Posts filed under 'Champions 05-06'
Liverpool - Porto 4-1
Benítez té un do per tocar els collons als dirigents dels clubs que entrena. Primer els convenç per gastar 36 milions en el Ñiño Torres perquè, doctrina Saviola, faci un hat trick a un equip de la First Division en els 128ens de Copa, després els acusa de ser els culpables de la crisi de resultats perquè son uns agarrats i no gasten en fitxatges, i quan els altres li diuen que oju que se’l ventilen, es posa a guanyar partits per la pura alegria de sentir la KOP corejar “In Rafa We Trust”. Ah, i el Ñiño marca dos gols. A tocar-se els collons amb el barret a la mà.
Besiktas - Marsella 2-1
Clàssic partit de lligueta de Champions entre un equip turc que no se sap exactament perquè juga un competició europea, que com el seu nom indica hauria d’estar reservada a equips europeus, i el clàssic equip francès format per una tona de negritud colonial vagament civilitzada. Els otomans s’adjudiquen la victòria al minut 89 aprofitant la pèrdua de concentració dels jugadors de l’Olimpique, probablement concentrats ja en la crema de cotxes de la nit següent a la banlieu.
Rosenborg – Chelsea 0-4
El Charly Rexach/López Caro del Chelsea, Avram Grant, posa de manifest el talent especial que cal per fer guanyar partits a un equipàs com el Chelsea. Mourinho, mentrestant, continua practicant al lavabo de casa seva en vistes al seu esperat retorn a les sales de premsa.
Valencia – Shalke 04 0-0
El Blavència es despedeix de la Champions. L’única nota positiva és que possiblement aconsegueixi evitar també haver de jugar la UEFA contra l’Slavia de Transilvania de torn. Malgrat tot, s’acaba el temps de Bigotito Soler, que després d’haver sacrificat el nebot de la Lola Flores a l’altar de Mestalla, ja no li queda ni el recurs de plorar pels arbitratges.
Lazio – Olymipiakos 1-2
Partit d’alta tensió que es salda amb un sorprenent empat a res pel que fa a morts a les rodalies de l’estadi i en un 1-2 en favor dels grecs al camp. L’única cosa a ressaltar del partit va ser l’actuació d’un aficionat grec que, després de caure al fossat de l’Olímpic dos cops, va acabar emportant-se a casa un merescudíssim traumatisme cranio-encefàlic. Aquest resultat acosta a l’Olympiakos al somni de pillar la pasta de la classificació i comprar alguna toia rebotada de la Lliga de les Estrelles al mercat d’hivern, mentre que la Lazio es jugarà totes les seves opcions en l’última jornada al Bernabéu on, vista l’excel·lent relació entre aficions, ni tan sols ens queda l’esperança de veure morts al Fondo Sur.
Werder Bremen – Madrid 3-2
El Millor Equip de l’Univers, i en particular la seva defensa, liderada per Pepe, es declara en vaga en senyal de protesta per l’enèsima injustícia comesa per France Football, que continua a negant-se a concedir a Raúl González Blanco la merescudíssima pilota d’or, per més inri, en favor d’un brasilenyo que diu que de gran vol ser pastor evangèlic. Dir que el millor dels blancs va ser Robinho - que tot i la seva nul·litat futbolística almenys encarna, sobretot quan surt de festa, uns valors fèrriament brasileiros - hauria de ser suficient per fer-se una idea del sainet que va tenir lloc ahir a Bremen.
Benfica - Milan 1-1
El Milan continua amb la seva dinàmica del mínim esforç i, amb un altre gol de falta de Pirlo i un partit llastimós, s’assegura el puntet que li garanteix la classificació. Il Cavaliere, mentrestant, acaba de fundar un partit nou, el Partit de la Llibertat del Poble d’Itàlia o alguna cosa per l’estil. O sigui que si al final Prodi cau i hi ha eleccions a la primavera, no es pot descartar una campanya de fitxatges nadalenca realment pirotècnica. Bé pel Ronaldinho i pel Barça.
Celtic – Shaktar 2-1
Partit de merda entre dos aspirants a caure a vuitens i pel qual no tinc la més mínima intenció de llegir-me la crònica, perquè de totes maneres ningú es creuria que m’he empassat un partit com aquest.
Stuttgart–Rangers 3-2
Ja sense possibilitats de qualificar-se per vuitens, el campió alemany aconsegueix tres punts que l’exposen inútilment al perill d’haver de jugar la UEFA, tot i que en aquesta lligueta ha demostrat àmpliament tenir un nivell més que adequat per afrontar aquesta competició.
Olympique de Lió – Barça 2-2
Partit bastant prescindible però que en qualsevol cas garanteix al Barça el primat del seu grup. El més destacat, per lamentable, l’actuació de Gudjohnsen o com collons s’escrigui. Si es volia castigar Ronaldinho per les seves parrandes nocturnes, hagués estat més productiu alinear un munt de totxos, que potser haguessin tornat alguna paret en condicions.
Dinamo Kiev – Roma 1-4
El Dinamo de Kiev continua la seva gloriosa marxa per la Champions com volent donar la raó a Platini en la seva croada per omplir la competició d’equips del Pacte de Varsòvia. Se’n van a casa, però almenys han fet una cura de salut viatjant durant alguns mesos per zones nuclearment descontaminades. No es poden queixar.
Manchester United – Sporting de Lisoa 2-1
Cristiano Ronaldo torna a portar el deliri a Youtube amb una d’aquelles tonteries que sol fer durant els partits i que tant agraden als retardats mentals, i un gol de falta celebrat fent l’anormal. El Manchester ja està classificat com a primer de grup i no sé què més dir perquè porto dues hores escrivint sobre partits que no he vist i ja començo a tenir-ne els collons plens.
CSKA de Moscú – PSV 0-1
Poc a res pels holandesos en un partit vibrant sobretot a causa de les convulsions del públic, no sé sap si pels 10 graus sota zero o pel fàstic de contemplar un espectacle del gènere.
Inter – Fenerbahçe 3-0
Bon partit dels interistes que els assegura el primer lloc del grup, en el que va ser un matx decebedorament net tenint en compte que, més que turcs contra italians, la cosa es disputava entre els 5 argentins de l’Inter i els 6 brasilers del Fenerbahçe entrenats per Zico. El fair play que va presidir el partit va arribar al clímax quan l’enyorat Roberto Carlos, amb la mobilitat d’un jugador de futbolín, es va assentar al costat d’Ibrahimovic, perquè aquest, a tres metres de la porta, es prengués tot el temps necessari per enviar la pilota a l’escaire. Els italians s’acosten al somni de ser eliminats a vuitens pel més lamentable dels segons classificats de la fase de lligueta.
Sevilla – Arsenal 3-1
El Mehó Equipo der Mundo, aquest cop sense l’elegant “camicia nera” amb rojigualda incrustada de la segona equipació, posa els collons sobre la taula i supera àmpliament l’Arsenal, el que li permetrà liderar la classificació IFFHS almenys pels pròxims trenta anys.
Steaua de Bucarest - Slavia Praga 1-1
Empat a poc en un partit vibrant que, si s’hagués jugat fa 30 anys, bé hagués pogut valer la Copa d’Acer del Pacte de Varsòvia, però que, jugat avui dia fa enyorar els temps en que el Pare Stalin omplia trens de mercaderies amb enemics del proletariat per enviar-los a Siberia. Altres dos equips de l’est cap a casa i el deliri a la seu de la UEFA, concretament al despatx de Platini.
November 29th, 2007
Inter-Bayern 0-2
Amb només tres mesos de retard i incomplint més promeses que Felipe Gonzàlez en les eleccions de 1982 retorno a vosaltres en les albors de la renaixença madridista que, en aquest cas, coincideix amb el « más difícil todavía » de la decadència interista, un dels filials europeus del Millor Equip de l’Univers (l’estimat Figo, il bello Cambiasso, el Muro Samuel, sense comptar amb els madridistes de cor Adriano, Vieira i Ibrahimovic) i principal hereu ideològic del Florentinisme: pasta abundant, fitxtges propis d’un ludòpata i vistós ridícul esportiu. I tota aquesta glòria quan encara falta per esbrinar les interioritats de l’scudetto dels honestos que li han concedit aquest estiu als despatxos i que molt honestament va aconseguir punxant els telèfons de mitja itàlia a través de la ONG Telecom i posant senyors amb barret de feltre a vigilar l’altra mitja. Bé, bé i bé. El Bayern, per la seva banda, s’afanya a sumar tots els punts possibles a a pocs dies de l’inici de l’Oktoberfest.
Liverpool-Galatasaray 3-2
Benítez sotmet el Galatasaray com volent deixant clar a El Mundo que ell no colabora amb Al-Qaeda i que es poden estalviar de regirar-li les escombraries de casa, tot i que la veritat és que poques coses al món hi ha més sospitoses que un partit de Benítez amb cinc (5) gols. La sorpresa de la jornada sens dubte el fet que Crouch no es trenqués en set després de fer una cosa que si la veu Moratti als resums de la tele, el fitxa a Nadal.
Spartak de Moscú – Sporting de Lisboa 1-1
Un dels partits més interessants de la jornada pels amants de les curiositats fonètiques i és que s’enfrontàven dos equips el nom dels quals comença per SP i que representen –creiem- dues capitals d’un pais. Bé, de dos països en realitat. I no ens extenem més perquè probablement els nostres lectors ja coneixen tots els particulars d’aquest Partit de Futbol, així, en majúscula i dos collons.
Girondins de Burdeus-PSV 0-1
El nou equip de Patrick Kluivert doblega el totpoderos Girondins de Burdeus i espatlla el seu immaculat expedient golejador d’aquesta Champions amb un gol innecesari que no sé qui va marcar però em jugaria el colossal colló esquerre del Popota que no va ser Kluivert. Cadascú a la seva olla: el Girondins cap a casa ben aviat i el PSV a fer el que solen fer els holandesos en competicions internacionals com reivindicant l’espanyolitat de Flandes : a vuitens i a casa.
Shakhtar Donetsk – Olimpiakos 2-2
Un altre duel entre equips de merda provinents de països de merda que acaba en un empat de merda com volent dir els dos equips a cor amb les seves respectives aficions de merda « joder, si som uns equip de merda perquè la UEFA ens deixa participar a la Champions? ». I no els falta raó, amics lectors, no els falta raó, però jo els contestaria exhibint el més beatífic dels somriures que millor ells que no pas l’Osasuna, que per no saber no se sap ni de quin país prové.
Valencia- Roma 2-1
Jo no vaig veure el partit, clar, però pel que es veu, tot i jugar amb deu durant 85 minuts (Morientes va ser titular i ningú es va dignar a treure’l d’allá al mig fins al 40 de la segona part) el València va fer un partit lleugerament menys fastigós que de costum, deixant-se imbuir per l’esperit del Cid i venjant Españaentera pel remaleit Mundial que amb tan males arts ens van robar els Italians. A més, Villa va tornar a demostrar que es un davanter com Déu mana i que té tots els numeros per ser el davanter titular de la Furia quan Raul i/o Torres tinguin un accident de tràfic com el de Darío Silva. Totti, per la seva banda, va estirar del carro que es un primor, marcant el tradicional gol intrascendent de penal, portant al deliri a la premsa esportiva nacional de la nació de Roma.
El proper pilota d’or assenyala amenaçador als incrèduls
Royal Madrid – Dinamo de Kiev 5-1
I arribem al partit de la jornada, de la Champions, del segle, el partit que va veure el Madrid dreçar-se al Bernabeu sobre les seves potes posteriors per esclafar amb autoritat el totpoderos, separatista i provincià Dinamo de Kiev, amb un Raul Gonzalez Blanco que va aparèixer per fer callar les boques de tots els agnòstics que insinuaven que potser el seu rendiment havia baixat una mica i que a vegades podia arribar a semblar que no era aquell jugador que empenyia pilotes dins les porteries (buides) amb certa solvència fa ben bé un lustre (que son 5 anys). Ha arribat el moment que els gavatxos de merda, sarnosos i afeminats sacs d’enveja de France Football donin la pilota d’or al més gran dels talents futbolìstics de l’Europa finisecular. A més sembla que el Diarrà aquest té un pollot del quinze. Hem dit.
Steaua de Bucarest – Olympique de Lyon 0-3
Un altre duel amb jovial participació d’una de les innumerables bandes armades provinents de l’Europa de l’Est, en aquest cas un equip de feliç record per tots els culés, que ens va batre quan el món encara tenia alguna mena de sentit i el filàntrop Ceaucescu campava per Romania regalant coches de luxe a l’entranyable Santi Carrillo, fumador, criminal de guerra, màrtir i heroi de la Transició i finiquitador del PCE. Prenem l’ocasio que se’ns presenta per afegir que aquesta lligueta prèvia de la Champions ens fa anyorar la Guerra Freda i l’amenaça constant d’una hecatombe nuclear.
Benfica – Manchester 0-1
Llegeixo atentament la crònica del Marca a la recerca d’algun detall que els indueixi a creure que vaig veure el partit i quasi m’adormo. Així que sense vergonya copypastejo l’admirat Popota, ja que des de fa un temps sospito que ell també ho fa: « Poc a res directe a la mandíbula en un partit igualat, de forces parelles i amb les defenses imposant-se als atacs » amb gol d’un tal Saha, que vaya nom més lleig.
Celtic – Copenhague 1-0
Qui ho havia de dir, a Copenhague hi ha un equip de futbol. Dit això i recordat que en aquesta ocasió jugava en un camp escocés, que és com un camp basc però amb la gent més borratxa (encara) està tot dit. Al final aquest duel de preciosites del futbol nordeuropeu se’l va endur el Celtic, que son catòlics i simpàtics, per un contundent poc a res amb un regust a intrascendència que espanta.
Arsenal – Oporto 2-0
L’Arsenal venç solventment l’Oporto, fet que ha d’entristir a totes les persones de bé que van veure Thierry Henry somiquejant patèticament després de perdre la final de Paris, perquè l’arbitre tal i l’arbitre pasqual i tota la pesca. A més Sex comença a caure’ns malament després de passar-se tot l’estiu oferint-se impúdicament al Madrid. Heus aqui una crònica realment estúpida i rabiosament antiperiodística, però almenys jo no escric, com al Marca, frases tan ridicules i malsonants com “Por su parte, los delanteros del Oporto no lograban lograr tensión en el área de su anfitrión”.
Llavors la Copa d’Europa era més entretinguda
CSKA Moscú – Hamburg 1-0
Afrontant l’enèssima crònica d’un partit amb la intrascendent participació d’un combinat de l’antic bloc de l’Est m’he dit: “a l’escola no t’havien explicat que Europa acaba als Urals? Els mai prou apreciats senyors de la Uefa no van tenir mai un abnegat professor de socials que els ho expliqués?i l’ignorància geogràfica dels mai prou apreciats senyors de la Uefa es motiu suficient perquè jo hagi de perdre el meu temps escribint la crònica d’un miserable poc a res que la història oblidarà amb la velocitat amb que jo oblido els meus deures conjugals ? ». I això és el que jo pensava mentre no escribia la crònica d’aquest simulacre de partit de Champions.
Lille – Milan 0-0
I el Milan, que aquest any guanyarà l’scudetto gràcies a la implacable justícia italiana (7 puntets de penalització pel miserable deslliç de comprar un parell d’arbitres i dos o tres liniers), a l’inherent patetisme de l’Inter, però sobretot al fet que un senyor que controla les teles, l’equip i en altres moments més feliços el país, va fer saber en el moment oportú que si el Milan rebia un càstig massa sever (la serie B, per l’amor de Déu !), les seves teles no afluixarien la pasta, amb el consequent risc de convertir el Calcio en un memorable campi qui pugui que faria semblar exemplar el pla d’evaquació de l’Estadi de Heyssel. Com deiem, aquest Milan, va i empata contra la típica melé de pitxafredes gavatxes que per no tenir no tenen ni un estadi per jugar la Champions. Coregin amb mi, senyors: NO HI HA RIVAL PETIIIIT, Oéééé.
AEK d’Atenes – Anderlecht 0-0
“Empat a poc directe a la mandíbula en un partit igualat -entre dos equips de merda-, de forces parelles i amb les defenses imposant-se als atacs ». N’estic fins als ous, senyors, fins als ous.
Lewski - Chelsea 1-3
El primer representant búlgar a la Champions continua la seva gloriosa trajectòria a la competició rebent més pals que en Carod en una tertúlia matutina de la COPE. Aquest cop només van ser tres i fins i tot van aconseguir marcar un golet. I encara haurien de donar gràcies al Déu que resin (si resen, que no ho sé) de no haver acabat al grup de l’Imperial Marid de Capello.
Werder – Barça 1-1
Aquest cronista arriba exhaust a l’altre partit clau de la jornada, de la Champions, del segle. El partit en el qual, ens diuen totes les fonts –el Marca-, el Barcelona va fer un rotund ridícul empatant contra el Werder Bremen, el partit que, en definitiva marca el canvi de tendència en el futbol mundial. Millor deixar-ho córrer a temps i retirar-se d’una Champions que ja té propietari, de nom González Blanco, Raúl i el seu carro tunejat amb negrates musculosos. Posats a alimentar l’espiral d’histèria que atenalla l’aficionat culé fem-ho amb alguna base racional : la lesió d’Eto’o i l’augment de les possibilitats d’olorar l’aire fresc de l’exterior de la banqueta al sempre decoratiu Javier « Gràcies, amic Joan » Saviola.
September 29th, 2006
Barça- Arsenal 2-1
Sí, és cert que vem haver d’aguantar un nefast partit de –snif- Oleguer. Sí, és cert que Henry va portar de corcoll Márquez i especialment Puyol –que no va pegar el francès amb tanta determinació com el mexicà-. Sí, és cert que la presència de Van Bommel enlloc d’Iniesta va ser una idea poc feliç. Sí, és cert que canviar d’inici les posicions d’Eto’o i Ronaldinho només va servir perquè el brasiler no pogués acollonir el rival igual que va fer Henry en els primers minuts. Sí, és cert que els meus cosins de deu anys no van tenir una bona idea en cantar a tots els hooligans que es trobaven pels carrers parisencs “Yes, yes, yes, Henry will be culé”. Sí, és cert que Messi no va poder jugar.
Sí, és cert que el paiu que seia al meu costat a l’avió a l’anada llegia el llibre del sandruscu i va fer comentaris elogiosos del democristià Duran Lleida –àlies el “Dioni de la Franja”- sense que jo intentés ofegar-lo fent-li menjar el salva-vides. Sí, és cert que molts dels culés que hi havia a París es van dedicar a insultar l’àrbitre reeditant l’estil ploricó, victimista i perdedor que fa de la culerada quelcom especialment repulsiu. Sí, és cert que el paiu que seia al meu costat durant el partit, un cabró nuñista, va dedicar tota la segona part a reivindicar la figura de Van Gaal sense que jo li interés endinyar les banderetes que regalava l’organització per l’anus. Sí, és cert que alguns culés es van dedicar a increpar Oleguer des de les grades de l’Stade de Paris, perdó, de France, sense que cap bona persona els fes un calbot substitutiu del “tiro en la nuca” que mereixien.
Sí, és cert que per la final el RivalPetit no ha pogut comptar per la crònica amb l’expert en futbol internacional titular –el de la 13-, prudent i temporalment exilat a Itàlia per no haver de menjar-se les paraules que va proferir sobre Eto’o en l’últim sopar que vem fer. Sí, és cert que Ronaldinho, el líder del Barça, va estar desencertat i no va poder ser tan decisiu com en altres partits, excepció feta de la melé de defenses de l’Arsenal que van estar pendents d’ell i no dels altres atacants culés. Sí, és cert que el xut de Belletti, que anava fora, recorda a una cosa tan indigne com l’esperit de López Rekarte.
El camerunès va ser, amb Valdés, el millor del Barça.
És cert que d’aquí no gaire tindrem els freaks que conformen l’oposició blaugrana units contra la junta cruyffista que ha fet el Barça campió d’Europa, qui sap si per copiar la manera com el Madrid s’ha cavat la fossa –Sandro-, qui sap si per reeditar els exitosos estertors dels nuñistes i companyia. És cert, també, que les imatges de les festes sobren, en no tenir res a veure amb el futbol i amb les emocions que provoca, això és: anar a seguir una Rua és com anar a una discoteca –quelcom només justificable si un va molt necessitat de sexe gratuït-, mentre que rompre a saltar i bramar amb el gol d’Eto’o no hi té res a veure.
I sí, és especialment cert que les imatges de Zapatero a la llotja –per no parlar de les del Rei; en realitat, en aquesta segona estafa, perdó, segona transició, el primer és bon deixeble del primer, canviant la campechanía pel talante- guanyant el suport de cretins catalanets per l’Estatut-patena provocaven nàusees en les persones mínimament decents. I això per no parlar del candidat del PSOE a la Generalitat, Artur Mas, clavant colzes i etzibant frases buides per sortir a teles i ràdios.
Deco ensenyant a Cesc de què va això. L’esperança de la Fúria posa cara de por.
Però la pregunta, un cop més, és una: i què?
Vull dir que ser al camp quan saltaven els dos equips i sonava l’himne de la Champions i jo tenia la pell de gallina -interiorment li donava la raó a un amic madridista que diu que en els funerals aquest himne hauria d’enterrar qualsevol altra música en ser insuperable- mentre bramava com un possès i celebrava haver anat al lavabo un quart d’hora abans per descarregar la massiva ingesta de birra que va precedir el matx, tot l’anterior no importava gaire, ni tan sols el fet de l’excel•lent organització que fa de París la millor aspirant europea a organitzar les properes olimpíades que els “amiguetes” del centrista Samaranch atorguin a Europa.
El matx va ser digne d’una final de Champions, això és: amb pluja, amb bons jugadors, amb polèmica, amb remuntada i amb un quart d’hora final que era el somiat pels milers de paius que ens vem estar deixant les cordes vocals a la grada durant les dues hores que el van precedir. El matx va començar que semblava l’última legislatura de l’ultra-nacionalista Ansar, amb l’Arsenal passant per sobre d’un Barça acollonit. Però si un s’hi fixava veia que era el Barça de Laporta i no el Madrid galàctic del Florentino el que hi havia al camp, i això volia dir que els seguidors del “Millor Equip de l’Univers” restaven a casa terroritzats, i amb el pitjor per venir en els propers anys.
Tanmateix, una esplèndida passada de Ronaldinho després d’una encara més esplèndida desmarcada d’Eto’o va provocar l’expulsió de Lehman, el porter de l’Arsenal. El matx semblava sentenciat, però poc després es va demostrar que allò tenia més del “Pascual, apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya” del mentider i demagog que presideix el govern espanyol –en endavant, amb suport convergent- que d’altra cosa.
Acte seguit, va venir mitja hora amb un Arsenal apelant a l’heroica, com fan els equips anglesos grans. Amb només deu jugadors i amb Henry fent una classe de lideratge, no només en atac sinó defensant com una bèstia, els anglesos no només van aguantar el barça sinó que van fer que el charnego Valdés, que a casa seva parla castellà i és votant d’ERC –a diferència de tant pujolista recalcitrant que a l’hora de la veritat s’apunta al regionalisme bord i llefiscós de tota la vida-, salvés un parell de gols. La cosa pintava malament, i tot i que Deco –Deco!- estava esborrant del camp el mig del camp anglès començant pel traidor Cesc –sí, el que sortia als mitjans esportius nacionals de la nació de Madrid dient que el Madrid és un gran equip en el que tot jugador voldria militar- i Iniesta estava impartint la lliçó de costum, hi havia moments en que només faltava que aparegués al terreny de joc l’Alfonso Guerra amb el seu mític “cepillo” per liquidar el partit davant la satisfacció de ZP i la cúpula convergent.
El partit recordava d’allò més a la Continuitat, la Continuitat, la Continuitat d’un Barça perdedor i victimista que serveix per futbolitzar les misèries dels nacionalistes catalans d’arrel democristiana. A l’equip culé li faltava empenta i començava a donar signes d’impotència, com fan aquells subdesenvolupats intel•lectuals que malden per dir que sí als pactes de la Moncloa. Tanmateix, faltava una cosa.
I és que si jo ja havia pronosticat a la prèvia que Eto’o marcaria, al descans havia vaticinat amb el meu coneixement superdotat que ho faria entre el minut 70 i el 80. Per això, quan va rebre a la banda i va tocar per Iniesta, jo em vaig aixecar del meu seient. I quan Iniesta –Iniesta!- acaronava la pilota per donar-la a Larsson i que aquest, amb un toc magistral, la deixés al camerunès que, després de 75 minuts correr com tot el Madrid en un mes, esprintava a tota velocitat per deixar enrera el seu marcador, jo ja cridava com un dement posseït. I quan va marcar, més, doncs ja té collons que el “conflictiu” acabés la seva portentosa Champions –el gol a Londres, la doble participació robant les pilotes dels dos gols contra el Benfica i baixant a cobrir el milanista Cafú com un juvenil en el matx de tornada- fent el gol decisiu de la final. Poc després, la xamba de Belletti sentenciava un equip i una afició exemplars que de ben segur no mereixien cap dosis de la prepotència d’aire galàctic que mostraven alguns culers del meu voltant, i la segona Champions aterrava a Barcelona, exactament igual que la primera, de la mà d’aquest geni del futbol que es diu Johan Cruyff.
Sandro, cabrón, saluda al campeón!
Per això, és no només convenient sinó necessari que tota l’escòria que es frega les mans pensant en la possibilitat de tocar cadira –o tornar a tocar cadira- a la llotja barcelonista en les eleccions de l’any que ve sigui exterminada per la part decent de la culerada, això és, els que vem començar a animar l’equip un segon després que Campbell fes l’un a zero a pilota parada i l’equip anglès es disposés a sumar l’onzè partit sense rebre un gol.
Cruyff ja té successor, i no és precisament Scolari
Això és, donar suport a una junta que, seguint el llegat de Cruyff i del seu Dream Team, segueix tirant del “Més Que Un Club” però no deixa de treballar per fer del Barça un equip guanyador i una institució respectable, més guanyador i més respectable a mesura que més periodistes de l’estil del Banyeres, el Manolo Segura, l’Arús o el Poquí s’apuntin a dir a la junta culé el nom del porc. Ara es tracta de sumar Champions –tan debò els equips italians grans acabin tots a segona amb les esperançadores notícies que arriben i que espero el de la 13 pugui desenvolupar convenientment, el Bayern confirmi la decadència a la que apunta la venta de Ballack i el Chelsea confirmi la encara més acusada decadència que apunta la compra de Roberto Carlos-, tal i com molt bé va dir el tècnic blaugrana, i seguir tirant de la manera de fer exemplar, admirable i plena de significat que va tenir l’actuació de Deco, probablement el blaugrana menys citat pels analfabets funcionals que es dediquen a la premsa esportiva i més probablement encara l’autèntica clau del fet diferencial de l’equip culé: un mig del camp sense igual a tot el continent que ha servit per anar passant eliminatòries contra equips punters tot i tenir els davanters més apagats que de costum.
Fins aquí el que va donar de si el meu dia a la capital d’aquest país centralista que la providència ens ha posat suficientment lluny com per no haver-lo de suportar i suficientment a prop com per gaudir de la seva decadència. Com que vaig ser allà, no vaig poder gaudir convenientment de la veu de funeral amb què els comentaristes en castellà de TVE1 van rebre el gol de Belletti, havent-me de conformar amb què aquesta mateixa cadena no passés la cel•lebració culé igual que va fer amb la del Sevilla quan els andalusos van conquerir el Pou europeu, això és, la UEFA. Per tant, si algú em pot informar de les exhibicions habituals de cosmopolitisme del Jota, el De la Morena i companyia, ho agrairé de tot cor deixant-me invitar a sopar.
May 19th, 2006
VILLARREAL-ARSENAL 0-0
El pols ens tremola, estimats lectors, en afrontar aquesta crònica de semifinals de la Competició de totes les Competicions. Però fem un esforç i centrem-nos, comencem pel principi d’aquesta tragèdia en dos actes: èxtasi, martiri i mort dels “Germans de la Pampa”. Després del portentós ridícul de Highbury Park, miraculosament salvat per un rejust 1-0, el Villarreal es presentava al partit de tornada inflat pel suport de la seva afició i per la setmaneta d’èpica i estadística sobre remuntades a la premsa esportiva plurinacional espanyola. El partit, elèctric i vibrant com una rentadora dels anys 60 i d’una brillantor tècnica comparable, semblava decantar-se pels de la Pampa. Un Arsenal impotent tirava d’un vulgar Cex Fábregas, que quan no li prenien la cartera els defenses o mitjos del Villarreal, servia pilotes estèrils a un desorientat Henry. A l’altre camp les coses anaven lleugerament millor, però la defensa de l’Arsenal aguantava amb certa consistència les envestides dels díscols sud-catalans, amb un Forlán fent números per substituir l’any vinent a Ezquerro a la banqueta del Barça. Passaven els minuts i la tensió es transformava en dramatisme, fins que, el minut 88 de partit, es desencadena definitivament la tragèdia: Clichy atropella dins l’ària a Jose Mari i l’àrbitre no dubta, assenyala el punt de penal. El deliri a les cabines de retransmissió. Súpliques, amenaces i oracions a l’Altíssim surten indistintament dels llavis de tots els periodistes esportius mentre Juan Román Riquelme pren la pilota i la besa. Els primers plans són dramàtics, la sempiterna cara d’orfe abandonat i famolenc de Riquelme s’accentua en aquests moments de clímax tràgic. S’allunya un món de la pilota i comença a córrer. Sense massa convicció, s’atansa a la pilota i finalment xuta, xuta com una nena. Lehmann endevina la trajectòria i atura el penal. A la llotja Fernando Roig cau de genolls i plora amargament, Jaume Camps se’l mira ple de compassió i li acaricia amorosament el cap. És l’epíleg tràgic d’un conte absurd: el Villarreal, a semifinals de la Champions. Ara arriba el moment còmic, la tornada a la realitat de la Lliga de les Estrelles on, per cert, és desè a quatre punts de la Uefa. Trafalgar reloaded, un altre motiu per desencadenar un atac nuclear sobre Gibraltar.
A veure si cola un altre cop
BARÇA-MILAN 0-0
Malgrat els esforços de la seva llastimosa massa social, “Més que un Club” ha deixat de ser un equip perdedor i acomplexat, per obra i gràcia sobretot d’un paio amb rastes que als 80 i 90 lluïa un dels últims bigotis que han trepitjat un camp de futbol, fet aquest, dit sigui de pas, que no fa més que engrandir la meva admiració personal cap a ell. Feta aquesta necessària consideració prèvia, anem pel segon acte d’aquesta gran tragèdia futbolística: agonía, èxtasi i ascensió als cels del Futbol Club Barcelona.
Mentre a Madrid, un espanyolíssim alçaçament dels membres de la junta del “Millor Equip de l’Univers” clavava la punyalada definitiva a l’agrari i em temo que insubstituïble Fernando Martín, el Barcelona saltava al Camp Nou al so de l’himne de la Champions disposat a regalar als seus afeccionats 90 minuts de glòria europea. La primera part, va ser una contundent marxa militar per part dels blaugrana que va fer que la majoria de nosaltres ens aixequéssim al bar per exigir, puny amenaçant, un 4-0 i la restitució de l’honor perdut en els dies del tardo-cruyffisme, record lacerant entre altres coses per la presència provocadora d’un veterà d’Atenes com Costacurta. Iniesta se sortia al mig del camp, robant com un regidor d’urbanisme la Costa del Sol, per sortir disparat endavant o recargolar-se davant d’un defensa, aixecar el cap i servir un pilota gold edition al davanter de torn. Tot inútil, el gran joc dels nostres no va tenir recompensa i a la mitja part el marcador reflexava un agònic empat a res. La segona part -ai la segona part!- va ser més puta. Un Barça desconegut regalava la pilota i intentava jugar al contraatac. Per primer cop l’equip contrari disposava de més possessió de pilota que el Barça, tot i que tampoc sabia massa què fer-ne. La veritat és que el Milan és avui dia un club d’àvies que recorda vagament al Madrid crepuscular de la Novena: no juga a res, però te la clava en el temps de dir “arribaspaña”. I així va ser, en efecte: Shevchenko s’aixeca dins l’ària i envia la pilota al fons de la xarxa mentre Puyol, que s’ha desplomat tot solet, s’ho mira des del terra. L’àrbitre, un bon amic, decideix que allò és falta en atac o fora de joc o alguna cosa il·legal i l’anul·la amb la connivència dels malèvols realitzadors, que no passen ni una sola repetició decent de la jugada. Els minuts finals són intensíssims, amb un Milan monopolitzant la pilota i estabellant-se un cop i un altre contra una defensaStalingrad style (curiós el repartiment de rols havent-hi el Barça i un equip italià sobre el camp, no?). I finalment el xiulet final, l’eufòria i la Marsellesa sonant a tot drap dins les orelles de centenars de milers de culés. A parís se sabrà si el de les rastes ha extirpat definitivament els complexes del club i no recupera la vella tradició de perdre finals de Copa d’Uropa contra equips de merda o, com és el cas, de segona fila.
April 27th, 2006
ARSENAL – VILLARREAL 1-0
“Els Germans de la Pampa” es queden molt a prop del somni de l’enèsim empat i veuen com se’ls complica l’eliminatòria. L’absència de gols, provocada per l’absència d’oportunitats, provocada per l’absència d’un joc mínimament digne per part de l’equip groguet, impossibilita que l’equip de Pellegrini faci ús de la més mortífera de les seves armes futbolístiques: el valor doble dels gols en camp contrari. De totes maneres, com molt bé es va encarregar de recordar Fernando Roig parlant de la semifinal, “Vamos a jugar un partido de dos partes de 45 minutos” , així és que el Villarreal disposarà encara dels llarguíssims tres quarts d’hora del Madrigal per tractar de marcar aquesta parella de golets tan necessaris com improbables. I és que, pel que es va poder veure a Highbury l’Arsenal es un equip com Déu mana i el Villarreal deu canyes i Riquelme si es digna a aparèixer, cosa que, dit sigui de pas, ahir no va succeir. Per endavant, una setmaneta plena d’èpica a la premsa esportiva plurinacional.
Aquells meravellosos anys
MILAN – BARÇA 0-1
El culer és idiosincràticament masoquista. Ningú ho reconeixerà, però mai hem estat tan feliços com en els gloriosos dies del Gasparat. Si es pregunta al culer mig pel moment més feliç de la seva vida futbolística, probablement dirà que Wembley o la primera Lliga de Tenerife o algun tòpic de l’estil. Però mentirà. El moment més feliç va ser algun d’aquell estiu del 2002 en què Charli Rexach es perfilava com a entrenador de l’enèsim projecte Gaspart i el llastimós present no era res comparat amb el negre que s’endevinava a l’horitzó. El gaudi en el dolor, l’èxtasi del martiri, el gust dolcíssim del fang a la boca. I ara? Doncs tot això s’ha acabat i ara ens passegem per Europa practicant el noble art del bukkake a domicili. I ens hi entreguem a gust, perquè com més amunt arribem, de més amunt caurem. Ens entreguem a una eufòria irresponsable i ens aixequem de les nostres cadires al bar per aplaudir com posseïts l’entrada d’aquest miracle del futbol (com ha arribat aquest paio al Barça?) anomenat Maxi López.. Ah, i menyspreem al Milan i augurem un 4-0 a la tornada sense baixar de l’autobús. Si encertem, plaer; si fallem i el Milan remonta enviant-nos a casa, el deliri.
April 20th, 2006
MILAN-OLYMPIQUE LYON 3-1
Minut 87 a San Siro. Berlusconi 5 punts per sota en els sondejos electorals de cara a les eleccions del diumenge. L’empat a poc que reflexa el marcador deixa fora el Milan de la Champions i, per extensió, a Il Cavaliere fora del Govern i, per extensió, a mercè dels milers de jutges malèvols que no veuen el moment d’empaquetarlo. Silvio sent el pànic, fa valer la seva bona connexió amb Déu Pare i, d’un Milan grisós i arraconat, emergeix Shevchenko per enviar una pilota al pal i Inzaghi per recollir el rebot i rematar al fons de la xarxa. El deliri a les grades i a l’equip de campanya de Berlusconi. L’Olympique, com ja havíem pronosticat, se’n va casa amb cara de tonto a arrossegar el seu futbol d’escola culé (sic, Enric Banyeres dixit) pels camps de patates de Lliga francesa. Ah, i encara un tercer gol introduït pel recte sense lubricació i en el temps de descompte. Dolorós, tot plegat, sobretot pels francesos.
Il Cavaliere i la seva cap de campanya celebren el gol de Shevchenko
VILLARREAL-INTER 1-0
El Villarreal s’ha convertit en la revelació de la Champions en la seva primera participació i desperta l’admiració de tots els modestos d’Europa. Sobretot pel seu virtuosisme en l’ús del valor doble dels gols en camp contrari, que li permet un cop més, passar l’eliminatòria havent marcat els mateixos gols que el seu rival. Entre tots els jugadors que van intervenir en el matx cal destacar Materazzi, que es va encarregar d’evocar el mític Tassotti en els no menys mítics quarts de final del Mundial’94, en què va trencar el nas de Luis Enrique i les esperances de la Furia d’un sol i certer cop de colze. Milan a semifinals i Inter a casa: Gloria Gloria i més Gloria al Duce Cavaliere.
JUVENTUS-ARSENAL 0-0
Final feliç a Delle Alpi. La Juventus acaba amb molta més pena que glòria el seu viacrucis d’enguany per la Lliga de Champinyons i des de Rival Petit ens n’alegrem des del més profund del nostre cor corromput pels excessos en el consum de premsa esportiva. L’Arsenal deixa en evidència l’equip més odiós d’Europa i demostra que el model d’equip amb deu retroexcavadores i un porter té les seves limitacions si el rival sap el que és una pilota. A vegades ni tan sols cal tant, com recordareu dels vuitens de final contra la banda de mendicants uniformats del Werder Bremen. Per ser sincers, però, cal dir que la sort de la Juventus estava escrita des que el gruix dels seus aficionats (els alts càrrecs de la Fiat) va tenir l’atreviment de girar l’esquena a Don Silvio durant la campanya electoral. I és que Roma, amics, no paga als traïdors.
BARÇA-BENFICA 2-0
El Barça s’imposa en una lluita desigual contra els elements, la pressió, la mala sort, una conxorxa Berlusconi-Uefa per facilitar al Milan la consecució de la novena Copa d’Europa i, en menor mesura, la banda d’arreplegats mal avinguts que formen el Benfica i es classifica per a semifinals amb autoritat i elegància. Acabada la crònica autocomplaent passem a ocupar-nos de la realitat. El Barça pateix per guanyar un equip que a la Lliga de les Estrelles estaria barallant-se amb la melé d’equips bascos i andalusos per eludir el pou i del qual, Simao “el nuevo Figo” Sabrosa i Geovanni “4500 milions de traspàs” Deiberson en son les fulgurants estrelles. L’àrbitre es va afegir a la festa i ho va fer malament de nassos, però d’aquella manera que fa assentir somrient i malèvols als culés, o sigui que res a dir. Afegir a més que Iniesta va a tornar a liarla al mig del camp, desmentint als que creuen que li falta presència per a defensar com un home i donant la raó als que creiem que remena la pilota amb la facilitat amb que jo em rasco l’entrecuix, o sigui que en principi s’esvaeix tota possibilitat de que “el sabio de Horatleza” el convoqui pel Mundial. A partir d’ara, una missió esdevé vital pels homes de Rijkaard: impedir que el Villarreal llueixi a les seves provincianes vitrines el mateix nombre de Copes d’Europa que el Futbol “Més que un Club” Barcelona.
April 7th, 2006
ARSENAL-JUVENTUS 2-0
Duel de futuribles galàctics a Highbury. Capello i Wenger s’enfrontaven per dilucidar qui dels dos acumula més mèrits per ocupar l’any vinent la banqueta més cobejada d’aquí a Alfa Centaure. Col·lateralment, també hi havia en joc l’anada de quarts de final de la Champinyons, però això no deixa de ser una anècdota. El francès s’endu finalment el gat a l’aigua amb un equip liderat per la gran esperança de la Fúria pel Mundial d’Alemanya, Cex Fábregas, i posa la tornada difícil per la Juventus que, tot i mostrar-se tirànica al calcio, aquesta Champinyons està mostrant més forats negres que els llibres de comptabilitat de l’ajuntament de Marbella. Esperem que les forces còsmiques (i còmiques) que governen amb mà invisible el destí del futbol s’estiguin quietes durant el partit de tornada i permetin confinar a la Juventus d’una vegada per totes a l’Auschwitz futbolístic de la Sèrie A.
BENFICA-BARÇA 0-0
“Més que un Club” demostra ser un equip magnànim i perdona a tort i a dret com volent dir que Henri Parot pot ser reinserit amb èxit a la societat. Empat a res-trampa que amaga un 2 a 7 clamorós en una nit pirotècnica del porter Moretto, que va combinar a parts iguals el ridícul (passe de la mort a Van Bommel dins l’ària o misto Buster Keaton style) , la fortuna (dos pals en 30 segons) i la glòria (grans aturades a xuts d’Eto’o i Van Bommel). A part d’això, un àrbitre dolent, dolent, dolent (un guiri anglès) s’empassa un penal clamorós de Motta, que a més de ser un tanganer i xuloputes, té la desvergonya de negar davant d’una càmera que la seva estirada dins l’ària meresqués la pena màxima. Des de RivalPetit ens apuntem a l’eufòria anti-culé de l’Sport i el Mundo Deportivo i apostem per una alineació revolucionària en el partit de tornada que inclogui a Gabri, Belletti, el lesionat Edmílson i vuit xavals del juvenil B.
OLYMPIQUE LYON-MILAN 0-0
I com són les coses, estimats lectors, nosaltres amants del futbol de la Lliga de les Estrelles, que sabem el que implica un empat a res a –posem- el Sardinero, ens hem de desfer dels nostres prejudicis i dir que empatar a zero i no fer un futbol de subsistència és possible. Almenys això es va desprendre del partit entre Olympique de Lyon i Milan en terres gavatxes, que, tot i el resultat, va mostrar a dos equips que juguen a Futbol, així, en majúscules. Una altra gran actuació dels dos porters va ser l’únic motiu pel qual el primer round del duel intergeneracional entre passat i futur del futbol europeu va acabar amb un double KO (els aficionats al Street Fighter sabran apreciar la terminologia). Els que hagin vist el partit i considerin que m’estic passant amb els elogis, els demano que em perdonin. No vaig veure el partit i he d’intentar tapar la meva ignorància amb afirmacions taxatives. Com un periodista esportiu normal i corrent, vaja.
Una imatge tendre
INTER-VILLARREAL 2-1
I quin és el motiu pel qual em vaig perdre el partidàs ressenyat més amunt? Doncs perquè RTVE va decidir retransmetre la Festa del Con Sud que tenia lloc a la mateixa hora a San Siro. Setze argentins, brasilers, uruguayans i xilens van enfrontar-se entre si amb la participació d’algun serbi, un parell d’espanyols i un italià. Entre els espanyols, l’altre gran esperança de la Fúria pel mundial, Marcos Senna, que va aprofitar l’avinentesa per guanyar-se la simpatia del Manolo el del Bombo i acòlits deixant-se les pilotes al camp. I ho va fer literalment, per desgràcia dels telespectadors que seguíem el partit en directe, que vam patir la fixació del realitzador pel paquet ensangonat del xaval. Després de tanta sang, tanta suor i alguna llàgrima (fruit dels badalls dels aficionats, perquè el partit va ser una xufa) “Els Germans de la Pampa” van poder arrancar un valuós 2-1 de San Siro que deixa l’eliminatòria a l’aire a l’espera del partit de tornada que, dit sigui de pas, no tinc cap intenció de veure.
March 30th, 2006
Villareal 1- Glasgow Rangers 1
Èpic empat del Villarreal, aquest cop contra l’equip protestant de Glasgow, i ja en van 6 en 8 partits aquesta Champions. L’equip de Pellegrini s’ha guanyat l’admiració de tots els europeus amants del futbol de debò, és a dir, del resultadisme més miserable. Malgrat tot, els “germans de la plana” han demostrat que saben mantenir-se fidels a si mateixos sense renunciar a la rauxa pan-catalanista. Com en l’empat a tres de l’anada. El resultat, a quarts sense guanyar cap dels partits de l’eliminatòria, per major glòria de la premsa nacional, de la Lliga de les Estrelles i, perquè no, de l’Església catòlica, apostòlica i murciana.
Juventus 2 – Werder Bremen 1
Després d’especular durant 178 minuts, la Juventus (i la UEFA, clar) van fer el que tots sabíem que faria: tirar d’intervenció divina per continuar vius i enviar a casa a un equip de merda com el Werder Bremen. Aprofitem la quantitat ingent de lectors que tenim i l’elevat nivell econòmic i moral dels mateixos per iniciar una campanya de solidaritat amb Wiese, el desafortunat porter dels alemanys,a qui caldrà reconstruir rostre i expedir per correu urgent a qualsevol illa remota del Pacífic si es vol evitar el desfermament dels sentiments més purament germànics dels seus conciutadans i el seu posterior linxament.
Barça 1 – Chelsea 1
L’home més simpàtic del futbol mundial torna a vèncer en el terreny tàctic i s’autoelimina de la molestosa Champions League per concentrar-se en preparar espectaculars rodes de premsa. Com a culminació de la seva victòria tàctica, l’astut portuguès ha aconseguit el seu objectiu d’alliberar de tota pressió als seus jugadors, que fins a final de temporada no els queda més que arrossegar-se pels camps més bascos de la Premier. Bandes com el Sunderland o el Fulham esperen amb candeletes les properes aparicions de Mourinho, que podrà acabar de descarregar de pressió als seus jugadors gesticulant com un epilèptic per tota Anglaterra i estrictament Anglaterra. El partit en si -i sobretot la primera part-, una mariconada majúscula plena d’afeminats toquetejant obscenament la pilota amb el tacó i “Més que un club” exercint de sodomita actiu. L’inútil empat en el temps de descompte i de penal injust és un exemple més del gran sentit de l’humor del Déu dels catòlics i de com lleparan els anglicans a l’infern pels segles dels segles. Amén.
“Campeooones, Campeooones, oeoeoeee…”
Inter – Ajax (aplaçat)
Un exhaustiva política d’aprofitament de l’estadi de San Siro, ens ha birlat la oportunitat de veure aquest duel entre un equip a les antípodes de la puresa racial -l’Ajax- i l’equivalent italià del Patético de Madrid. Suposo que haurem de donar les gràcies a Déu.
Liverpool 0 – Benfica 2
El plan B de la premsa de Madrid també es queda a la cuneta i no podrá repetir l’españolíssima gesta de l’any passat. I la cosa té conya perquè l’Armada Invencible de Benítez ha caigut a mans d’un equip liderat pels inoblidables Simao Sabrosa i Geovanni Deibberson, dues de les estrelles més estimades del Gasparisme, estimades sobretot per les set dotzenes d’intermediaris que van sucar generosament en els seus respectius traspassos. Què volen que els digui, estimats lectors, l’eliminació de més heretges, i més si fan un joc tan repugnant com el que caracteritza els equips de Benítez, a un servidor li sembla bé en un sentit quasi metafísic.
Milan 4 - Bayern Münich 1
L’altre eliminatòria estrella es va resoldre contra pronòstic amb una victòria del decadent Milan sobre el pretesament puixant Bayern de Münich. Com que no volem ser reiteratius i senyalar quina de les dues aficions professa l’autèntica Fè, direm que el Milan va tirar de l’encant crepuscular de les seves estrelles, per enviar fins a quatre vegades l’homínid que defensa la portería del Bayern a recollir la pilota del fons de la ídem, alliberant així Europa de la sempiterna amenaça germànica. Aprofitem l’avinentesa per proposar la candidatura de Il Cavaliere a la Presidència de la UE si per algun error en el recompte de vots no guanyés les pròximes eleccions presidencials italianes.
Arsenal 0 – Madrid 0
I arribats a aquest punt, els nostres lectors es preguntarán: com pot ser que el Totpoderós hagi donat l’esquena a l’equip preferit de la Cristiandat, permetent aquest herètic empat que els deixa fora de la competició? Un equip entrenat, per si fos poc, per un paio que l’estima amb tan mística desmesura… Desmenteix aquest daltabaix la nostra teoría del cop de puny sobre la taula del Déu d’Ángel Acebes? Evidentment la resposta és un contundent no. Tothom que hagi llegit la Bíblia o hagi vist “El Príncipe de Egipto” sap que Déu és un pare amorós però sever i que sap castigar el seu fill predilecte quan aquest ha obrat malament. I si obligar Florentino a dimitir no és obrar malament, vingui Alà i ens ho expliqui. De totes maneres, a tenor del que han dit els mitjans nacionals, el millor equip de l’Univers, i molt en especial el més llest de la classe, van fer un partidàs i van merèixer guanyar còmodament “en Arsenal”, tal com havia pronosticat el seu nou President. Però ja se sap, amics, que contra la Divina Providència ni tan sols les pregàries furibundes de López Caro poden fer gran cosa. Una llàstima.
Olympique de Lyon 4 – PSV 0
Duel d’equips sense entitat amb petita particularitat inclosa: la banda de gavatxos i apàtrides que va penetrar brutalment al PSV és probablement un dels equips que més bé juguen actualment a futbol en l’Europa dels 25 i pujant. Això, si bé els dóna a priori certa desventatge enfront dels genocides futbolístics que solen guanyar la competició, és una dada a tenir en compte a l’hora d’orientar les nostres pregàries de cara al sorteig de quarts. Sigui quin sigui el teu equip, millor que t’elimini la Juventus i al bar puguis bramar contra el catenaccio i la mare que va parir als italians.
March 9th, 2006
