La guerra de Txetxènia (1991-2004)
Una història de conflictes
Els txetxens són descendents de tribus caucàsiques que s’anaren constituint com a pobles distints a mesura que les invasions dels àlans (pobles vinguts de les riberes de la Mar Càspia) els anaren empenyent cap a les muntanyes, on es veieren obligats a refugiar-se. El primer període en què els txetxens apareixen en l’escena internacional, com a poble que reivindica la pròpia independència, és al llarg del segle XVIII, després de segles d’anar-se forjant internament i refusant les continuades invasions. El poble txetxè es mostra amb la pròpia llengua i cultura, ja molt influenciada per la religió musulmana, assetjat aleshores pels exèrcits russos.
Durant una bona part del segle XIX, Txetxènia esdevé un dels pols de la resistència dels pobles caucàsics a la Rússia imperial. A la vigília de la Revolució de 1917, el poble txetxè aconsegueix una treva amb els russos, tot i sentir-se colonitzat pels mateixos russos i ucraïnesos i víctima dels interessos que aquests manifesten per a explotar les riqueses petrolíferes descobertes al seu territori i als seus voltants.
Quan el 1922 la Unió Soviètica es dota d’una Constitució, atorga a Txetxènia un estatut que li permet ser una Regió Autònoma, separada, però, d’Ingúxia, precedentment considerada com a part de Txetxènia. El 1936 la nova Constitució de l’URSS reunifica les dues entitats. Poc després, el 1944, ambdues deixen d’existir oficialment, després que Stalin, en plena Segona Guerra Mundial, els acusa d’haver col·laborat amb els nazis. A partir d’aquell any, no para de créixer el nombre de txetxens deportats o empresonats i dels judicis sumaríssims contra ells. El 1957, el nou govern que reemplaça l’estalinisme dóna a Txetxènia, juntament amb Ingúixia, la categoria de República Socialista Soviètica Autònoma.
Aprofitant l’oportunitat que li dóna la caiguda de l’URSS el 1991, Txetxènia, al terme d’una consulta popular, es proclama independent i demana a la comunitat internacional ser reconeguda com a poble sobirà amb un estat corresponent (1 de novembre de 1991). No obté la resposta que espera. El govern rus reacciona amb una violència tal que envia les tropes federals a destruir i ocupar materialment tot el territori txetxè (1994). El 1996, gràcies a un acord entre el cap del govern de fet de Txetxènia, Aslan Maskhadov i el cap del Consell de Seguretat de la Federació Russa, Alexander Lebed, s’arriba a una acord de pau. El 27 de gener de 1997, Maskhadov és elegit president per la gran majoria dels txetxens. L’agost de 1999, els russos tornen a la càrrega. Volen tallar, una vegada per sempre, el procés d’independència del poble txetxè.
L’ofensiva russa, especialment cruel, ja no s’atura, malgrat les critiques verbals dels governs occidentals al govern rus presidit per Ieltsin. Aquest dimiteix el càrrec i és substituït, el març del 2000, per Putin. El nou president promet, tot seguit, que solucionarà definitivament el problema txetxè. Aquesta decisió es tradueix en una gran maniobra mediàtica fins a l’extrem que Putin és exaltat com a un nou "salvador de la pàtria". Mentrestant, l’exèrcit rus rep l’ordre d’ocupar tot el territori txetxè i ho fa de la manera més brutal. Això fa que la resistència txetxena es revifi, per més que les principals ciutats, començant per la capital, Grozni, vagin sent arrasades. Putin nomena un govern russotxetxé titella, sotmès directament a "l’administració presidencial russa". Els atemptats dintre i fora de Txetxènia contra els ocupants russos prenen unes dimensions espectaculars. Des de finals dels 2001, Putin, aprofitant l’ofensiva dita "antiterrorista" conclosa per Bush. (després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001), envia encara més tropes a Txetxènia. Els morts, els ferits i els refugiats txetxens es multipliquen ràpidament.
En aquest context, propi d’un camí sense sortida, Putin vol donar la sensació que la normalitat està de retorn: organitza un referèndum que permet a Txetxènia obtenir un estatut d’autonomia. La versió oficial és que els resultats del referèndum són equivalents al 96 % dels vots favorables, entre una població resident a Txetxènia que és menys de la meitat de la que hi havia abans d’iniciar-se les últimes intervencions armades russes. L’oposició titlla aquest referèndum de mascarada. Com també les eleccions que se’n seguiran i que només els russos admetran com a netes i vàlides.
Anorrear Txetxènia?
Segons una frase atribuïda al general rus Alexandre Mikhailov, "si anorreem Txetxènia en un mes, Occident no se n’adonarà". La frase reflecteix un dels aspectes més punyents del drama txetxè: la seva causa no fa sortir grans masses de gent al carrer enlloc del món, tot i que el nombre de morts i la intensitat de la guerra contra Txetxènia són, de molt, superiors al que ha passat a l’Iraq, amb tantes manifestacions de milions de persones en contra que ha provocat. Per ara, la guerra de Txetxènia és, sens dubte, la més cruel i més mortífera del segle XXI... i la més silenciada.
És veritat que s’han aixecat veus, arreu, per a defensar els drets dels txetxens, però aquests veus acaben sent massa febles perquè siguin escoltades com caldria. Els dirigents dels estats occidentals callen o fan critiques benignes perquè consideren que els problemes de Txetxènia són afers interiors de la Federació Russa i ningú de fora no té cap dret de ficar-s’hi.
Mentrestant les autoritats russes qualifiquen globalment els actes de la "resistència", com a crims comesos per "bandits" o "terroristes". No hi ha manera de posar unes bases per al diàleg, malgrat l’ambiciós i assenyat pla de pau, en què el govern legítim de Txetxènia demana la formació d’una taula de negociacions amb presència i participació de txetxens, russos i enviats d’organismes internacionals.
Alló que sembla més interessant i útil al govern rus és demostrar que amb la força de les armes és capaç d’anorrear tot un poble, com a millor forma per a garantir la seguretat en la zona i retornar el prestigi al poder del Kremlin. Tot això amaga un dels objectius més immediats que persegueix el govern rus: culminar el procés de recolonització del territori txetxè, punt estratègic per a una política de control dels recursos de l’antiga Unió Soviètica; en aquest cas, relacionats amb el petroli i amb l’explotació dels boscos (que contenen fusta de gran valor mercantil).
Els txetxens no obliden que, gràcies al seu país, un discret funcionari federal de l’antiga policia política, ha esdevingut el número ú a la Federació de Rússia. El manteniment de la inestabilitat a Txetxènia hauria de ser una ajuda de primer ordre perquè Putin aconseguís un segon mandat com a cap de l’Estat rus. Per més que, segons algunes enquestes, el 60% dels russos es manifesten en desacord amb la seva política repressiva a Txetxènia. Ara, però, de nou, Putin es presenta com a peça clau per a "normalitzar", la situació (els recents resultats majoritàriament panrussos de les últimes eleccions a Txetxènia, teledirigides des de Moscou, en serien una prova).
Sigui com sigui, cada vegada es fa més difícil la convivència entre russos i txetxens, el repte que es plantejaven els darrers representants reconeguts pel poble txetxè (Dudaev i Maskhadov). La guerra, sempre present en territori txetxè afavoreix, més aviat, l’aprofundiment de la militarització del conflicte i esdevé un fre potent per a la democratització del país i de la mateixa Federació de Rússia. Les instàncies dirigents del poble txetxè han de viure en la clandestinitat o a l’exili, mentre els militars russos controlen, materialment, cada metre quadrat, començant per la més petita peça de l’administració dita civil imposada pel govern de Putin.
Fins on i fins quan podrà arribar la resistència txetxena que posi un punt final a aquesta dramàtica situació, tot obligant els russos a asseure’s al voltant d’una taula de negociació?
Text d’Aureli Argemí
President del CIEMEN
Txetxènia (a la Wikipèdia)
