Notícies: el Sandro escriu un llibre
Sí amics, és cert: el Sandro ha escrit un llibre. I no només això: el llibre ha suscitat no poques crítiques positives dels periodistes esportius barcelonins, així com la totalitat de la Brunete futbolística. El llibre és especialment interessant, sobretot si un té apreci pel Sandro. No sabem si Ramon Llull està de festa tot fent brindis a la seva tomba, però una cosa està clara: jo no. Per aquest motiu, no només enceto aquesta crítica sense haver-me llegit el llibre del Sandro, sinó que a més ho faig amb el compromís irrevocable de no llegir-me’l. És més: preferiria veure deu enfrontaments seguits al Lluís Companys entre l’Espanyol i el Valladolid abans de perdre un minut amb el llibre del Sandro. De fet, aquesta situació recorda al clàssic llibre que et manaven llegir a l’escola, i te les havies d’arreglar per aconseguir la pel•lícula i no perdre uns minuts preciosos de dedicació a la consola de torn.
El primer que crida l’atenció del llibre del Sandro és que en Sandro és una bona persona i, en conseqüència, donarà una part dels beneficis del llibre als paralímpics. Mentre vantar-se públicament de la pràctica de la caritat no sigui delicte a Espanya, ens haurem de conformar amb constatar que poques coses es poden prendre amb menys serietat que les que van adornades amb cohartades humanitàries.
El llibre té dues parts ben diferenciades. En la primera Sandro fa una breu i modesta descripció de la seva trajectòria vital. És un apartat especialment interessat, sobretot si un és la mare del Sandro, o familiar seu. La conclusió d’aquest inici trepidant no pot ser un altre que ens trobem davant una bona persona, coma, una persona excepcional. En Sandro és un superdotat de la gestió, i no només això: com a persona l’adornen unes qualitats morals que superen amb escreix la seva competència en l’àmbit professional.
En la segona part Sandro parla de la seva etapa al Barça. I ho fa sense cap enveja, és clar, i únicament per dir la veritat. De fet, hi ha moments del llibre en que les ànimes sensibles no poden sinó vessar unes llàgrimes davant les malifetes i dolenteries que la malvada junta del Barça, folla de cels per totes les virtuts del Sandro, li inflingeix, snif. Barrejant ingredients com el tomate i la salsa rosa, el Sandro ens fa partíceps de converses privades amb la gran dignitat moral que el caracteritza.
En alguns passatges el lector pot comprovar com al Sandro té escrúpols a l’hora de xerrar converses privades i confidencials amb companys de junta o amb treballadors del club, però el cor de Sandro és pur i no pot brollar d’ell res que no sigui la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. Si se li pot posar un però a aquest deler per la sinceritat, és que jo hagués agraït un xic menys de timidesa a l’hora de parlar dels aproximadament dos mil internacionals que va tenir la selecció del Brasil tot aprofitant la melé d’amistosos que muntava la Nike durant l’època en que el Sandro inundava de bondat el vestuari de la Canarinha. El de la 13, que és una mala persona sense cap dubte a més d’un desconfiat, deu estar segur que aquesta mania de buscar nous jugadors per acabar presentant-se al mundial asiàtic amb una alineació calcada del de França té alguna cosa a veure amb l’entranyable món dels agents de futbolistes brasilers i els traspassos a clubs europeus segons la doctrina Parera –sí, allò de “Chusín, el precio lo pongo yo”-. Jo penso diferent del de la 13 i estic segur que el seleccionador ho feia per provar noves variants i tot això, però hagués agraït que a l’enfeinat Sandro no se li hagués oblidat comentar aquesta petita part del seu periple brasiler.
La presentació del llibre no ha decebut ningú. El Sandro s’ha mostrat com el que és, un home íntegre i valent amb ganes de dir al pa pa i al vi vi. Ha denunciat que a) Laporta és l’advocat de Cruyff; b) Cruyff mana al Barça, c) Echevarría mana al Barça; i d) Txiki no té coneixements de direcció esportiva. Quina barbaritat! Al pobre Sandro el van enganyar com un passarell, pobret. Mira que deixar-se convèncer per entrar en una candidatura que havia presentat Txiki –que havia dit, com Laporta, que demanaria consell sobre tot a Cruyff: per això nosaltres vem titolar “L’advocat de Cruyff, president del Barça” la crònica de la jornada electoral- como a director esportiu (i això, sense parlar de les comparacions entre els curriculums esportius de Txiki al Barça i del Sandro al Sant Andreu) sense assabentar-se de que estava posant els calés de la candidatura la família política del candidat… La ingenuïtat del Sandro és tan i tan gran, snif…
El Sandro també va tenir l’ocurrència de fer gala del seu humor, del seu bon humor. Així, va posar en dubte que Cruyff es llegeixi el seu magnífic llibre tot titllant l’holandès de garrepa, a més d’afegir que seria incapaç de fer-ho a no ser que li regalessin en castellà. Sí amics, és cert que Cruyff és una persona amb afició pels diners. En aquest pla no es pot comparar amb algú que es caracteritza per llur generositat com el Sandro. De fet, haver treballat per una empresa que ha fet pels nens de tot el planeta tant com ha fet la Nike està a l’abast moral de poques persones. Una minoria selecta d’entre aquestes es permetria anar donant lliçons de desinterès, i per sort dins d’aquesta selecta elit s’hi troba el Sandro.
D’altra banda, jo no sé si el Cruyff hauria d’aprendre o no català. Segurament ara no és el moment de desenvolupar cap tesis sobre el caràcter manifestament contraproduent d’identificar la catalanitat amb la llengua –ve a ser com si els americans haguessin hagut de renunciar a l’anglès per tal d’aconseguir llur independència-, qualcom empobridor es miri des d’on es miri i que no és més que la culminació teòrica del regionalisme pujolista. Sí sé que cap dels seus llibres ha estat mai elogiat al Libertad Digital del Losantos. Sé també que l’adhesió unànime de tots i cadascun dels periodistes esportius que constituïren l’Assemblea de Majares que li feia la pilota a Núñez i Gaspart no és cap casualitat. Però per anar acabant, això no és el més important. Amb l’equip a punt d’alçar la segona lliga i a semi-finals de la Champions, torna a estar clara una cosa: en matèria de futbol, Cruyff és Déu. En conseqüència, tot el que li porti la contrària no només és un analfabet funcional sinó que, a més, mereix ser cremat en una pira ben bona. Sobretot, si es tracta d’un confès amic de Florentino Pérez, de qui en altres èpoques el Sandro deia tot cofoi que havia après molt en la gestió. De fet, el Sandro va tenir la originalitat de dir al programa de la Terribas que no, que els que estem feliços com una cirera amb la conversió de la Galàxia blanca en un forat negre no tenim raó, i que el Florentino ho havia fet bé. Què es segueix d’això?
Kanaprengui!
4 comments April 22nd, 2006