La Unió Soviètica de Stalin
La Revolució Russa de 1905
La Revolució Russa (1917)
Les
relacions internacionals entre 1930 i 1936
L’augment
de les tensions internacionals (1937-1939)
La Unió Soviètica l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La desestalinització (1953)
Stalin s’imposa a l’URSS  L’estalinisme L’imperi de la burocràcia, el recurs arbitrari a la repressió de les masses, un desproporcionat culte a la personalitat del líder i l’execució dels enemics polítics van constituir els fonaments essencials de l’estalinisme. El terme "estalinisme" també ha estat usat per referir-se a les dictadures comunistes caracteritzades pels mateixos elements: la de Cambodja durant el règim de Pol Pot, la de Romania durant el govern de Nicolaie Ceauşescu i la de Corea del Nord amb Kim Il Sung. En els darrers anys de vida de Stalin, l’estalinisme va adquirir certes semblances amb una religió d’Estat; es va pretendre acotar la creativitat artística, i es va limitar a l’anomenat realisme socialista, i un fet semblant va passar amb les ciències socials, inclosa la lingüística, i les ciències naturals, especialment la genètica (treballs de Trofim Lysensko). Hom associa l’estalinisme amb l’afirmació de Stalin (criticada per Trotski) que, malgrat l’hostilitat dels Estats capitalistes veïns, era possible construir el "socialisme en un sol país", per tal com havia estat abandonat l’objectiu comunista primigeni d’internacionalitzar la revolució. Aquesta creença va permetre que els comunistes soviètics apel·lessin a l’orgull nacional rus, mentre que els revolucionaris d’altres països esperaven que es donés prioritat a la defensa de la "pàtria socialista". El terme estalinisme també es fa servir per definir el model soviètic de suposada transició al socialisme que preconitzava Stalin, les notes bàsiques del qual van ser l’enfortiment de l’economia atorgant prioritat als béns de capital, la col·lectivització forçada i ràpida de l’agricultura, l’èmfasi en el principi de la "revolució des de dalt", feta amb severitat militar, i la insistència de la modernització sense tenir en compte el cost humà resultant. Per últim, el qualificatiu "estalinista" es fa servir per descriure els comunistes que van seguir el model soviètic incondicionalment i entusiasta. Aquesta actitud es considerava una obligació de qualsevol comunista en vida de Stalin, però el terme va continuar fent-se sevir quan al XX Congrés del PCUS (1956) Nikita Khruixtxov va denunciar el mateix estalinisme. D’aleshores ençà, s’ha aplicat a aquells que s’oposen a qualsevol intent de modernitzar, revisar o reformar la interpretació que Stalin va fer del marxisme. |
En mig de la depressió global del decenni de 1930, la Unió Soviètica es va convertir en un poderós país industrialitzat dirigit per una dictadura centralitzada brutal. Els esdeveniments que hi van tenir lloc es van desenvolupar d’una manera totalment diferent de la resta dels països del món. L’any 1929 Stalin s’havia convertit en l’hereu de Lenin i en el governant indiscutit de la Unió Soviètica. Va ser el responsable de la transformació del país, que va tenir lloc en mig de condicions de confusió i penúria. Els canvis més importants van ser els següents: 1) el ràpid desenvolupament de l’economia industrial soviètica; 2) l’expropiació forçosa de totes les terres cultivables, reunides després en granges col·lectives dirigides per l’Estat, i 3) l’expansió dels poders repressius del partit i de la policia secreta per tal de perpetuar un sistema de terror, és a dir, de detencions i càstigs arbitraris contra els quals no hi havia cap sistema legal que hi posés límits. La transformació de la Unió Soviètica va ser tan radical que els historiadors han anomenat període la "revolució de Stalin".
La revolució de 1917 havia deixat una dictadura comunista governant un país predominantment agrícola, la terra del qual era posseïda i treballada per camperols en granges. Stalin va crear una dictadura unipersonal i va acabar amb les granges privades, tot estenent el poder de l’Estat a totes les àrees de l’economia i la societat, i desenvolupant la indústria soviètica a un ritme extraordinari. Afirmava que la transformació social i econòmica del seu país situava la societat soviètica a l’estadi històric del socialisme. Els crítics qualificaven al règim de despòtic i condemnaven la seva política com a brutal.
La revolució de Stalin
La debilitat del règim soviètic a finals del decenni de 1920 i les mateixes ambicions polítiques de Stalin van ser els factors clau del seu accés al poder. En aqueixos anys, el lideratge va romandre en mans dels membres del Politburó, el comitè directiu del PCUS, que decidia la política de l’Estat en aqueixa dictadura de partit únic. Stalin era l’únic dels seus membres que també era "secretari general" del Partit. L’"avantguarda" comunista consistia en una petita elit directiva que controlava un vast país temorós i hostil als Estats occidentals.
El país era feble i estava dividit internament entre una petita classe treballadora que simpatitzava amb els objectius comunistes i uns camperols decidits a prendre possessió de la seva terra. En 1921 els comunistes van posar en pràctica el que ells anomenaven la Nova Política Econòmica (NPE), destinada a augmentar la producció agrícola i a restaurar les desmanegades fàbriques i les deteriorades ciutats del país. Aquesta política només va tenir èxit en part: no va proporcionar els mitjans adequats per finançar el ràpid creixement industrial que es necessitava per construir un exèrcit fort i modern, ni per crear l’economia d’abundància amb què somiaven els comunistes. Dues consideracions, una de pràctica i una altra d’utòpica, van portar la direcció del partit a accedir a aqueix pla d’industrialització ràpida. Les cares inversions necessàries requerien que els camperols sacrifiquessin una gran part dels seus ingressos, en forma d’impostos i acceptant preus baixos per als productes agropecuaris, amb vista a donar suport al creixement industrial. La negativa dels camperols a cooperar en aqueixos termes, visible el 1928, va portar el país a una de les seves crisis més serioses des de la guerra civil i va deixar el camí obert perquè Stalin aconseguís el poder.
La crisi es va manifestar en forma d’una seriosa escassetat de productes agropecuaris, necessaris per a la població urbana i l’exportació. L’Estat, que comprava quasi tota aqueixa producció, havia abaixat el preu que pagava pels principals béns de consum, per la qual cosa els camperols es van negar a vendre les seves collites. La disminució de les vendes va ser tan severa que, el 1928, va aparèixer el racionament de menjar a les ciutats. Les exportacions agrícoles soviètiques, essencials per poder pagar les importacions de maquinària industrial, van estar a la vora del col·lapse. Per als observadors occidentals, acostumats al lliure mercat, les caresties eren culpa dels errors de l’economia de mercat. Els camperols exigien uns incentius -bons preus i productes de consum barats- que els comunistes es negaven a garantir-los.
Els dirigents soviètics veien la crisi d’una manera molt diferent: sospitaven que el causant de la crisi era el "petit capitalisme" camperol i, inspirats pels mètodes brutals de la guerra civil, van prohibir als camperols pròspers (kulaks) que intentessin soscavar l’Estat soviètic. Stalin va ser el portaveu comunista i va expressar amb paraules les seves pors a l’oposició camperola i a un atac imperialista; a la primavera de 1928 va avisar que "ens enfrontem a enemics de fora de la Unió Soviètica [i] ens enfrontem a enemics de dins de la Unió Soviètica". Aqueix mateix any va imposar una mesura simple i despietada per tal de solucionar la crisi dels comestibles: va ordenar a la policia i als funcionaris de l’Estat que s’apoderessin de l’excedent produït pels camperols, si calia, per la força. Els dirigents moderats es van horroritzar davant la seva brutalitat. Un d’ells el va acusar fins i tot de ser un nou Gengis Khan mongol, que portava el despotisme en comptes de la dictadura del proletariat.
Aqueix mateix any va ser la primera vegada que Stalin va fer valer el seu lideratge polític. Afirmava que defensava la revolució amb l’esperit del leninisme. Les conseqüències de la seva acció van provocar una nova revolució. La major part dels historiadors occidentals creuen que la seva ambició personal era ocupar el lloc que havia deixat Lenin. Va transformar la crisi de 1928 en una situació beneficiosa per a ell. Es coneix poc sobre els seus motius i el que pensava, perquè era un home amb tendència al secret. La seva vida havia estat una fugida de la pobresa i una dedicació a la lluita política en nom de la revolució del proletariat, èxit que semblava haver associat al seu propi renom. Tot estudiant el marxisme va aprendre sobre els conflictes de classe i sobre l’opressió, sobre la inevitable caiguda de l’imperialisme i sobre les futures benediccions del socialisme. No hi ha cap motiu per qüestionar la seva fe en aqueixos preceptes ideològics bàsics, perquè el van convèncer que la seva causa era correcta i que era necessari l’enfrontament. En altres paraules, que la seva comprensió del marxisme s’adequava a la seva personalitat combativa. Lenin va ser el seu mestre i líder en aqueix període d’aprenentatge i lluita. Va romandre lleial a Lenin durant els anys d’agitació clandestina i després durant els anys de guerra i revolució. Tot el que va aconseguir, inclosa la seva posició com a secretari general, ho devia a Lenin.
No obstant això, igual que un fill rebel, a l’inici del decenni de 1920 va començar a trobar-se digne d’ocupar el lloc de Lenin. El seu mètodes polítics eren cruels, un fet que Lenin va descobrir massa tard. Abans fins i tot de la mort d’aquest, el 1924, Stalin va començar a utilitzar les seves responsabilitats clau per a aconseguir una clientela entre els quadres del Partit que ocupaven un lloc clau a l’hora de triar als nous dirigents i de dur a terme les resolucions polítiques. En 1928 es van mostrar comprensius amb els seus cruels mètodes per a ocupar-se de la crisi dels aliments. Amb el seu suport, van eliminar tots els seus rivals de les posicions de lideratge en el Politburó. Ja el 1929 Stalin dominava aqueix cos polític i, a través d’ell, la Unió Soviètica. En el seu cinquantè aniversari, a finals d’aqueix mateix any, els seus seguidors van afirmar que "Stalin és el Lenin d’avui!".
L’any 1929 Stalin va començar el que ell mateix anomenava una "revolució des de dalt". En el vocabulari estalinista, "revolució" descrivia la transformació de l’economia i la societat segons les ordres del Partit Comunista. Va adoptar la forma de dues decisions polítiques separades. Una consistia en l’adopció d’un pla quinquennal per augmentar la producció industrial, que s’hauria de triplicar al començament del decenni de 1930. L’altra va ser la decisió del Partit, presa a finals de 1929, d’obligar a cent milions de camperols a renunciar a les seves granges privades i reunir-les en "granges col·lectives" (a les quals se sol anomenar per la seva abreviatura russa kolkhoz), és a dir, cooperatives.
En teoria, la "col·lectivització" de les granges enfortia la cooperació socialista; però de fet va donar a l’Estat accés directe a la producció agrícola, perquè els funcionaris estatals dominaven l’administració d’aqueixes noves granges. Aquestes mesures van marcar el final de la NPE i de la conciliació amb els camperols. La seva posada en pràctica necessitava que la dictadura comunista augmentés els poders repressius de la policia secreta. Al final, l’ambició de Stalin i l’ampli increment del poder arbitrari de la policia van convertir l’Estat soviètic en un règim despòtic.
La industrialització del primer pla quinquennal combinava els somnis revolucionaris amb la necessitat incrementar el poder militar de l’Estat. Els objectius de producció del pla quedaven fixats per les directrius assenyalades en els plans elaborats per la Comissió Estatal de Planificació ("Gosplan"). En un atac d’optimisme, Stalin va ordenar que s’aconseguissin els objectius del pla a finals de 1932; l’eslògan era: "El pla quinquennal en quatre anys!". L’esperit de la industrialització soviètica era semblat al d’una guerra; els treballadors havien de "llançar-se a l’atac" i "conquerir fortaleses" per construir el socialisme. Aquells economistes de la "Gosplan" que creien que un creixement econòmic tan extraordinari significaria el caos van ser immediatament destituïts o arrestats. Amb aquest sistema de planificació ordenada, els funcionaris i els directors de les empreses estatals havien d’aconseguir els objectius de producció marcats per la Comissió de Planificació, perquè si no, corrien el risc de ser afusellats o arrestats per "sabotatge".
Aqueixa política cruel va ser més eficaç a l’hora d’equipar un exèrcit modern que a l’hora de crear una societat socialista. Per a Stalin el primer d’aqueixos dos objectius era més important que el segon. El tempo del creixement industrial "no s’havia de disminuir ", va dir en un míting de directors de fàbriques el 1931. La raó era senzilla: un "sistema d’economia socialista" avançat enfortiria Rússia i posaria fi al seu endarreriment. Stalin va avisar la seva audiència que el món encara estava governat per "la llei de la selva del capitalisme", que per a ell consistia en una regla senzilla: "colpeja el feble, però sigues cautelós amb el poderós". Parlant més com un líder rus que com un comunista, va recitar la llarga llista d’enemics exteriors que havien derrotat l’Estat rus en els darrers segles, des dels "khans" mongols al segle XIII fins als japonesos al XX (obviant els alemanys per motius diplomàtics). Exigia que "la pàtria del socialisme" arribés al nivell dels països capitalistes en deu anys, "o ens esclafaran". Sense adonar-se d’on es trobava el perill real, va preveure la terrible guerra que s’acostava.
La campanya per industrialitzar Rússia va demostrar ser tan caòtica com els escèptics de 1929 havien predit. Rússia necessitava importar maquinària i tècnics estrangers per bastir les noves indústries. Entre les importacions hi havia una fàbrica sencera de tractors i camions construïda per la Ford Motor Company. La maquinària alemanya per als alts forns es va establir a la nova ciutat industrial de Magnitogorsk, als Urals. La depressió mundial va abaixar el preu dels béns agrícoles i de les matèries primeres, les principals fonts de divises que Rússia tenia per pagar aqueixes importacions. El govern va decidir exportar més menjar encara que als anys 1932 i 1933 part de la població es morís de fam. A l’interior del país no hi havia prou carreteres ni treballadors qualificats, ni habitatges, ni acer, ni ciment per a totes les noves fàbriques. El pla quinquennal va servir fonamentalment per a qüestions de propaganda i per a entabanar i atemorir tant els treballadors com els directors. Un sistema de prioritats semblant a l’adoptat durant la guerra decidia on es trobaven les principals prioritats i a on havien d’anar els escassos recursos.
L’èxit més espectacular del pla industrial va consistir en projectes industrials gegantins. Acompanyat per una gran publicitat, un ferrocarril de 1.600 quilòmetres, el Turksib, va unir les repúbliques socialistes turques de l’Àsia central amb la Sibèria central. Una presa gegantina al baix Dnièper, a la part meridional de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna, va generar l’energia hidroelèctrica necessària per accelerar el creixement del complex industrial de la regió. La zona muntanyosa al voltant de Kuznetsk, al nord de Mongòlia, es va convertir en una de les fonts principals de carbó. A les àrides vessants orientals dels Urals va sorgir un complex gegantí d’alts forns, anomenat Magnitogorsk, per explotar els rics dipòsits de ferro de la "muntanya magnètica". La maquinària, els experts estrangers i les matèries primeres per a la seva ràpida construcció anaven a parar a aqueixos llocs. Dirigents clau del Partit supervisaven personalment el treball per a assegurar-se que el tempo mai no decaigués.
La responsabilitat més gran va recaure en el gran nombre de treballadors que, per pròpia voluntat o per la força, van ser portats a aqueixos llocs en construcció. Els membres del moviment dels Joves Comunistes creien que els projectes eren una croada socialista. Els treballadors viatjaven milers de quilòmetres per unir-se a la campanya. Un escriptor soviètic que els observava treballar els va preguntar que per què ho feien de forma tan dura i en unes condicions tan primitives. La seva resposta va ser simple: "Construïm el socialisme. Tot el món ens mira". No obstant això, al seu costat hi havia camperols que fugien de la brutal campanya de col·lectivització i de la misèria de l’àmbit rural. Centenars de milers de treballadors forçosos, la major part d’ells camperols arrestats perquè s’havien resistit a la col·lectivització, complien les seves sentències en aqueixos llocs. Vivien en tendes de campanya vigilats per policies. La grandària total d’aqueixa força de treball es va duplicar al final del primer pla quinquennal. Les condicions de vida dels treballadors eren miserables. L’allotjament era inadequat i els subministraments d’aliments tan escassos que durant tot aqueix període es va mantenir el racionament. Li agradés o no, el poble soviètic va haver d’acceptar grans sacrificis en el seu camí cap a la industrialització que havia decretat Stalin.
L’Estat soviètic necessitava un exèrcit d’especialistes per supervisar el treball. Havia heretat del tsarisme un petit nucli d’enginyers ben formats. Tanmateix, els seus orígens "burgesos" els feien sospitosos a la Rússia de Stalin. Per tal d’obligar-los a treballar per al nou règim, la policia va arrestar molts d’aqueixos enginyers, als quals va acusar de sabotatge i que estaven pagats pels enemics capitalistes. No calien proves, perquè la detenció per la policia secreta ja implicava la condemna. L’any 1930 van tenir lloc dos "judicis farsa" a Moscou per tal d’exhibir els enginyers que estaven acusats de preteses activitats contrarevolucionàries. Tots van ser obligats a confessar i després van ser enviats com a força de treball presonera a projectes industrials. La "justícia" s’havia convertit en una altra eina per manipular sectors clau de la població.
L’atmosfera del país s’assemblava a la d’una fortalesa assetjada, plena d’entusiasme per la batalla i de por i sospita pels sabotejadors i els espies. Part d’aqueixa batalla consistia en la formació ràpida d’"especialistes rojos", que eren comunistes d’entorns obrers als quals es formava tècnicament per fer la feina. Cap a finals del primer pla quinquennal, més de mig milió de persones havien rebut ascensos a llocs de gestió i tècnics mitjançant aqueixa "acció afirmativa" soviètica. Entre elles es trobaven Nikita Khruixtxov i Leonid Brejnev, futurs dirigents de la Unió Soviètica. Aqueixes persones, que devien les seves carreres al Partit i a Stalin, es van convertir en la nova elit estalinista de la Rússia soviètica.
A finals de 1932 la producció industrial havia augmentat. Noves plantes industrials a Sibèria començaven a produir grans quantitats de ferro i acer; la seva producció total es va duplicar entre 1928 i 1932. La producció de petroli també es va duplicar, mentre que la d’energia elèctrica es va triplicar. En aquests mateixos anys, el nivell de vida de la població urbana va declinar entre una tercera part i la meitat, perquè no era una prioritat en la revolució de Stalin. L’escassetat d’habitatges es va fer tan acusada que la majoria de les famílies havien d’amuntegar-se en habitacions individuals en "apartaments comunitaris", veient-se obligades a compartir una cuina i un bany amb la resta dels inquilins. Els aliments van estar racionats fins a 1933. A principis de 1934 Stalin va proclamar que el primer pla quinquennal havia estat un èxit. El preu que la població va pagar per aqueix èxit va ser terriblement alt.
Els camperols van patir la pitjor part. Al novembre de 1929 els dirigents del partit van ordenar la col·lectivització massiva de les granges privades. Stalin es negava a cap compromís amb la "via capitalista" de les granges privades; la "via socialista" de les granges col·lectives havia de triomfar. El Partit esperava resistència, per la qual cosa va autoritzar l’ús de "mesures administratives", és a dir, una acció policial repressora, per castigar els qui s’hi oposessin. El primer objectiu va ser l’anomenat grup dels kuIaks, format pels grangers pròspers. Al gener de 1930 Stalin va aprovar les ordres per eliminar el milió dues-centes mil propietats camperoles que hi havia al país i que estaven ocupades aproximadament per sis milions de persones. Aquests camperols, els millors grangers privats de Rússia, van quedar exclosos de les noves granges col·lectives.
Aquesta guerra de classes organitzada era un acte de càstig monstruós contra els camperols, condemnats per la seva presumpta hostilitat contra el règim comunista. Al començament de 1932, la col·lectivització ja havia acabat a les principals zones agrícoles del país. L’any 1934, en el XVII Congrés del Partit, Stalin va anunciar orgullós la creació de dues-centes mil granges col·lectives productores. El règim havia "eliminat el capitalisme" entre els camperols.
El preu d’aquesta revolució social a les zones rurals van ser les privacions i les fams. L’enorme burocràcia estatal va utilitzar el seu poder sobre l’agricultura per aconseguir la major quantitat de productes al preu més baix possible. Va fer desaparèixer els incentius dels conreus just en el moment que els administradors de les granges col·lectives estaven lluitant per aconseguir "col·laboració" per al treball a les granges. Els camperols havien sacrificat prop de la meitat dels seus animals abans de permetre que es convertissin en propietat de les granges col·lectives. Els animals de tir eren terriblement escassos i l’Estat tenia pocs tractors per reemplaçar-los. Els camperols de les noves granges treballaven amb desgana. Tots aquests factors van conduir el 1932 a una disminució dràstica en la producció agropecuària. A finals d’aqueix any estava clar que la col·lectivització no produïa prou com per satisfer la demanda de la indústria i alimentar la població rural. Stalin va decidir continuar amb els objectius estatals, ordenant castigar severament tots els funcionaris que no aconseguissin lliurar el producte exigit.
Encara que mai no va ser admès per l’Estat soviètic, la fam es va estendre pel món rural, portant amb ella epidèmies i la mort a innumerables milions de camperols. A les ciutats van arribar notícies de la tragèdia i fins i tot els comunistes lleials es van horroritzar davant la traïció de les seves esperances d’una vida millor per a tothom. La jove esposa de Stalin, Nadezhda Allilueva, compartia aquests somnis i es va desil·lusionar davant els patiments de la població. Aquella tardor, al mig de les celebracions del quinzè aniversari de la revolució bolxevic, va tenir una agra baralla amb el seu marit, després de la qual es va suïcidar amb un tret al cap en el seu apartament del Kremlin. El seu suïcidi va ser una altra baixa més de la revolució de Stalin.
Fins i tot els col·legues de Stalin al Politburó van considerar que el seu lideratge havia produït seriosos abusos de poder. A la primavera de 1933, aquests moderats, entre ells un dels seus ajudants pròxims, Sergej Mironovic Kostrikov Kirov, van posar en pràctica una sèrie de mesures per aturar el terror massiu, regularitzar les condicions de les granges col·lectives i triar uns objectius raonables per al creixement industrial del segon pla quinquennal. Esperaven així reviure la pràctica del lideratge col·lectiu dels anys anteriors a 1929 i coartar l’autoritat de Stalin. L’home a qui van donar suport perquè liderés aqueix esforç va ser Kirov.
No obstant això, al desembre de 1934 Kirov va ser assassinat al seu despatx. Misteriosament, els seus dos escortes s’havien retirat poc abans de l’esdeveniment; ambdós van morir poc després en circumstàncies misterioses, abans de poder ser interrogats. Els dirigents soviètics es van llançar immediatament a una cacera de bruixes per tal d’atrapar els suposats "contrarevolucionaris" responsables de l’assassinat. Stalin es va encarregar de dirigir-la. La mort de Kirov va alliberar Stalin de les restriccions que el partit havia posat al seu poder. No va tardar a posar en marxa un sistema de terror policial que va continuar fins a la seva mort.
Després de la mort de Lenin l’any 1924, Grigorij Jevsejevič Zinov’ev va tractar d’assolir el lideratge, per a la qual cosa va formar la troika amb Lev Borisovič Rosenfeld Kamenev i Stalin. Així va impedir que Trotski s’emparés del poder. Finalment, va ser Stalin el qui va aconseguir el control del govern. Zinov’ev va perdre els càrrecs l’any 1926 i va ser expulsat del Partit Comunista el 1927. Hi va ser readmès dues vegades i en ambdues en va ser novament expulsat. L’any 1936, quan es va produir la primera gran purga estalinista, va ser jutjat sota la falsa acusació d’haver fundat una organització terrorista. Havent estat declarat culpable al primer dels Processos de Moscou, va ésser afusellat. L’any 1988, una comissió especial del politburó soviètic va rehabilitar la seva memòria i va revocar el veredicte condemnatori que el va condemnar a mort. |
En els cinc anys següents es van produir tantes detencions, execucions i denúncies públiques massives de suposats traïdors que aquesta època va merèixer el nom de "Gran Terror". Els mètodes sanguinaris de Stalin van excedir amb molt la brutalitat del Partit Comunista durant la guerra civil. La repressió de masses ja havia aparegut durant la col·lectivització dels camperols i ara es va estendre a tots els membres de la població. Els historiadors encara intenten comprendre el procés secret mitjançant el qual la política del terror es va instal·lar en la vida soviètica. El poder creixent de la policia secreta va facilitar la tasca de Stalin. Els dirigents soviètics van admetre molt després de la mort de Stalin que el mateix dictador, amb l’ajuda d’agents de la seva policia secreta, era el responsable de la mort de Kirov. També van assenyalar el "culte" a Stalin, és a dir, l’adulació pública del dictador, per explicar la facilitat amb què aquest va poder desplegar la seva política de terror. Van ometre una tercera raó, a saber, el suport que va rebre de moltíssims comunistes les carreres dels quals estaven lligades a la seva. Aqueixa "generació estalinista" de comunistes havia col·laborat en el terror.
El terror de Stalin recolzava en els poders repressius il·limitats exercits per la policia secreta i controlats pel mateix Stalin. Immediatament després de la mort de Kirov, per ordre personal seva, la policia secreta va rebre la potestat per arrestar, jutjar, disparar o empresonar a tot aquell que fos culpable d’"activitats contrarevolucionàries". Atès que només la policia era capaç de jutjar si existia o no aqueixa activitat, va obtenir així una autoritat arbitrària per castigar a plaer aquells als qui considerava enemics. Per a la mentalitat desconfiada de Stalin, tots els funcionaris soviètics, membres del partit i ciutadans normals que parlessin o actuessin d’una manera que posés en dubte el seu lideratge o la seva política eren traïdors. L’assassinat de Kirov va
anar seguit d’una onada de detencions que va incloure a qualsevol que
hagués estat remotament relacionat amb l’oposició al seu govern.
Stalin va justificar la seva confiança en el terror al·legant l’existència d’una vasta xarxa d’enemics de classe i d’agents estrangers que operaven a l’interior de la Rússia soviètica. Defensava que "com més avancem cap al socialisme", més gran serà la "fúria de les classes trencades i explotades". Una vigilància i repressió implacables s’encarregaria d’aquests enemics, a qui veia per totes les bandes. Tan grans eren les seves sospites que els historiadors han suggerit que estava pertorbat mentalment. No obstant això, les seves accions despietades revelen la ment calculadora d’un dèspota. Va convertir la policia secreta en els seus agents de govern.
Durant alguns anys la repressió massiva no es va detenir davant res. Els poders il·limitats de què gaudia la policia secreta (coneguda llavors per les inicials NKVD, de Comissariat del Poble per als Assumptes Interns) van permetre que Stalin delmés les files dels quadres del Partit, de la burocràcia estatal i dels intel·lectuals de la literatura i les arts. Més de mig milió de funcionaris del partit va desaparèixer durant la repressió massiva. La seva acció més dramàtica va consistir en la detenció, judici i execució de gairebé tots els antics bolxevics, és a dir, els col·laboradors de Lenin en els primers anys de lluita, que en aqueix període s’havien oposat ben sovint a Stalin. A partir de 1936 van ser jutjats en tres "judicis farsa", l’últim dels quals va tenir lloc al començament de 1938. Tots van confessar, després de mesos d’interrogatoris i tortures, els seus suposats (i totalment ficticis) "crims contra l’Estat". Tots van ser condemnats i afusellats, se’n van esborrar els noms de la història del Partit i els seus rostres es van eliminar de les fotos de grup dels funcionaris del Partit. Lev Trotsky, a qui Stalin havia expulsat de la Unió Soviètica el 1929, va ser trobat a Mèxic per agents de la NKVD i assassinat. No va quedar cap líder del Partit que pogués criticar el dictador.
Stalin i la policia secreta també van triar com a objectes de repressió els dirigents de les Repúbliques nacionals que formaven la Unió Soviètica. Afirmaven que "el nacionalisme burgès" havia infectat el lideratge de les terres frontereres no russes. Després d’aquestes paraules van continuar immediatament les detencions massives; per a fer-les n’hi havia prou amb una mera acusació de falta de lleialtat cap a Stalin o el lideratge soviètic de Moscou. Veterans activistes del Partit que no eren ciutadans russos, intel·lectuals i professionals, que havien presentat un paper important a l’hora de posar en peu el sistema multinacional de la Unió Soviètica, van desaparèixer en camps de concentració i fosses comunes. L’URSS s’havia convertit en un imperi comunista governat per estalinistes.
En una acció que va soscavar els esforços per enfortir el poder militar de Rússia, el "Gran Terror" es va estendre fins i tot a l’exèrcit rus. Al principi Stalin va donar suport als seus generals en els esforços per convertir l’exèrcit en una organització militar professional, perfectament entrenada i equipada per a la guerra de tancs. No obstant això, sembla que es va sentir atemorit per la seva influència en la política exterior. Mai va aparèixer cap prova real que recolzés l’acusació que aquests oficials havien confabulat contra Stalin, però l’evidència era irrellevant. Fins i tot les confessions van ser innecessàries per condemnar a algú, ja que Stalin i la policia havien jutjat per endavant que el cos d’oficials era culpable. El terror a l’exèrcit va començar l’any 1937, amb el judici secret de cinc destacats generals, inclòs el comandant en cap de l’exèrcit, Tujachevsky. Van ser condemnats i afusellats com a espies de les potències estrangeres. Després d’això, tots els oficials es van tornar sospitosos i un terç del total del cos d’oficials va ser arrestat. Molts van ser executats i altres sentenciats a llargues condemnes als camps de presoners. En un moment de perill exterior creixent, Stalin arriscava la seguretat del seu país pel be de la seva mateixa dictadura.
Del terror va sorgir un enorme imperi de la policia secreta. Consistia en presons i grans xarxes de camps de presoners que s’estenien per tot el país, en especial per la regió septentrional i oriental de Sibèria. Milions de presoners hi treballaven, i hi van morir en grans quantitats a causa de les condicions de vida inhumanes. Amb la seva brutalitat i les seves privacions, els camps semblaven per als interns una forma extrema del govern policial que regnava en tot el país. Els camps eren un món en si mateixos, un món en què els funcionaris de presons governaven com a petits dèspotes.
Durant el "Gran Terror", la policia secreta es va convertir en la institució política més poderosa del país. Stalin, conscient probablement de la potencial amenaça que això representava per a la seva dictadura, va fer que el seu cap i els seus col·laboradors fossin arrestats el 1938 per a ser afusellats al seu torn com "contrarevolucionaris". No tolerava cap enemic potencial. El nou cap de la policia, Lavrentij Pavlovič Berija, es va mantenir en la direcció de la policia secreta fins a la mort de Stalin gràcies a la seva absoluta submissió al dictador. Després de 1938, el terror va declinar en intensitat, però el sistema es va mantenir fins a la mort de Stalin.
La dictadura es va estendre a totes les àrees de la vida cultural soviètica. Va desaparèixer el suport a l’experimentació i la tolerància cap a la diversitat artística del decenni de 1920. Organitzacions d’escriptors, artistes, músics i educadors dirigits per l’Estat controlaven la publicació i difusió dels treballs culturals. La seva censura deixava poca capacitat de maniobra per a la creació individual; en compte d’ella, els cànons oficials dictaven la forma i la substància de l’activitat cultural. L’estil del "realisme socialista", és a dir, l’art que reflectia la imaginària "realitat" de la societat socialista es va imposar en la literatura, la pintura i el cinema. L’únic tema nou era la glorificació del nacionalisme rus i dels dirigents militars i polítics del passat tsarista. El tsar Ivan IV (el Terrible va rebre un tractament especialment amable, perquè Stalin veia amb molta simpatia el seu èxit en eliminar els enemics interns i en derrotar als Estats veïns hostils. L’ensenyament als col·legis es va convertir en un exercici dogmàtic de memorització de certes veritats senzilles en què es feia insistència; entre les més importants es trobava la ideologia marxista-leninista-estalinista. Els mestres van tornar a ser, tal com va passar en època dels tsars, l’autoritat absoluta a les aules. Els alumnes van tornar a vestir uniforme. La cultura estava al servei de l’Estat estalinista.
Les transformacions degudes a la revolució estalinista van generar una controvèrsia enverinada. Alguns observadors sostenen que el seu principal èxit va ser fer que la Unió Soviètica aconseguís el rang de segona potència industrial del món. Les estadístiques econòmiques demostren que aqueixa afirmació és certa; però no poden donar una idea de la vertadera mesura de les privacions humanes patides durant l’esforç per aconseguir-ho. Altres emfatitzen la revolució social que va tenir lloc, aconseguida en eliminar la indústria, el comerç i les granges privades, assenyalant a la propietat estatal dels mitjans de producció en totes les àrees de l’economia com a evidència que va aparèixer un nou sistema social. Els comunistes l’anomenaven la primera "societat socialista" del món; els crítics l’anomenen una economia dirigida, governada per una nova classe de buròcrates del Partit.
El judici més crític recalca la política dictatorial mitjançant la qual Stalin i els seus seguidors van controlar el Partit, l’Estat i a tota la població. En alguns aspectes, s’assemblava a l’Alemanya nazi. Ambdós règims van ser anomenats "totalitaris" perquè emfasitzaven els poders extraordinaris de l’Estat i dels seus dirigents sobre la població. L’estalinisme, igual que el nazisme, no podia dominar completament la societat. La novel·la de George Orwell 1984, basada en gran part en les observacions de l’autor sobre el règim soviètic en el decenni de 1940, proporciona una imatge de malson del brutal món de l’estalinisme.
L’Imperi soviètic
El nou lideratge soviètic exigia obediència, no sols a la seva pròpia població, sinó també a tots els partits comunistes del món. Stalin tenia una pobra opinió dels comunistes estrangers. Valorava sobretot la Internacional Comunista pels seus serveis en defensa de la Unió Soviètica. Exigia que els seus membres ajudessin a repel·lir els enemics de Rússia. Va ordenar que els comunistes xinesos organitzessin una resistència armada contra els japonesos al nord de la Xina per tal de desviar, així, els exèrcits nipons del territori de la Unió Soviètica. Aqueixos comunistes estrangers tenien ordres d’ajudar la "pàtria socialista", és a dir, la Unió Soviètica.
Stalin va seguir una sèrie de senzilles regles per dirigir la política exterior soviètica en el perillós món del decenni de 1930. En considerar que els ideals occidentals de pau col·lectiva i conciliació eren una farsa, va adoptar per al seu Estat allò que creia que era la veritable pràctica occidental: la política de potències. L’any 1934 va repetir la seva convicció, exposada per primera vegada el 1931, que "en els nostres temps el costum no és respectar els febles; només els forts són respectats". Els Estats utilitzen el seu poder, sostenia el 1939, per crear al voltant del seu territori "esferes d’influència" en les quals dominaven Estats més petits per a la seva pròpia protecció i benefici.
La "llei de la selva del capitalisme", que havia identificat el 1931, dictava que, en les relacions internacionals, el poder donava la raó. L’èxit de l’Estat en aqueixa implacable consecució li proporcionava més territori, ja fos annexant-se terres frontereres o ampliant l’esfera d’influència. Segons aqueixa regla elemental, la Unió Soviètica, pel seu propi bé, havia de "respectar" altres Estats poderosos acceptant les seves esferes d’influència. L’amenaça real de la guerra podria aparèixer quan s’estigués en desacord quant als límits d’aqueixes esferes. Aquesta imatge simplista i brutal de les relacions mundials va ser la que va guiar la conducta de Stalin pel que fa a la política exterior soviètica durant la resta de la seva vida.
En el decenni de 1930, l’Imperi japonès, a l’est, i l’Alemanya nazi, a l’oest, amenaçaven la Unió Soviètica. En cada cas. Stalin va haver de preparar-se per a una possible guerra; però va agrair els acords que, tan sols temporalment, van evitar els conflictes i van salvaguardar els interessos de seguretat dels soviètics. L’any 1931 Japó va envair Manxúria; més tard, en aqueix mateix decenni, les seves tropes van llançar diversos atacs contra les forces de l’exèrcit roig, tant a la Sibèria oriental com a Mongòlia (un Estat satèl·lit rus). L’exèrcit roig va repel·lir ambdós atacs japonesos, i va causar grans pèrdues a les tropes enemigues. L’any 1937, després de l’esclat de la guerra entre el Japó i Xina, El govern soviètic va enviar grans quantitats de subministraments militars a la Xina.
Quan de veritat es va alliberar de la guerra a l’Àsia va ser l’any 1941, quan el govern japonès va decidir que els seus objectius militars principals es trobaven al Pacífic i al sud-est asiàtic. Aqueix estiu, el ministre japonès d’Afers Estrangers va oferir a la Unió Soviètica un tractat de neutralitat. Stalin va acceptar-lo immediatament. No li importava gens que les forces japoneses ataquessin: l’única cosa que volia era que el seu país s’alliberés d’aqueixos atacs.
L’Alemanya nazi va acabar essent el perill principal. L’odi de Hitler cap als bolxevics apareixia pertot arreu en els seus discursos. Al contrari, en 1934 Stalin va donar publicitat al fet que no considerava que les diferències ideològiques entre el feixisme i l’Estat soviètic fossin un obstacle seriós per tractar amb el nou règim alemany. "No es tracta de feixisme –va dir–. Si l’interès de l’URSS exigeix bones relacions amb un país o un altre que no està interessat a amenaçar la pau [és a dir, a atacar a la Unió Soviètica], adoptarem aqueixa política sense dubtar-ho". No obstant això, Hitler va rebutjar la invitació. Stalin tenia bones raons per creure que Alemanya es dirigiria novament cap a l’est, com durant la Primera Guerra Mundial, i que en aquesta ocasió els seus objectius serien apoderar-se del seu territori i destruir el seu règim.
Per tal de protegir la Unió Soviètica d’una altra guerra contra Alemanya, Stalin va intentar repetir el precedent del pacte francorus anterior a 1914. L’any 1935 va estar d’acord en un tractat de defensa amb França. No obstant això, aquest mai no va ser la base per a una política soviètica de seguretat col·lectiva. Com a màxim, oferia la possibilitat que Alemanya hauria de lluitar primer a l’oest. L’ajuda soviètica a la República espanyola el 1936 va semblar animar la resistència occidental contra Alemanya, però el govern francès es va aferrar a la seva política d’apaivagament fins a 1939.
Aleshores, Stalin ja havia tornat al seu objectiu anterior d’un acord amb l’Alemanya nazi. Semblava creure que entenia la raó bàsica per a la política expansionista de Hitler. Considerava que el líder nazi creia, encara que d’una forma extrema, en la "llei de la selva del capitalisme". Atès que tots dos Estats controlaven l’est d’Europa, si seguien aquest raonament podien evitar la guerra dividint la regió entre ells. Per consegüent, a l’estiu de 1939 va acceptar l’oferta de Hitler d’un pacte de no-agressió. Contenia clàusules secretes per al repartiment de Polònia i per al domini rus dels petits Estats bàltics. Stalin va interpretar que l’acord permetia al seu Estat estendre’s a costa d’aqueixos territoris. Després de la signatura del pacte, a l’agost de 1939, va enviar l’exèrcit roig a apoderar-se de la part oriental de Polònia, annexant-la ràpidament aqueixa mateixa tardor a la Unió Soviètica. Durant els anys següents, les seves forces van envair els Estats bàltics, que no van tardar a convertir-se en Repúbliques soviètiques. Els seus objectius eren el control territorial i la pau amb Alemanya, encara que fos només per uns quants anys. Una guerra d’Alemanya contra França i Gran Bretanya no li concernia. La dictadura de Stalin va fer de la Unió Soviètica un imperi expansionista i despòtic.
Per saber-ne més:
Josif Stalin
Histoire de l’Union Sovietique
