Mundial
Sí amics, és cert: cada quatre anys, els amants del futbol, els intermediaris i els no-nacionalistes es donen un homenatge a sí mateixos en la fase final del Campionat del Món. Després de mesos i mesos de partits absurds i avorrits, les millors nacions del planeta s’enfronten a mort a sobre d’un camp de futbol amb totes les armes inimaginables: pivots defensius, centrecampisme, solidesa defensiva, faltes tàctiques, centrals destralers i càntics insultants.
Després de l’aconteixement, uns quants intermediaris es solucionen la vida, uns pocs periodistes es solucionen l’estiu i uns milers d’analfabets funcionals s’il•lusionen amb els fitxatges de torn. Per últim, uns quants entrenadors perden el seu lloc de treball, en el que suposa sens dubte una de les millors coses que ens pot oferir un mundial.
Per què no somiar?
Des de RivalPetit farem un seguiment exhaustiu de la competició. Analitzarem els elements integrats a la conjura judeo-maçònica –o sigui, tots menys la “rojigualda”-, seguirem dia a dia els partits de totes les seleccions i, com no podia ser d’altra manera, seguirem especialment la Furia, sobretot fins el moment en que aquesta faci el seu habitual excercici de transformisme per esdevenir Ràbia. Farem una ullada eufòrica als escollits per la glòria, homanatjarem la que sens dubte és la millor afició del món i, per últim, comptarem en exclusiva amb un comentarista d’excepció.
Els pessimistes diran que aquest Mundial no li arriba a Espanya en un gran moment, amb seriós perill per la seva unitat. Però nosaltres som optimistes, i creiem que l’ambient liberal que hem viscut en els últims temps, amb proclames de bisbes, caps de la patronal, militars o caps de la cúpula judicial esperonaran sens dubte els nostres homes. A més, Alemanya ens va ajudar al 36 quan les coses es van posar lletges, i vulguis que no un no pot evitar els bons presagis al recordar els millors moments de la gloriosa Cruzada liberal.
Futbolísticament, no hem de tenir cap vergonya en tirar dels tòpics casposos dels periodistes esportius nacionals de la nació de Madrid, tals com que jugador per jugador ens podem comparar a qualsevol, que hi ha una nova generació de futbolistes que etc, i demés mentides pietoses.
Ara només queda gaudir, del futbol però sobretot d’ESPAÑA, o EJPAÑA, o el que sigui. I sentir explotar el cor dins el pit cada cop que, en saltar al camp els nostres internacionals, l’himne d’Espanya posi la pell de gallina a l’Univers sencer. I després, en mans de Raul (que lògicament serà el proper pilota d’or) I si no… No.
I dos pedres.