Diumenge?
BETIS- DEPOR 0-1
Interessant matx al Ruiz de Lopera, on sota la no-presència de Ruiz de Lopera els de Serra Ferrer i els de Caparrós van castigar amb extrema duresa els aficionats bètics amb 90 minuts de rigorós centrecampisme. A la primera part alguns seguidors locals van aconseguir mantenir amb certa dignitat el tòpic de la gràcia andalusa amb acudits més o menys dignes, però a mesura que s’acostava el final del partit els gestos d’estupefacció competien amb les mandíbules desencaixades pels badalls. De sobte, al minut 93, un contraatac letal del visitants va fer pujar el poc a res al marcador, deixant els simpàtics seguidors locals amb els ulls vidriosos, el llavis tremolós, la respiració entretallada i, en general, sí amics, les més pures sensacions dels partits del Pou.
CELTA- VILLARREAL 1-0
Recorden aquell Celta que es caracteritzava per un futbol brillant i rondava les posicions europees any rera any mentre el públic arribava al deliri amb la combinació del joc local i el no menys local negoci del trànsit de substàncies psico-actives? Doncs feliçment ha passat a la història –el joc, no el negoci-: poc a res a pilota parada, i a preparar el matx de la setmana que ve.
ATHLETIC- MADRID 0-2
Quarta derrota de “Un Cas Únic al Futbol Mundial” contra el “Millor Equip de l’Univers”, fet que em té especialment content dividit el cor com el tinc entre el suport incondicional als lleons i on odi desaforat als madridistes. Empassant saliva per l’incert futur classificatori dels lleons –seran capaços d’anihilar per sempre més l’argument més aconseguit dels nacionalistes espanyols contra la independència, això és, el “i què fareu, una lliga entre vosaltres?”?-, aquí i ara obro un parell de vies d’investigació per, sense moure un múscul de la cara, sostenir que en realitat els lleons no fan sinó refermar el seu caràcter anti-espanyol a base de consolidar el galàctic Robinho en particular i la nau florentina en general, pero un millor desenvolupament general de la competició. Pablo Garcia, d’altra banda, només va poder actuar amb senyoriu i elegància durant uns vint minuts, que va ser el temps que va trigar Urzaiz a concretar la millor jugada dels locals en tota la nit amb un punxot certer als lligaments del jugador blanc.
