Jornada 31: l’empat del segle
MALLORCA- ESPAÑOL 0-0
Dos equips molt necessitats s’enfrontaven a “Son Mocs”. La trascèndencia dels punts va motivar precaucions tàctiques a dojo, i com no podia ser d’una altra manera la cosa va acabar en empat a res, dos equips que sumen un punt que pot valer el seu pes en or i, com no, el deliri a les grades.
AT. MADRID- CELTA 0-3
El Patético del no menys patètic Pepe Murcia segueix posant en el seu lloc a tots els periodistas esportius nacionals de la nació de Madrid que han passat les últimes setmanes aventurant la classificació europea dels matalassers. Lamentablement, ho fa a costa d’un Celta que ha suscitat especulacions no menys forassenyades i que de ben segur també seran posades en el seu lloc properament. Això sí: els locals van poder cel•lebrar l’accés a l’alcaldia, per empresonament de tots els seus superior, del mític Tomás Reñones. Hi ha moments en que fa pena no ser marbellí. Per contra, no hi ha moments en que no faci pena no ser del Patético.
ERREALA-MÁLAGA 3-0
El preu polític de la treva d’eta comenta a passar factura, amb la pallissa d’una Erreala que segueix en zona de descens a falta d’abonar la preceptiva fiança contra un Málaga que camina, o més aviat s’arrossega, amb pas ferm cap al Pou. El tema del Málaga, desnonat igual que el seu filial al Pou des que la Junta de Andalucía va prendre a l’ajuntament marbellí les competències urbanístiques, esdevé un paradigma del que és el “alimento de los campeones” a la “lliga de les estrelles”. Sí: el totxo.
ZARAGOZA- VILLARREAL 0-1
Els “Germans de la Plana” van triturar el Zaragoza de Víctor Muñoz amb una exhibició de futbol en el bon sentit de la paraula. Poc a res inapelable amb dos únics xuts a porta contra una dotzena dels locals, i tres punts d’or que els acosten a la zona noble. Els aragonesos, per la seva banda, seguiran vibrant els últims set partits amb les emocions que depara el concepte “zona tranquila”.
BETIS- SEVILLA 2-1
El Betis de Serra Ferrer va salvar la temporada passant per sobre d’un afeminat Sevilla. No només es va fer amb els tres punts sinó que, després d’anys de rebre per tots costats i surtir acollonits davant els defensas sevillistes, es van desfogar amb 31 faltes esplèndides, mentre els visitants es van haver de conformar amb 18 paupèrrimes faltes i posar l’altra galta. Mentrestant, les dues aficions s’atonyinaven de valent abans, durant i després del partit, entre elles i amb la policia, en el que és sens duote el més interessant dels derbis sevillans, almenas des que tinc ús de raó.
DEPOR- RACING 2-0
El Depor de Caparrós seguéis acostant-se a Europa, mentre el Racing estreny els lligams amb la zona menys noble de la classificació. Arribats a aquest punt, hem de fer constar dos fets: d’una banda, el Racing és un equip que es distingeix per practicar quelcom similar al futbol, en detriment del centre-campisme pletòric d’esperit d’auto-empatació que es norma a la lliga; de l’altra, no és un equip basc. Aquests dos factors el fan estar molt més a proa del Pou del que pot semblar a primera vista.
El derbi sevillà va tornar a fer honor al tòpic que parla dels andalusos com a gent simpàtica. A la foto, una ampolla de ben segur compartida entre bromes entre ambdues aficions, i que van voler reglar a l’àrbitre.
ALAVÉS- ATHLETIC 0-0
Derbi basc amb dos equips necessitats de punts, empat a res. Sí, l’intractable Athletic de Clemente es va donar un respir en el seu rodet del poc a res, i va cedir graciosament un punt d’or als alabesos. Per disimular, a més, les dues aficions es van estomacar a la graderia, fet que ens fa obrir dues vies d’investigació: a) eren uns extres dissimulant perquè la premsa no s’adonés del que passava al camp; o b) es van barallar per veure qui contribuïa més a la guardiola que ha de treure Otegi d’on no hauria d’estar.
VALENCIA- CADIZ 5-3
El Blavencia de Quique Sánchez Flores va aconseguir tres importants punts contra un Cadiz que cada cop està més assentat en les plaçes de descens, amb una regularitat que pot suposar molts empats la propera temporada. La nota la va donar el tècnic blavencianista, que després de setmanes cel•lebrant èpics empats a res va mostrar la seva contrarietat per haver encaixat tres gols a pilota parada. Les seves queixes van ser subscrites per un sector de l’afició blavencianista, concretament pels que ja s’havien acostumat a a anar al camp per fer la “siesta” davant el nefast futbol que ha caracteritzat enguany els locals.
OSASUNA- GETAFE 0-4
El “Reyno de Navarra” seguéis encadenant una rera l’altra desfetes de l’Osasuna del “Vasco” Aguirre. En aquest cas va ser un Getafe que no es jugava res el que va obtenir una quantitat impresentable de gols que esperem trobin a faltar la propera temporada, quan les coses els vagin més mal dades.
BARÇA- MADRID 1-1
Empat del segle al Camp Nou entre “Més Que Un Club” i el “Millor Equip de l’Univers. Concretament, empat a poc, un empat que deixa satisfets tots dos equips, especialment els culés en veure l’evident satisfacció de l’imprescindible Fernando Martín i les engrescadores cròniques dels periodistas esportius nacionals de la nació de Madrid, apostant pel victimisme i les conspiracions arbitrals tal i com no fa gaire feia l”amic Joan” al Barça.
L’exemple de Yerro, etern
Futbolísticament el partit va respondre a les expectatives, això és: el Barça va passar per sobre del Madrid durant els 90 minuts, i els blancs van acusar la baixa del “Más listo de la Clase” obtenint un resultat favorable gràcies al seu únic jugador capaç de fer alguna cosa a dins del camp –de fet, fora el camp també és el millor, fet que explica força enveges-. Si es va notar en els culés una carència de la voluntad homicida que cal en aquests casos, però tal i com vem dir des d’aquí, a l’hora de conduïr el més important és tenir el cap fred i els peus calents, i no al revés. Això és: un anti-madridista com cal no pot sinó desitjar honradament contribuïr a allargar tant com sigui posible la presència de l’actual Junta, òbviament col•locada per Florentino com Núñez va col•locar l’amic Joan –estil “ara veureu, ni que sigui per comparació, el molt que valia jo”-, i això és el que van fer els culés al Camp Nou, amb una munió de baixes i, el pitjor, les sobrevingudes baixes de Roberto Carlos, que va ser qui amb Guti es va fer càrrec de deixar l’empremta de senyoriu i elegància que caracteritzen els galàctics, i el “muslito” Robinho, a qui els seus companys han deixat de passar la pilota –i és que els que jugavem al cole ja sabem com cal tractar els llepes que es dediquen a fer bicicletas absurdes-.
Pel que fa als locals, cada dia que passa sembla que Larsson és més bò com a revulsiu, i Giuly és més bò per fer jugar els seus companys en un camp més ample i amb menys tendència a l’embús pel centre. Sí, és cert que el francès és capaç de fer cridar de ràbia el més serè dels culés quan es troba sol davant del porter, però quan ell està al camp la resta de l’atac blaugrana té unes opcions que desapareixen quan li toca escalfar banqueta.
Add comment April 3rd, 2006