Els escollits: Sergio Ramos
Mirant a Déu, que és español
No fa gaire els ulls de tots els bons espanyols van vessar llàgrimes de les que brollen del cor en anunciar Fennando Yerro l’abandonament de la lluita armada. Els seus colzes, la seva fesomia recorrent i, sobretot, el seu dit renyant àrbitres, companys i rivals van deixar un buit no només al “Millor Equip de l’Univers” i a la Furia, sinó a tot el futbol espanyol. La melangia s’havia apoderat de tots nosaltres quan, al fi, una llum va aparèixer al final del túnel. Sí amics, Sergio Ramos emergia de les categories inferiors del Sevilla, i es feia amb un lloc en la totpoderosa defensa sevillista, on va poder gaudir de les lliçons de mestres com el Doctor Alfaro o Javi Navarro. Els astres van ser favorables, i Sergio Ramos signava pel “Millor Club de l’Univers” exactament una setmana després de declarar a “El País” que volia jugar molts anys al Sevilla, que era l’equip que li havia donat tot, que estava en deute amb l’afició i demés collonades que segurament van provocar més d’un mort en debats de bar protagonitzats per bètics i sevillistes.
Es comença validant els matrimonis d’invertits, i no se sap on s’acaba
Ha passat menys d’un any entre els galàctics, i nosaltres podem dir que li costarà no menys de cinc recuperar la meitat de la projecció que apuntava aprenent l’ofici dels mestres al conjunt sevillista. La seva carrera al “Millor Equip de l’Univers” ha estat fulgurant, fins al punt que la premsa esportiva nacional de la nació de Madrid és unànime amb respecte al seu fitxatge. Aquest fet, sumat a la seva condició de jugador madridista, justifica no només la seva convocatòria pel mundial, sinó la seva titularitat i un compromís ferm de tots els tertulians esportius de, en cas d’accident, culpar sempre Puyol abans que Ramos quan arribin aquelles jugades en defensa inoblidables que la Rojigualda depara a tots els seus seguidors en competicions com el Mundial.
La gran temporada de Sergio Ramos (moment triat a l’atzar)
Ramos va començar la temporada bé, coma, molt bé. Es va autoexpulsar uns quants cops, va fer alguns penals, va tractar d’emular les protestes de Yerro –cosa meritòria amb menys de vint anys, caldrà veure’l quan s’arrossegui amb 32- i, el millor, va esdevenir-se gran protagonista del “kanaprenguin” de Ronaldinho al Bennabéu. Allí Ramos va veure com el brasiler s’acostava com un llampec a la porteria blanca i, en comptes de recular per tancar els espais com faria qualsevol jugador de deu (10) anys acollonit per la previsible esbroncada de l’entrenador, va decidir que ell li podia prendre la pilota al crack blaugrana, que se l’havia avançat uns centímetres. La pilota estava allì i Ramos va enganxar el cul a terra per, tot estirant la cama, tallar el contraatac davant els aplaudiments del Bennabéu i la crítica. Deu centímetres, cinc centímetres, dos centímetres, un centímetre, mig centímentre, quatre milímetres, tres milímetres, dos milímetres, un milímetre, cinc-centes micres, dues-centes micres, cent micres, cinquanta micres, vint micres, deu micres…
Es comença validant els matrimonis d’invertits, i etc.
Potser alguna cosa estava fallant, amics. Amb tants centímetres, numerets, micres i polles en vinagre, el cert és que ja feia estona que, mentre Ramos assaboria amb un somriure als llavis la recuperació de pilota, Ronaldinho havia deixat assegut Helguera, havia marcat, ho havia cel•lebrat, i tots els jugadors es preparaven per seguir el partit prèvia sacada des del centre del camp. Tanmateix, Ramos no es va enfonsar moralment, i això l’honora. Durant uns quants partits va “tirar del carro” marcant gols a pilota aturada, recordant els millors moments d’Helguera. Ens referim, és clar, a quan va començar a fer gols i a anar d’estrelleta, moment en el qual va abandonar l’excel•lent tasca que com a mig-campista havia realitzat al costat del “trípode” Makelele.
Contra l’Arsenal va viure un nou ridícul, en aquesta ocasió contra Henry, però amb gran enteresa Ramos ha seguit mostrant les seves evidents carències defensives, cada cop menys dissimulades per les seves capacitats atlètiques. Per acabar, als seus dinou anyets ha tingut la suficient personalitat com per criticar públicament el comportament dels seus companys d’equip, que segons ell no cel•lebren prou els gols que ell aconsegueix marcar. Qui diu personalitat, és clar, diu qualsevol altre cosa, però és el que té tenir un capità com Raulito, que tampoc es talla el més mínim en mostrar públicament el seu companyerisme senyorial i elegant, això és, la seva opinió que la culpa és dels companys.
Després del Mundial, tocarà molt Fernando Alonso per tapar moltes coses
Per acabar aquest anàlisi de la gran esperança blanca de la defensa de la Furia al Mundial, hem de perdre unes frases en la seva aparença física. Ningú s’imagina el referent Fennando Yerro amb un pot de gomina fent una cosa diferent que menjar-se’l amb l’envoltori inclòs. Per contra, Sergio Ramos presenta un aspecte ben poc recomenable pel que manen els cànons futbolístics. No només per la gomina, o pels seus trajos blancs, o per la seva mitja melena, no. És quelcom més genèric, més característic que una cosa concreta. És per això que jo dic que Sergio el Nena Ramos no només no és el llum al final del túnel del que parlàvem al principi, sinó que és un tren que ve en direcció contrària. Per tant, no podem sinó albergar les més grans esperances en el possible protagonisme de Ramos a la participació de la Furia al Mundial, i orar a Zeus o a Johan perquè romangui molts anys al “Millor Equip de l’Univers” i a l’”equipo de todos”.
3 comments April 1st, 2006