La Lliga
La d’enguany és, sens dubte, la Lliga de les Estrelles més emocionant de l’història. La manca de liquidesa ha provocat que els clubs no hagin tirat el que queda de la casa pel que queda de la finestra, així que els blocs estaran encara més consolidats i, en una paraula, la lliga ha augmentat encara més la sideral distància que la separa de totes les altres lligues del món.
Com dèiem, la principal característica de la temporada 2005-2006 és la pobresa, una pobresa que hauria de ser subsanada solidàriament per les institucions públiques seguint l’exemple indicat per l’Ajuntament i la Comunitat Autònoma de Madriz. Els ingressos del “pay-per-view” han resultat sorprenentment menors del que apuntava algun cervell privilegiat des del seu despatx, i les conseqüències no s’han fet esperar. Verbigràcia: caldrà gaudir ara perquè d’avui en tres anys tots els clubs professionals espanyols excepte el Barça, el Madrid, l’Athletic i l’Osasuna hauran desaparegut. Sobretot caldrà que gaudeixin els directius, que d’aquí a pocs anys pagaran amb la presó la seva incompetència, quan no les seves estafes. Aquí el que no ha fotut la pota ha fotut la mà, i amb aquesta frase no podem menys que seguir manifestant el dolor immens que ens suposa una sentidíssima absència que, per activa i per passiva, enyorarem a cada segon del campionat, especialment quan entrin en acció els comités de competició i apelació de la Federació Espanyola de Futbol i quan hi hagi les monumentals tanganes i superescàndols que donen al nostre futbol una màgia especial. Aquesta absència no pot ser una altra que la del Super, àlies José María García, que s’ha pres un període de descans per malaltia en el qual li desitgem bona sort davant els tribunals. En tot cas, el periodisme esportiu espanyol intentarà, amb la seva pràctica del terrorisme sintàctico-semàntico-ortogràfico-fonètic, que la seva absència resulti una mica més fàcil de portar. Abrazafarolas, chupópteros, vividores, correveidiles, gente nada recomendable i personajillos agrairan, a més, la seva sentida absència.
Què podem esperar enguany de la Lliga de les Estrelles? Igualtat. Forces parelles. Que no hi hagi rival petit. Ossos durs de rossegar. Tots els equips tenen molta qualitat i el nivell és alt, així que els empats estaran a l’ordre del dia i de la nit, portant el deliri a les grades. Pels amants de l’estadística hem de dir que la peculiar composició dels tres equips que han pujat i els tres que han baixat han provocat que enguany hi hagi disset derbis menys. Val a dir que si algú es molesta a comprovar la veracitat d’aquesta afirmació serà titllat de freak pels autors d’aquesta pàgina. A més, hem d’afegir que potser hem triat un número imparell perquè som tontos o amb la malèvola esperança que algun periodista esportiu ho llegeixi i es trenqui el cervell. Per sort aquesta temporada serà com la de fa dues, en què l’Eurocopa va provocar que la temporada fos molt apretada i, per tant, molt dura, tal i com es van encarregar de recordar dia sí i dia també els victimistes i excusistes entrenadors. La passada, per contra, vem sentir que la temporada és excessivament llarga i per tant també molt dura. El problema d’aquesta temporada, emperò, és que tots sabem com acabarà abans de que comenci: amb un ridícul estrepitós de la rojigualda al Mundial.
El alimento de los campeones
Pel que fa als favorits, i tot i els pronòstics de duels entre Robinho i Ronaldinho fets per periodistes addcites a substàncies psico-actives a principi de temporada, només n’hi ha un. El Barça de Laporta prossegueix amb el seu galacticidi, mentre la galàxia blanca esdevé dia a dia un forat negre amb un futur més negre encara. La resta d’equips pugnaran bé per ocupar el segon lloc, bé per assolir el somni d’Europa -ni que sigui en forma d’Intertotto-, bé per ser un dels 35 equips revelació o, els més humils, per intentar aconseguir els anhelats 42 punts (anant partit a partit). Per acabar de guarnir el pastís de centrecampisme condimentat amb faltes tàctiques, pressing i pivots defensius, els àrbitres espanyols donaran el millor de sí mateixos per no escatimar un sol gest d’autoritarisme, prepotència i altres virtuts que els adornen. I per si algú no en té prou, l’esperit d’auto-empatació seguirà homenatjant la gloriosa filosofia del “pájaro en mano”- sí, un cop més, el deliri a les grades…
Aquí es pot seguir, partit a partit, la Lliga de les Estrelles.
Sort a tots (de la dolenta).