Els Escollits: el Ñiño Torres
A falta de realitats i fets per alimentar la il·lusió dels seus incondicionals, la Furia és un equip inigualable en el camp de la metafísica. La inacabable successió de caigudes en quarts i eliminacions en lliguetes prèvies han proporcionat a la selecció de tots ocasions per a la reflexió, el debat i, en definitiva, per al desenvolupament de la Idea en el sentit hegelià de la paraula. Si d’una cosa podem estar segurs és que si existís un Campionat del Món de les Idees, la Furia el dominaria amb mà de ferro. Un exemple palmari del que estem explicant és l’etern retorn de certs ideals futbolístics, que cada generació prenen un nou nom i ràpidament són convocats pel seleccionador de torn per acomplir el seu destí i fer acomplir al mateix temps el de todaespaña. Si en la nostra anterior entrega de “Els escollits” senyalàvem el retorn de la Idea “Fernando Hierro” com a encarnació del binomi caspa-força bruta, avui ens enfrontem amb La Idea subjacent a totes les Fúries que s’han arrossegat durant més de mig segle de competicions internacionals pels més exòtics camps del món: les promeses, les expectatives, l’avui no però demà qui sap, en definitiva: el fracàs, la decepció i l’èpica que inevitablement se’n deriva.
Imatge nietzschiana
En el cas de la Idea “Fernando Hierro” la decrepitud i desaparició futbolística del mestre ha estat contemporània a l’emergència del deixeble, però en un símptoma inequívoc de la fortalesa del futbol de la Lliga de les Estrelles, en el cas que ens ocupa no ha calgut perdre una generació per veure el relleu, perquè futur i futur remot de la Fúria conviuen actualment a la davantera de la selecció de tots. Mentre Raul González Blanco -“el que tira del carro”, “el más llisto de la clase”, “el que siempre aparece (hoy no)”- encara rendeix a un gran nivell, el nostre home d’avui (però sobretot de demà), Fernando Torres, ja mostra grans aptituds per heretar el ceptre i convertir-se en Fernando “el que tira del carro porque siempre aparece” II, futur campeador de Mundials i Eurocopes, invicte fins que la realitat ho refuti (a vegades amb certa vehemència).
En el que és sens dubte un refinament metafísic, Fernando Torres no es conforma en concentrar a les seves botes l’essència de l’equip nacional sinó que també és la icona del club més “furiós” del futbol espanyol: el Patético de Madrid. El club que cada setembre aspira a tot (i és que ¿por qué no soñar?) i que al més de Juny està empantanegat regirant-se en el res insondable de “la zona tranquila”, quan no es troba inmiscuit en un èpic final de temporada per evitar el fantasma del descens.
Amb les credencials que hem anat apuntant (i els seus números, consultables a tants llocs), no és estrany que la premsa esportiva plurinacional s’inventi reculli amb insistència els rumors que cada estiu el col·loquen en algun club a l’altura de les seves possibilitats, tals com el Barça o el Chelsea. Incomprensiblement, a cada temporada que comença el Ñiño continua fidel al seu equip de tota la vida. Però és que amics, els diners no poden comprar la felicitat de militar al club dels teus amors. Tot i això alguns malpensats tindran la poca vergonya d’afirmar que el xaval s’ha ofert per activa i per passiva a qualsevol que el vulgui treure del Pateti, però estaran fent sens dubte una interpretació maliciosa i malintencionades de les paraules d’un innocent infant, que no desitja altra cosa que continuar honrant la samarreta de l’Atleti.
A Rival Petit no ens amaguem a l’hora de llançar-nos a fer previsions arriscades. No ho hem fet mai i no començarem ara, i amb la certesa que la successió d’esdeveniments anirà tal i com ara diem, els nostres pronòstics pel Mundial i més enllà: el Ñiño podrà per fi mostrar a Alemanya el futbol excepcional que guarda a les seves botes i tindrà una actuació destacada en la gran actuació de la Furia -que finalment trencarà amb el seu malefici- fent un nombre de gols tendent a infinit. Lògicament rebrà incomptables ofertes dels grans d’Europa, que ell òbviament refusarà en primera instància per amor al seu club, tot i que gent assenyada del seu entorn el farà entrar en raó. A contracor acceptarà i en una emotiva roda de premsa anunciarà entre llàgrimes la seva marxa al Chelsea. En la seva primera temporada en un club a l’altura de les seves possibilitats, sovintejaran les comparacions dels entesos amb Van Basten i rebrà multitud de reconeixements a títol individual, així com rotunds èxits a nivell col·lectiu.
Aquestes són les previsions de futur que Rival Petit proposa i desitja per a la nova joia del futbol espanyol, aquesta inesgotable pedrera de brillants promeses, sempitern heroi col·lectiu d’esplendoroses victòries futures.
Add comment April 25th, 2006