Semifinals (tornada): París bé val un empat
VILLARREAL-ARSENAL 0-0
El pols ens tremola, estimats lectors, en afrontar aquesta crònica de semifinals de la Competició de totes les Competicions. Però fem un esforç i centrem-nos, comencem pel principi d’aquesta tragèdia en dos actes: èxtasi, martiri i mort dels “Germans de la Pampa”. Després del portentós ridícul de Highbury Park, miraculosament salvat per un rejust 1-0, el Villarreal es presentava al partit de tornada inflat pel suport de la seva afició i per la setmaneta d’èpica i estadística sobre remuntades a la premsa esportiva plurinacional espanyola. El partit, elèctric i vibrant com una rentadora dels anys 60 i d’una brillantor tècnica comparable, semblava decantar-se pels de la Pampa. Un Arsenal impotent tirava d’un vulgar Cex Fábregas, que quan no li prenien la cartera els defenses o mitjos del Villarreal, servia pilotes estèrils a un desorientat Henry. A l’altre camp les coses anaven lleugerament millor, però la defensa de l’Arsenal aguantava amb certa consistència les envestides dels díscols sud-catalans, amb un Forlán fent números per substituir l’any vinent a Ezquerro a la banqueta del Barça. Passaven els minuts i la tensió es transformava en dramatisme, fins que, el minut 88 de partit, es desencadena definitivament la tragèdia: Clichy atropella dins l’ària a Jose Mari i l’àrbitre no dubta, assenyala el punt de penal. El deliri a les cabines de retransmissió. Súpliques, amenaces i oracions a l’Altíssim surten indistintament dels llavis de tots els periodistes esportius mentre Juan Román Riquelme pren la pilota i la besa. Els primers plans són dramàtics, la sempiterna cara d’orfe abandonat i famolenc de Riquelme s’accentua en aquests moments de clímax tràgic. S’allunya un món de la pilota i comença a córrer. Sense massa convicció, s’atansa a la pilota i finalment xuta, xuta com una nena. Lehmann endevina la trajectòria i atura el penal. A la llotja Fernando Roig cau de genolls i plora amargament, Jaume Camps se’l mira ple de compassió i li acaricia amorosament el cap. És l’epíleg tràgic d’un conte absurd: el Villarreal, a semifinals de la Champions. Ara arriba el moment còmic, la tornada a la realitat de la Lliga de les Estrelles on, per cert, és desè a quatre punts de la Uefa. Trafalgar reloaded, un altre motiu per desencadenar un atac nuclear sobre Gibraltar.
A veure si cola un altre cop
BARÇA-MILAN 0-0
Malgrat els esforços de la seva llastimosa massa social, “Més que un Club” ha deixat de ser un equip perdedor i acomplexat, per obra i gràcia sobretot d’un paio amb rastes que als 80 i 90 lluïa un dels últims bigotis que han trepitjat un camp de futbol, fet aquest, dit sigui de pas, que no fa més que engrandir la meva admiració personal cap a ell. Feta aquesta necessària consideració prèvia, anem pel segon acte d’aquesta gran tragèdia futbolística: agonía, èxtasi i ascensió als cels del Futbol Club Barcelona.
Mentre a Madrid, un espanyolíssim alçaçament dels membres de la junta del “Millor Equip de l’Univers” clavava la punyalada definitiva a l’agrari i em temo que insubstituïble Fernando Martín, el Barcelona saltava al Camp Nou al so de l’himne de la Champions disposat a regalar als seus afeccionats 90 minuts de glòria europea. La primera part, va ser una contundent marxa militar per part dels blaugrana que va fer que la majoria de nosaltres ens aixequéssim al bar per exigir, puny amenaçant, un 4-0 i la restitució de l’honor perdut en els dies del tardo-cruyffisme, record lacerant entre altres coses per la presència provocadora d’un veterà d’Atenes com Costacurta. Iniesta se sortia al mig del camp, robant com un regidor d’urbanisme la Costa del Sol, per sortir disparat endavant o recargolar-se davant d’un defensa, aixecar el cap i servir un pilota gold edition al davanter de torn. Tot inútil, el gran joc dels nostres no va tenir recompensa i a la mitja part el marcador reflexava un agònic empat a res. La segona part -ai la segona part!- va ser més puta. Un Barça desconegut regalava la pilota i intentava jugar al contraatac. Per primer cop l’equip contrari disposava de més possessió de pilota que el Barça, tot i que tampoc sabia massa què fer-ne. La veritat és que el Milan és avui dia un club d’àvies que recorda vagament al Madrid crepuscular de la Novena: no juga a res, però te la clava en el temps de dir “arribaspaña”. I així va ser, en efecte: Shevchenko s’aixeca dins l’ària i envia la pilota al fons de la xarxa mentre Puyol, que s’ha desplomat tot solet, s’ho mira des del terra. L’àrbitre, un bon amic, decideix que allò és falta en atac o fora de joc o alguna cosa il·legal i l’anul·la amb la connivència dels malèvols realitzadors, que no passen ni una sola repetició decent de la jugada. Els minuts finals són intensíssims, amb un Milan monopolitzant la pilota i estabellant-se un cop i un altre contra una defensaStalingrad style (curiós el repartiment de rols havent-hi el Barça i un equip italià sobre el camp, no?). I finalment el xiulet final, l’eufòria i la Marsellesa sonant a tot drap dins les orelles de centenars de milers de culés. A parís se sabrà si el de les rastes ha extirpat definitivament els complexes del club i no recupera la vella tradició de perdre finals de Copa d’Uropa contra equips de merda o, com és el cas, de segona fila.
5 comments April 27th, 2006