La Segona Guerra Mundial (1939-1945)
Causes de la Segona Guerra MundialLa Croàcia ústaixaLa França de VichyLa Itàlia feixistaL’Alemanya naziEl règim feixista de Metaxàs a GrèciaL’imperialisme japonès (1931-1945)Itàlia durant la Segona Guerra MundialAlemanya durant la Segona Guerra MundialEscandinàvia durant la Segona Guerra MundialRomania durant la Segona Guerra MundialGrècia durant la Segona Guerra MundialBulgària durant la Segona Guerra MundialPolònia durant la Segona Guerra MundialLes conferències internacionals (1943-1945)
Guerra llampec contra Polònia
L’1 de setembre de 1939, les tropes alemanyes envaeixen Polònia. El 3 de setembre, la Gran
Bretanya i França, que no havien reaccionat arran de l’annexió
alemanya d’Àustria (Anschluss) i que, a la
Conferència de Munic, el 30 de setembre de 1938,
havien consentit un primer desmembrament de Txecoslovàquia, declaren la
guerra a Alemanya.
A Itàlia, Mussolini, d’acord amb Hitler, declara l’estat de no bel·ligerància; els Estats Units es proclamen neutrals; la Unió Soviètica i el Japó signen un pacte de no agressió; la Commonwealth fa costat a la Gran Bretanya.
En tres setmanes, la infanteria i els exèrcits blindats alemanys en combinació amb l’ús en massa de l’artilleria i l’aviació deixen Polònia fora de combat. És la guerra llampec o blitzkrieg.
Per altra banda, el 17 de setembre la Unió Soviètica ocupa la porció oriental de Polònia, que li ha estat reservada a títol de zona d’influència pel pacte germanosoviètic. Stalin va al·legar que ocupava aquesta zona per "defensar els bielorussos" i que aquest fet no constituïa un acte de guerra perquè l’Estat polonès havia "deixat d’existir virtualment".
La rendició de Polònia es produirà el 27 de setembre de 1939. El 28 de setembre, una lleugera modificació fronterera completa els acords secrets per al repartiment de Polònia entre Hitler i Stalin: Alemanya cedeix Lituània a l’URSS i aquesta accepta que la frontera germanosoviètica retrocedeixi lleugerament cap a l’Est.
La
guerra d’hivern russofinlandesa
Al novembre de
1939, l’URSS declara la guerra a Finlàndia. És l’anomenada Guerra
d’Hivern. A costa d’unes tremendes pèrdues d’homes i material, l’URSS
aconsegueix que Finlàndia signi la pau al març de 1940 i cedeixi el
territori de Karèlia. Els japonesos avancen a la Xina. Durant l’hivern
de
1939-1940, mentre les tropes francobritàniques resten inactives, Hitler
trasllada la guerra als països escandinaus.
Ocupació
de Dinamarca i Noruega
Per tal d’assegurar a la
indústria alemanya el subministrament de mineral de ferro d’Escandinàvia,
Hitler ordena ocupar Dinamarca i envair les costes de Noruega. Els
contingents francobritànics desembarcats a Narvik no aconsegueixen
de mantenir les posicions. La Kriegsmarine (Marina de Guerra)
alemanya disposa ara de valuosos ports per a la sortida o proveïment dels
seus vaixells, inclosos els temuts O-Boote (submarins) que
operaven a l’Atlàntic contra interessos i proveïments
britànics.
Ofensiva
a l’Oest
El 10 de maig de
1940 comença un violent atac alemany des de la frontera holandesa fins
a Alsàcia. A partir del 15 de maig la resistència holandesa és
esclafada. A
Bèlgica, els blindats aliats resisteixen difícilment contra els tancs alemanys,
molt més nombrosos.
A l’extrem nord de la defensiva Línia Maginot, en el sector comprès entre Namur i Sedan, a través de les Ardenes, les divisions cuirassades alemanyes irrompen, traspassen el Mosa i obren una bretxa de 100 km d’ample en el front francès; remuntant cap al nord, cap al Canal de la Mànega, ataquen per la rereguarda, a Bèlgica, les tropes aliades, que han d’ésser evacuades a Anglaterra, per Dunkerque, tot i els incessants bombardeigs de l’aviació. El 4 de juny l’operació estava acabada.
Al nord de França, Weygand, que ha substituït Gamelin com a comandant en cap, es troba impotent per aturar l’envestida de les tropes motoritzades alemanyes, l’aviació metralla les carreteres atapeïdes de civils i militars, que fugen davant l’enemic.
El 10 de juny, Itàlia declara la guerra a França. El 14 de juny els alemanys entren a París. El govern francès s’ha traslladat a Tours i després a Bordeus. A continuació els alemanys franquegen el Loira, ocupen tot l’oest i l’est de França i avancen cap al sud-oest.
El 17 de juny, el mariscal Pétain, nomenat cap del govern francès, instal·lat a Vichy, anuncia l’obertura de negociacions amb vista a un armistici que serà signat a Rethondes el 22 de juny. Hitler el signa al mateix vagó de tren i al mateix lloc on Alemanya havia signat la capitulació a la Primera Guerra Mundial.
Des de Londres, el 18 de juny, el general De Gaulle demana a tots els francesos que s’uneixin a ell per tal de continuar la lluita al costat de la Gran Bretanya.
La
batalla d’Anglaterra
Amo de Noruega, Holanda, Bèlgica i
França, Hitler prepara la invasió d’Anglaterra: la seva aviació s’obstina
a conquerir el domini de l’aire amb vista a un desembarcament de
tropes. A partir del 8 d’agost té lloc una aferrissada batalla aèria sobre el cel anglès: cada dia, diversos centenars d’avions bombardegen la
costa anglesa i la desembocadura del Tàmesi i, a partir del 24 d’agost,
Londres i les principals ciutats industrials.
Més de dos milions d’immobles són destruïts o danyats. Però l’aviació de caça britànica, encara que inferior en nombre, causa pèrdues enormes als bombarders alemanys: més de 2.000 són destruïts. A principis d’octubre, perduda la "Batalla d’Anglaterra", Hitler posposa indefinidament el seu projecte d’invasió.
Intervenció
als Balcans, a la Mediterrània i l’Àfrica
Itàlia llança des de
les seves bases a Albània un atac contra Grècia. Els grecs no solament aconsegueixen de rebutjar
la invasió sinó que contraataquen i fins i tot s’internen profundament en
territori albanès. L’atac italià a Grècia és el pretext que necessita la Gran
Bretanya per a enviar un cos expedicionari a Grècia i començar a operar a
la Mediterrània. L’aventura italiana se salda amb un complet
fracàs.
Hitler es veu abocat a socórrer el seu aliat italià i a reconduir la situació als Balcans i a la Mediterrània oriental. El 2 de març de 1941, les tropes alemanyes entren a Bulgària; del 6 a 13 d’abril s’apoderen de Iugoslàvia, es llancen després contra Grècia, que només pot resistir alguns dies, i ocupen l’illa de Creta.
Itàlia ataca la Somàlia britànica des de les seves possessions a Eritrea. Encara que en un primer moment l’atac italià se salda de forma favorable a Mussolini, els britànics es reorganitzen i comencen un contraatac. Els britànics són menys nombrosos però estan més ben equipats i comandats, i mantenen la moral alta. En poc temps han destruït o capturat la major part de l’exèrcit italià d’Àfrica.
Novament, Hitler ha de socórrer el seu aliat i envia a Líbia el Deutsche Afrika Korps (DAK), al comandament del general Rommel, per tal d’intervenir al costat dels italians; el juny de 1941 Rommel ha donat un tomb a la situació, es troba a les fronteres d’Egipte i els seus avions bombardegen Malta, Alexandria i Suez. L’objectiu és el Caire i el canal de Suez.
Els navilis britànics es veuen obligats a contornejar Àfrica pel Cap de Bona Esperança. Però la resistència del VIII Exèrcit Britànic (que rep el suport del contingent de la França Lliure, arribat des del Txad amb Leclerc i Larminat) impedirà finalment que l’Afrika Korps s’empari d’Egipte i del canal, i l’obligarà a recular fins a Tunísia.
Guerra
a l’Est
Al mateix temps,
Hitler emprèn la invasió de la Unió Soviètica. Malgrat el pacte de no agressió, el
22 de Juny de 1941, un exèrcit nombrós i poderosament equipat traspassa
les fronteres de l’URSS, avança fins a Leningrad, que és assetjada, arriba a
les portes de Moscou, ocupa Kíev, Kharkov i la conca del Donetz. Però
l’Exèrcit Roig (amb recursos humans gairebé inesgotables) no és aniquilat,
i l’hivern, d’un rigor excepcional, paralitza les operacions alemanyes.
Al començament de l’estiu de 1942 es reprenen les operacions amb la conquesta de la regió dels pous de petroli, a les proximitats del Caucas. No obstant això, les tropes alemanyes no aconsegueixen emparar-se de Stalingrad abans de l’hivern.
La ciutat serà objecte d’una lluita aferrissada, que acabarà el 2 de febrer de 1943 amb la capitulació del VI exèrcit alemany al comandament de Friedrich Paulus. A partir d’aquest moment, lentament, l’exèrcit rus, superior en homes, passa a l’ofensiva i anihila l’exèrcit alemany. Els alemanys, encara que són més ben dirigits, es veuen superats per un enemic que els supera en una proporció de cinc a un.
A la primavera de 1944 l’Exèrcit Roig ha alliberat gairebé tot el territori de l’URSS; després penetra a Finlàndia, que ha pres les armes novament, a Polònia i a Romania.
El
Pacífic en flames
Mentre es desenvolupen aquestes
operacions a Europa, el Japó prossegueix la conquesta de la Xina, i, amb
l’acord del govern de Vichy, envia tropes a la
Indoxina francesa.
Preveient l’oposició dels Estats Units a la seva política de dominació d’Àsia, el Japó bombardeja i enfonsa, per sorpresa, a més de la meitat de la flota nord-americana ancorada a la rada de Pearl Harbor, a les illes Hawaii (7 de desembre de 1941), i ocupa en poques setmanes Hong Kong, Singapur, Tailàndia, Birmània, les illes Filipines, una part de les Índies Neerlandeses (actual Indonèsia) i amenaça Austràlia.
Al març de 1942, l’avanç nipó és blocat per una batalla aeronaval al mar del Corall, on experimenta pèrdues importants. Ja que els Estats Units, després de Pearl Harbor, han declarat immediatament la guerra al Japó, Alemanya i Itàlia, aliats del Japó, declaren la guerra als Estats Units.
La
intervenció dels Estats Units
Des d’aleshores, els nord-americans
posen al servei de la guerra contra les potències de l’Eix el seu enorme
potencial industrial i econòmic, així com un exèrcit nombrós i
poderosament equipat. Subministren material als seus aliats i especialment
a l’URSS.
Els bombarders gegants nord-americans, amb bases a la Gran Bretanya, emprenen la destrucció sistemàtica de fàbriques, vies fèrries i centres vitals de l’enemic a Alemanya, França i Itàlia. Una dura batalla s’entaula contra els submarins alemanys, que solquen l’Atlàntic i els mars d’Europa, i des de la tardor de 1942 els aliats guanyen aquesta batalla de les comunicacions.
El 8 de novembre de 1942, importants contingents desembarquen a l’Àfrica del Nord; amb l’ajuda de les tropes franceses que, per ordre de Vichy, havien tractat primer de resistir, expulsen els alemanys de Tunis, que és alliberat al maig de 1943 .
Al juliol, els aliats desembarquen a Sicília i, des d’allà, passen a la Itàlia meridional. Mussolini és arrestat, i el mariscal Badoglio signa la capitulació italiana el 3 de setembre. No obstant això, els alemanys encara controlen Roma i tota la Itàlia central i septentrional, on Mussolini, alliberat pels alemanys, proclama la república de Saló i continua la lluita.
Durant tot aquest període s’han organitzat moviments de resistència als països ocupats, amb unitats de combat que intervenen contra els grups enemics aïllats i asseguren el servei d’informació per als aliats.
El
desembarcament de Normandia
El 6 de juny de
1944, sota el comandament del general nord-americà
Eisenhower, cap dels exèrcits
aliats, s’efectua un desembarcament a les platges de Normandia.
S’obre, així, el "segon front" a
Europa, que Stalin havia demanat reiteradament.
L’acció dels grups de resistència a l’interior de França retarda considerablement l’arribada dels reforços alemanys; s’estableix un sòlid cap de pont i els exèrcits aliats emprenen l’alliberament de Normandia i de l’oest de França.
El 15 d’agost de 1944 té lloc un segon desembarcament a les costes de Provença, sota el comandament del general De Lattre de Tassigny; les tropes nord-americanes i franceses empenyen als alemanys cap al nord.
El 25 d’agost, París és alliberat; l’1 d’octubre, els aliats han arribat a la frontera alemanya de Bèlgica i els Països Baixos; a Alsàcia, al sud, les tropes franceses han penetrat per la fissura de Belfort i, el 21 de novembre, s’apoderen de Mulhouse; al nord, entren a Estrasburg el 23 de novembre.
Durant aquest temps, Hitler, que, el 20 de juliol de 1944 s’ha salvat d’un atemptat contra la seva persona, empra una nova arma contra Anglaterra: les bombes volants V1 i V2. Però, l’eficàcia real d’aquestes armes en relació amb el seu cost és mínima. En aquestes dates, l’anteriorment triomfant i orgullosa Luftwaffe alemanya ha estat pràcticament esborrada dels cels europeus.
L’assalt
al Reich
Les tropes alemanyes
continuen una fanàtica lluita acarnissada a tot arreu; al desembre de 1944
llancen una última ofensiva en un intent de recuperar la iniciativa a l’Oest. És l’ofensiva de les Ardenes. L’avanç alemany és
reprimit amb gran dificultat pels nord-americans, i no és aturat definitivament
fins al febrer de 1945 gràcies en gran part a la seva
superioritat aèria.
Aleshores, els exèrcits aliats traspassen el Rin i es dirigeixen a l’encontre de l’exèrcit soviètic. Des de l’Est, el corró soviètic esclafa qualsevol resistència alemanya. Els combats arriben al mateix territori del Reich. Hitler dóna l’ordre de resistir fanàticament fins a l’últim cartutx. Hom mobilitza infants i ancians per a la lluita.
El 30 d’abril de 1945, Hitler se suïcida en el seu búnquer a Berlín, envaït per les tropes russes. El 7 de maig a Reims, i a l’endemà a Berlín, generals alemanys signen la capitulació incondicional de tots els exèrcits del Reich alemany.
Final
de la guerra al Pacífic
La guerra encara
continuava a l'Oceà Pacífic. El 6 d’agost, un bombarder nord-americà llança
sobre Hiroshima la primera bomba atòmica de la història, que destrueix
tota la ciutat i sega la vida de 250.000 persones. El 9 d’agost,
els EUA llancen una segona bomba atòmica sobre Nagasaki. El 14 d’agost de 1945,
el govern japonès es rendeix incondicionalment.
Consideracions
finals
Encara que estava
clar des de mitjan 1942 que Alemanya perdria la guerra en no poder suportar tants fronts oberts, l’obstinació de Hitler i el fanatisme
i la fe en el führer dels seus partidaris van abocar Alemanya i la
resta del món a una catàstrofe humana i material d’increïbles
proporcions.
Hom estima que la guerra va costar la vida a uns 60 milions de persones. Les pèrdues més considerables van ser sofertes per la Unió Soviètica (19 milions), Alemanya (6 milions) i el Japó (3 milions). A més, força ciutats i pobles sencers, d’Europa i el Japó, principalment, van quedar reduïts a munts de ruïnes.
